"Hem d'aprendre a escoltar"

Després de veure, escoltar i llegir entrevistes que has concedit després del teu acomiadament de la SER, he conclòs que ets una dona alliberada.

(Riu) Sí, tens raó. Sóc una dona alliberada d’una època en la qual vaig viure unes certes frustracions. Potser no m’adonava que no era feliç i ara m’he alliberat d’aquell malestar. La SER ha estat la meva vida, hi he estat vint-i-vuit anys, però en els darrers temps les coses van canviar una mica i ja no era tan feliç, no em sentia tan estimada ni amb tanta llibertat com abans. I l’acomiadament va ser un bany d’humilitat molt gran. De cop et diuen que no tornis més, que funcionaran millor sense tu, que ja no et necessiten. És molt dur, encara que n’he tret una lliçó molt positiva.

Dius que les coses havien canviat. En quin sentit?

Empresarialment, hem viscut uns anys de crisi que ens han fet molt mal. I, de sobte, vaig tenir la impressió que l’època en la qual dedicaves tots els esforços a fer bons programes, bons continguts, canviava i havia de dedicar massa esforços a sobreviure. L’empresa tenia problemes financers i havia d’estar més pendent de quantes persones del meu equip acomiadaven, de com aconseguir continuar amb el mateix tipus de programa amb menys gent, etc.

T’havies de preocupar més del compte de resultats que dels continguts.

Molt més. I això potser va fer que les relacions amb els caps fossin diferents. Em passava més estona parlant del drama de la crisi i de com afectava el compte de resultats, que no pas del contingut del programa. Havia viscut èpoques glorioses a la ràdio en què tenies idees i les portaves a terme! I tenia caps que m’empenyien a fer-ho. Amb tot, són èpoques passades que últimament ja no les vivia. I em frustrava. Tanmateix, ha estat al marxar, quan jo mateixa m’he preguntat d’on sorgia aquest sentiment d’alliberament, que he sigut molt més conscient de la frustració. Abans no era massa feliç mentre que ara porto les regnes de la meva carrera.

Setmanes després de l’acomiadament, vas admetre que no escoltaves la SER, que et faltaven unes quantes sessions de psiquiatra. Ja l’escoltes o encara no?

No, no han passat encara les sessions de psiquiatra suficients, tot i que les vaig espaiant cada cop més. No em ve de gust escoltar la SER. Intueixo que em faria mal. D’aquí a un temps ho faré, però ara no. I, a més, tota la situació del Procés m’ha convidat a escoltar ràdios d’aquí. Abans bevia més de fonts de la resta d’Espanya, i ara escolto més ràdio catalana.

Una de les raons que es varen insinuar quan van prescindir dels teus serveis a la SER, es que potser hi havia massa catalans a la cadena...

Jo no tenia aquesta sensació, si bé és cert que m’havien advertit que intentés no posar tants convidats catalans al programa. I no sempre anaven equivocats perquè en teníem molts i per això advertia al meu equip en aquest sentit. Però de veritat que no he tingut problemes pel fet de ser catalana. També has de tenir en compte que no estic a les xarxes socials, que afavoreixen molt aquest soroll.

Durant aquests anys, s’ha parlat repetidament de temes com l’adoctrinament a les escoles catalanes o a tv3. Pel fet de treballar per a un mitjà de Madrid t’has hagut de mossegar molt la llengua?

Jo m’he barallat per defensar la immersió lingüística. No puc tolerar que es critiqui. En sóc una gran defensora perquè ha aconseguit normalitzar i igualar la nostra societat, donant oportunitats a molta gent. I, en el cas de tv3, també ho he hagut de defensar. És una pena que estigui permanentment al mig del debat i em sap greu, perquè col·loca els periodistes que hi treballen en una situació molt incòmoda i hi ha el perill que s’acabin autocensurant. Una altra cosa és que siguem crítics. No passa res per criticar tv3.

Algun cop has explicat que de jove, quan treballaves a tv3, la teva mare et va advertir que t’estaven pujant els fums, i vas canviar. No hauríem d’haver demanat a la mare d’alguns periodistes que haguessin fet el mateix?

(Riu) Sí, sí, perquè la vanitat és tan contrària a l’exercici de la professió! Quan creiem que la nostra pregunta és més important que la resposta del convidat estem fent malament la nostra feina.

Parlem massa i escoltem massa poc?

Exacte. Hem d’escoltar molt, escoltar l’entrevistat quan ens contesta, saber perquè diu el que diu. I aprendre a escoltar. Jo, per sort, vaig fer un màster amb Parlar per parlar, un programa que, al principi, no m’agradava. Em semblava poca cosa per a un periodista.

Fa uns anys vas tenir un quist congènit a les cordes vocals que et va deixar temporalment sense veu. Quin seria el quist congènit de la professió que ens està deixant sense veu?

En el moment actual, el partidisme explícit, aquest periodisme de trinxeres que patim als dos costats del Procés. Hi ha periodistes que s’han penjat d’una manera molt rotunda l’etiqueta d’independentistes, i no sé si els ajuda a exercir bé la feina. Ens han ensenyat i hem exercit molts anys la professió per saber que tenim les eines per col·locar-nos davant d’un esdeveniment i que, encara que ens arribi al cor i estiguem clarament posicionats, hem d’intentar no fer-ho tan explícit. Per un costat i per l’altre. També alguns mitjans de comunicació espanyols, per més contraris que siguin al Procés, no poden mostrar aquest odi visceral cap a tot allò que els soni a independentista.

Tenint en compte que estàs alliberada, il·lusionada i que no fas cas a tot això que et diuen, podem acabar l’entrevista amb el que vas dir al teu comiat de la SER: “L’aventura continua”.

Sí (riu). L’aventura continua i la vida està per viure-la. Ho vaig dir aquell dia i he comprovat que era cert. La vida s’ha de viure a fons i lamentar-se’n lo just.