El senador nord-americà Hiram Johnson va pronunciar l’any 1917 aquesta frase: “La primera víctima quan arriba la guerra és la veritat”. El 6 d’octubre, el periodista Francesc Bracero repassava a La Vanguardia l’origen de la famosa frase, relacionant-ho, amb els temps actuals. “A Catalunya no hi ha una situació bèl·lica, però sí que hi ha un greu conflicte polític en el qual la propaganda és un dels elements que distorsionen el que arriba al públic”, escrivia.
El fenomen de la postveritat sorgeix amb l’aparició de les xarxes socials i ja no cal una guerra per començar a fabricar mentides, sinó que ara qualsevol conflicte polític o campanya electoral és terreny adobat per a mentides malintencionades. “L’anomenada postveritat consisteix en l’efecte amplificador d’una ‘notícia falsa’ per part dels que no tenen criteris professionals en la difusió de continguts”, explica Manuel Martín Algarra, catedràtic d’Opinió Pública de la Universitat de Navarra.
Diferents estudis mostren com més d’un 60% dels nord-americans i la meitat dels europeus recorren a les xarxes per estar al dia del que passa. Són una gran font d’informació però, també, un gran propagador de mentides. Segons ha predit la consultora Gartner, l’any 2022, a Occident es consumiran més notícies falses que verdaderes i no hi haurà prou capacitat ni material ni tecnològica per eliminar-les.
Un dels grans problemes de les mentides digitals és la rapidesa a expandir-se. Ferran Lalueza, autor de la novel·la The show must go on (UOC Editorial, 2017), que exemplifica com els rumors i les mitges veritats poden enfonsar la reputació d’una organització, destaca com “l’emotivitat visceral ha guanyat la partida a la racionalitat equilibrada. Els algoritmes provoquen que no accedim a tota la informació en igualtat de condicions, sinó que es prioritzi sistemàticament aquella que millor encaixa amb les nostres creences preexistents”.
Algarra afegeix que, “en general, les situacions en què els elements passionals i sentimentals entren en joc fins a l’extrem de deixar de costat o fins i tot fer desaparèixer la racionalitat necessària en l’opinió pública, són idònies per a l’engany, la manipulació i la intoxicació. Desapareixen els arguments, que sempre suposen un reconeixement de l’altre com a interlocutor, i apareixen les agressions que busquen aniquilar l’interlocutor. Una societat democràtica sense discrepants és una societat malalta”.
Des de Mèdia.cat han analitzat les manifestacions de catalanofòbia a mitjans i en declaracions de personatges públics o en opinions a les xarxes i han denunciat les trenta-tres “agressions, amenaces o intimidacions” a professionals de la informació en manifestacions espanyolistes. Però a l’altre bàndol ideològic, el grup de periodistes Pi i Margall denuncia l’assetjament polític a mitjans i periodistes crítics amb el Procés i critiquen que “els partits secessionistes han convertit els mitjans públics a Catalunya en pures eines de propaganda”.
És clar, doncs, que les intoxicacions i l’ús partidista de la informació afecta la professió. “Malauradament, –afirma Lalueza– en un context de mitjans molt afeblits com l’actual, massa sovint ens trobem amb un periodisme sensacionalista, tendenciós i precaritzat, allunyat del model de periodisme de qualitat que, més que mai, ara necessitaríem per fer front a fenòmens com la postveritat”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari