La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Si el periodisme encara és un ofici, se suposa que hem de cuidar especialment els artesans i, en la seva absència, l’obra publicada. No es tracta pas de renegar sempre de la cultura de la instantaneïtat ni de la transformació que viu el negoci, per més ràbia que ens faci, n’hi ha prou a fer-ho de tant en tant. El que no hem de deixar de fer en aquests temps de trasbals és perseverar en la recuperació de la memòria i evocar el mestratge d’aquella gent que, precisament, o bé va ser revolucionària en un moment donat o que encara és capaç de liderar una redacció com a taller de formació.
Supervivents
La fotògrafa noruega Andrea Gjestvang va guanyar el Sony Award 2013 per un ampli treball, “One Day in History”, publicat per diferents mitjans, sobre els supervivents de la matança de l’illa d’Utoya, on a l’estiu del 2011 l’ultradretà Anders Behring Breivik va assassinar seixanta-nou persones i en va ferir més de dues-centes.
Pulitzer de fotografia
Espanya: 2020
Dins dels “Matins ESADE”, la firma Anuntis diu que els diaris de paper desapareixeran a Espanya l’any 2020. Són quatre anys abans de la data proposada pel “Newspaper Extinction Timeline” esmentat en l’article central.
Newsweek, només en digital
Santiago Codina va néixer a Barcelona el 1922 i va morir a la seva ciutat el 6 de maig de 2013. Llicenciat en Dret i periodista, va ser redactor de Lean, de 1964 a 1969, més tard de Distinción (1958-63) i col·laborador de l’ Actualidad Española, el 1953, de Tele/Exprés i del diari Pueblo. de 1966 a 1968. També va treballar com a redactor del diari esportiu Dicen. També va formar part de la Junta de l’Associació de la Premsa de Barcelona.
El periodista Santi Massaguer va morir el 26 d’abril a seixanta-dos anys d’edat a causa d’una llarga malaltia. Va estar molt vinculat a la vida cultural de Palafrugell on havia nascut el 1950. Massaguer va exercir de corresponsal de premsa durant els anys seixanta i setanta per a diferents diaris de Barcelona i Girona. També va exercir de Defensor del Lector d’ El Punt entre 2001 i 2005. Havia estat columnista d’ El Punt-Avui fins poques setmanes abans de la seva mort. Va publicar el llibre
El passat 7 d’abril va morir a Barcelona el periodista Ricard Font als vuitanta-tres anys d’edat. Aquest veterà professional de la informació va treballar la major part de la seva carrera a l’Agència EFE, on va exercir de redactor de les seccions de Laboral i de Religió entre els anys 1977 i 1992. Després d’aquesta llarga etapa, va continuar de col·laborador de l’agència de notícies entre els anys 1992 i 1995. Finalment es va jubilar el 1998.
Nascut a Castellote (Terol), Miguel Martín va morir el 2 de febrer de 2013 a l'edat de vuitanta-vuit anys. Va treballar en el periodisme com a auxiliar de redacció de 1945 a 1951 i de redactor a La Prensa de 1951 a 1960. Va ser secretari de l’Associació de la Premsa de Barcelona de 1964 a 1969. Redactor en cap de La Vanguardia entre 1962 i 1980, director de les publicacions per a adolescents Tele Color Tio Vivo i TDT de 1967 a 1968. Més endavant, fins a 1971, va exercir en altres publicacions com Coral, Celia, Capricho i
L’11 d’abril, va morir a noranta-quatre anys el periodista Tomás Hernández Cabezas, veterà supervivent de la Guerra Civil espanyola en què li va tocar treballar al departament de l’Estat Major de Franco a Salamanca. Mai va amagar el seu treball per al dictador, fet que no va ser obstacle perquè rebés l’afecte de molts dels companys de professió de totes les tendències. El 1995, un centenar d’amics periodistes del Diari de Barcelona va respondre a la seva convocatòria per participar en un dinar “nostàlgic” de l’antic
L’històric periodista esportiu, José Félix Pons, va morir la matinada del 19 de març a l’edat de vuitanta anys. Va ser el narrador en català del primer partit de futbol televisat, un Leipzig-Barça de la recopa d’Europa que va acabar amb victòria blaugrana. Nascut a l’Hospitalet de Llobregat, el 27 de juny de 1932, va desenvolupar gairebé tota la seva carrera a RTVE, primer a RNE i després a Televisió Espanyola.
El periodista Agustí Fancelli i Pardo va morir el passat 2 de febrer a Barcelona, víctima d’un càncer, als 55 anys. Era un professional polifacètic, llicenciat en Periodisme i musicòleg amb estudis portats que va fer a Bolonya. Des de 1996, treballava al diari El País del qual era redactor en cap de Cultura i Opinió a Barcelona. Besnét d’italià, mantenia molta afecció pel país dels avantpassats paterns. Fancelli escrivia també sobre política al diari. Les cròniques, titulades
