LAURA SAULA
“El poble de Holcomb es troba a les altes planes de blat de l’oest de Kansas, una zona solitària que els altres habitants de Kansas li diuen allà.” Així és com comença A sang freda, de Truman Capote, un dels grans clàssics de la literatura universal i considerat una de les grans novel·les de no ficció. Tots els qui l’hagin llegit recordaran la gran precisió dels detalls que desprenia aquell relat, la sensació de ser al lloc i en el moment on passava la història, identificant-se amb els personatges i vivint les mateixes sensacions que els protagonistes. A aquesta nova manera de narrar se la va anomenar Nou Periodisme, i va canviar les regles del joc per a molts periodistes i no tan sols nord-americans.
El secret de l’èxit era que explicaven esdeveniments reals, nodrint-se de les fonts i investigant el terreny amb la màxima precisió periodística que podien per després transmetre-ho en forma de novel·la o relat en els mitjans on treballaven. Aviat es van adonar que fent ús del tradicional storytelling, l’habilitat d’explicar històries que ens acompanya des de temps ancestrals, era una eina molt eficaç per atrapar els lectors. “L’ storytelling és una eina focalitzada en la connexió emocional amb els receptors”, explica Raquel Picolo, escriptora i professora del curs sobre Storytelling del Centre de formació del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
En la unió de l’ storytelling amb els nous formats digitals és on entra en escena el Digital Documentary Storytelling, o més fàcilment conegut com a documental digital per a web. Creat el 1990 a Califòrnia, concretament al Center for Digital Storytelling de Berkeley, aquest nou tipus de documental vol explicar històries reals a través de sons, vídeo, fotos i efectes digitals fent ús de totes les opcions que permet l’entorn multimèdia. L’essència d’aquest tipus de documental, igual que en l’ storytelling, és donar a conèixer històries personals i aconseguir incidir en les emocions i l’empatia de l’espectador. Però, a més, té un altre valor afegit. Al tractar-se de documentals creats expressament per ser visualitzats al web, l’espectador deixa de ser passiu i passa a ser actiu, decidint en tot moment la línia de la història que vol seguir i clicant a les diferents opcions que se li presenten a la pantalla.
Tornem a l’interior d’Amèrica, on del Kansas rural de Capote passem a l’estat de Virginia. Allà s’hi troba la periodista Elaine McMillion, directora del documental interactiu “Hollow”, estrenat el passat mes de maig. Amb aquest projecte va voler donar a conèixer la situació dels habitants de la deprimida zona de McDowell County, a l’oest de Virginia. Durant els anys 50 i 60 aquesta regió havia estat una de les zones més industrialitzades dels Estats Units, encara que amb els anys s’han anat tancant totes les fàbriques i hi ha hagut un èxode massiu de famílies, fet que ha deixat els pobles buits i sense empreses. Per aquest motiu, la periodista i el seu equip han fet entrevistes a fons amb els pocs habitants que queden a la regió. El resultat és un compendi de testimonis que expliquen com és el seu dia a dia, a la vegada que l’usuari pot anar coneixent dades històriques, geogràfiques i econòmiques de la zona segons l’interès que tingui en cada moment. “El meu objectiu amb “Hollow” és aconseguir donar a conèixer la situació d’aquesta zona tan pobra i poder involucrar altres persones del país mitjançant les noves tecnologies”, explica McMillion.
Un to menys reivindicatiu, però igual d’íntim i personal, és el del projecte canadenc “Highrise”. Dirigit per Katerina Cizek i finançat pel National Film Board de Canadà, aquest documental interactiu compta amb peces com “Out of my window”, en què a l’usuari se li presenta un edifici amb diferents balcons i finestres. Si cliques en una d’aquestes finestres se’t dirigeix a dins de la casa i la vida d’un personatge real de diverses parts del món. La pantalla t’endinsa a la casa del personatge escollit, on es pot tenir una visió de 360º i clicar a diferents objectes que t’expliquen algun detall rellevant de la vida del personatge, ja sigui el so del carrer que se sent des de la finestra fins a un assaig amb el seu instrument preferit.
“Aquest nou gènere està emergint molt ràpidament i encara hi ha molt per explorar ‒apunta Elaine McMillion‒ tot i que molta gent cau en l’error de prestar més atenció a les filigranes que es poden fer amb el web i s’obliden del que realment és important: el poder de les històries”. Un poder al qual, en el cas del Digital Documentary Storytelling, se suma el fet de no haver d’explicar les històries de manera lineal.
Històries properes
Més a prop de casa, concretament a Amsterdam, se celebra anualment l’IDFA DocLab Competition, que enguany tindrà lloc del 20 de novembre a l’1 de desembre. La primera edició de l’IDFA va ser el 1988 i, un quart de segle després, s’ha convertit en un dels festivals més importants del món dedicat a l’exhibició i promoció de documentals creatius i emergents. L’any passat el premi per a la categoria de Digital Documentary Storytelling va ser per al documental web “Alma, hija de la violència”, dels francesos Isabelle Fougère i Miquel Dewever.
Aquest treball, creat amb la col·laboració d’ARTE France, Upian i Agence Vu, és una immersió en profunditat en la vida d’ Alma, una jove guatemalenca que va formar part d’una de les bandes més violentes del país. L’eix principal del documental és el dur testimoni en forma de monòleg, mentre que a la vegada a l’usuari se li van presentant diferents opcions on clicar per tal de contextualitzar la història, com informació i imatges del seu barri o dibuixos que narren les escenes més dures de la seva vida. “Gràcies al documental web hem pogut mostrar les arrels del mal, les seves manifestacions i a qui beneficiava el crim”, comenta Isabelle Fougère, una de les creadores. “Les imatges, els textos, el dibuix i el so participen en una experiència més àmplia i deixen pas a allò inefable: s’aprèn i se sent”, remarca Fougère. El documental web d’Alma, segons Dewever, “ha estat concebut com una eina d’informació i prevenció per als joves”.
Però, un es pot preguntar, hi ha alguna teoria formal respecte a com ha de ser un documental web? Segons el Center for Digital Storytelling de Berkeley, el documental interactiu és un vídeo narratiu curt de primera persona creat a partir de la combinació de veu, imatges que es poden moure o no, música i altres sons. D’altra banda, Daniel Meadows, responsable del BBC Digital Storytelling website, un documental digital ha de tenir una construcció més estricta: 250 paraules, una dotzena d’imatges i una durada ideal de dos minuts. “És com la poesia, que té unes pautes definides i, en l’observació d’aquesta forma, és on recau l’elegància”, destaca Meadows.
De nou, Elaine McMillion incideix en la importància de la història. “La intensitat de la història depèn dels punts que esculli mirar l’espectador o l’ordre que decideixi seguir, per tant, s’ha de cuidar cadascun de tots aquests punts perquè l’espectador es mantingui sempre interessat i ho acabi veient tot”, afirma.
Difusió i finançament
De moment, les principals eines per finançar aquest tipus de documentals són, majoritàriament, a través de les campanyes de micromecenatge i de l’ajuda d’universitats, centres d’investigació de cinema i mitjans de comunicació. Respecte a la seva distribució i participació, un projectes com “Hollow”, per exemple té com a objectiu que els joves de l’Amèrica rural segueixin la tasca iniciada, documentant històries sobre els pobles i els seus habitants, per tal de crear una conversa permanent sobre el futur d’aquestes àrees. Per tant, la idea és que els usuaris, quan visitin la pàgina de “Hollow”, puguin veure material nou de manera força continuada. Al darrera de tot això, asseguren els creadors, hi ha la voluntat de provocar un canvi local, fer més repercussió i donar veu a aquesta zona tan pobra del país.
Un cop entès que el Digital Documentary Storytelling no pot ser simplificat com a un documental que es visualitza a través d’un web, tots els creadors que ja s’han animat a provar-ho coincideixen a dir que els documentals tradicionals no moriran i seguiran sent una peça essencial del periodisme. El que sí sembla clar és que la figura del narrador d’històries es continuarà morfosintetitzant amb nous formats que donaran altres oportunitats a l’hora de difondre històries interessants. Al cap i a la fi, si Truman Capote hagués conegut les possibilitats del Digital Documentary Storytelling potser ens hagués ofert noves maneres de conèixer els peculiars habitants de Holcomb.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari