La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
El 27 de novembre, moria a Figueres als setanta-sis anys el periodista gironí Emili Casademont i Comas víctima d’una anèmia. Professionalment, Casademont va protagonitzar després de la Guerra Civil les primeres emissions en català de Ràdio Popular de Figueres i va formar part dels equips de redacció de mitjans com Vida Parroquial i Canigó. Les cròniques sobre Dalí o sobre els famosos que visitaven la Costa Brava tingueren ressò internacional perquè es van publicar al diari Ya de Madrid, a la revista francesa
El periodista català Xavier Batalla mor a Barcelona el 13 de desembre als seixanta-quatre anys, víctima d’un càncer. Va treballar als diaris El Correo Catalán, Diario de Barcelona i El País. Des de 1986, va entrar a treballar a
1 d’abril
La Xarxa prescindeix de Rodríguez Picó.
La Xarxa està prescindint de tots els programes de la seva graella radiofònica elaborats per productores i ara la retallada entre altres afecta el principal espai d’aquesta temporada Picó.cat, que presentava Alfred Rodríguez Picó. També queden fora de la graella l’espai de gastronomia La cuina de Carbó, amb Mireia Carbó, l’agenda cultural Amunt i avall, amb Virtu Morón i l’espai Sapiència, que presenta Mònica López.
2 d’abril
4 de març
Joana Bonet, directora de Prisa Revistes.
La periodista Joana Bonet ha estat nomenada directora gerent de Prisa Revistes. Periodista i llicenciada en Filologia per la Universitat de Barcelona, Bonet ha exercit el periodisme en els principals mitjans de premsa, ràdio i televisió. Ha dirigit les revistes Woman i Marie-Claire. Entres els projectes de Bonet, hi figuren els de renovar continguts, potenciar la creativitat i estendre les marques de les esmentades revistes.
5 de març
1 de febrer
Nou representant d’ABC a Catalunya.
La Girona pecadora
Gerard Bagué
Llibres del Segle, 2013
174 pàgines
La marinada sempre arriba
Vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb
Lluís Foix
Columna, 2013
254 pàgines
Periodismo narrativo
Cómo contar la realidad con las armas de la literatura
Roberto Herrscher
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012
335 pàgines
Espriu, transparent. Biografia
Agustí Pons
Raval Edicions SLU, Proa, 2013
763 pàgines
L’Estat ecològic
Una proposta per a l’estat català del segle XXI
Santiago Vilanova
Editorial Base, 2013
268 pàgines
El último que apague la luz
Sobre la extinción del periodismo
Lluís Bassets
Taurus, 2013
215 pàgines
A micròfon tancat
Una visió personal de la ràdio en català
Lluís Urpí
Raval Edicions SLU, Pòrtic, 2012
249 pàgines
