La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Tot i que des d’un punt de vista històric la Bíblia és considerada el primer fenomen de narrativa transmèdia, va ser Henri Jenkins, l’estudiós nord-americà de la comunicació, qui encunyava per primera vegada aquest terme l’any 2006. Aquest bateig es produïa, de manera força premonitòria, abans de l’explosió de les xarxes socials i del fenomen multipantalla, que han suposat una transformació sense precedents dels comportaments de les audiències i de la creació de continguts. Actualment les tècniques transmèdia i multiplataforma, nascudes en l’entorn publicitari i de la ficció, també es configuren com a eines clau per a la nova comunicació corporativa del segle XXI, l’objectiu de la qual és implicar i moure les audiències.
M’han demanat un article sobre el meu marit, l’Oriol Maspons, i se’m fa molt i molt difícil. És el primer cop que ho faig i, a més, sóc una escriptora negada, tot i així, som-hi.
Si el periodisme encara és un ofici, se suposa que hem de cuidar especialment els artesans i, en la seva absència, l’obra publicada. No es tracta pas de renegar sempre de la cultura de la instantaneïtat ni de la transformació que viu el negoci, per més ràbia que ens faci, n’hi ha prou a fer-ho de tant en tant. El que no hem de deixar de fer en aquests temps de trasbals és perseverar en la recuperació de la memòria i evocar el mestratge d’aquella gent que, precisament, o bé va ser revolucionària en un moment donat o que encara és capaç de liderar una redacció com a taller de formació.
Supervivents
La fotògrafa noruega Andrea Gjestvang va guanyar el Sony Award 2013 per un ampli treball, “One Day in History”, publicat per diferents mitjans, sobre els supervivents de la matança de l’illa d’Utoya, on a l’estiu del 2011 l’ultradretà Anders Behring Breivik va assassinar seixanta-nou persones i en va ferir més de dues-centes.
Pulitzer de fotografia
Espanya: 2020
Dins dels “Matins ESADE”, la firma Anuntis diu que els diaris de paper desapareixeran a Espanya l’any 2020. Són quatre anys abans de la data proposada pel “Newspaper Extinction Timeline” esmentat en l’article central.
Newsweek, només en digital
Santiago Codina va néixer a Barcelona el 1922 i va morir a la seva ciutat el 6 de maig de 2013. Llicenciat en Dret i periodista, va ser redactor de Lean, de 1964 a 1969, més tard de Distinción (1958-63) i col·laborador de l’ Actualidad Española, el 1953, de Tele/Exprés i del diari Pueblo. de 1966 a 1968. També va treballar com a redactor del diari esportiu Dicen. També va formar part de la Junta de l’Associació de la Premsa de Barcelona.
El periodista Santi Massaguer va morir el 26 d’abril a seixanta-dos anys d’edat a causa d’una llarga malaltia. Va estar molt vinculat a la vida cultural de Palafrugell on havia nascut el 1950. Massaguer va exercir de corresponsal de premsa durant els anys seixanta i setanta per a diferents diaris de Barcelona i Girona. També va exercir de Defensor del Lector d’ El Punt entre 2001 i 2005. Havia estat columnista d’ El Punt-Avui fins poques setmanes abans de la seva mort. Va publicar el llibre
El passat 7 d’abril va morir a Barcelona el periodista Ricard Font als vuitanta-tres anys d’edat. Aquest veterà professional de la informació va treballar la major part de la seva carrera a l’Agència EFE, on va exercir de redactor de les seccions de Laboral i de Religió entre els anys 1977 i 1992. Després d’aquesta llarga etapa, va continuar de col·laborador de l’agència de notícies entre els anys 1992 i 1995. Finalment es va jubilar el 1998.
