Anàlisi dels reptes del periodisme científic

MÒNICA L. FERRADO

Científics que cometen fraus. Moviments que construeixen teories conspiranoiques entorn a descobriments científics ben reals. Pseudociències disfressades d’argot científic. I farmacèutiques que per vendre més volen utilitzar els mitjans per construir falses malalties. Aquests són alguns exemples d’informacions que el periodista científic ha d’afrontar amb unes bones dosis de coneixement per no empassar-se algun ham enverinat. Si a les redaccions hi ha periodistes especialitzats en política, economia i esports, el periodista científic hauria de ser un company més. Per què, doncs, a moltes redaccions amb prou feines n’hi ha un, o fins i tot cap?

Sovint es tracta de temes que afecten directament les persones. Per una banda, perquè la recerca es finança en gran part amb diners públics. Per l’altra, perquè els avenços dibuixen el món del futur. Podrà la sanitat pública pagar els tractaments que es derivaran de la recerca en teràpies genètiques i cel·lulars que avui s’investiguen als laboratoris? Quins són els riscos reals dels aliments transgènics? “El periodisme científic és essencial per exercir una millor democràcia”, apunta Vladimir de Semir, director de l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) i impulsor del desaparegut suplement de ciència de La Vanguardia, el primer que hi va haver a Catalunya. I potser perquè és essencial tenen seguiment. “Les informacions de ciència a les seccions generals tenen major impacte que als suplements”, diu Antonio madridejos, responsable de ciència d’ El Periodico. “A Internet són de les notícies més visitades” afegeix.

Una escletxa oberta

El buit de coneixement científic és una escletxa que aprofiten alguns sectors, com per exemple els pseudocientífics que utilitzen la física de partícules per vendre els seus serveis d’autoajuda o teràpies alternatives sense fonament. “Donat que el periodisme té una funció de servei públic, el primer pas és “destriar el que és coneixement científic del que és pseudociència, les informacions motivades per interessos comercials i disfressades de solvència científica”, afirma Milagros Pérez Oliva, redactora en cap d’ El País que ha cobert durant anys informacions científiques.

Les hemeroteques són plenes de casos d’estafadors que han intentat vendre als mitjans des d’elixirs d’ou que donen la vida eterna, fins a grans operacions de màrqueting amb reputats científics implicats, per tal de medicalitzar alguns+ àmbits de la vida. Pérez Oliva en recorda una: les notícies favorables a la teràpia hormonal substitutòria, la medicalització d’una etapa de la vida per la qual tota dona acaba passant, la menopausa. Va ser a les portes dels anys 90 quan els caps d’obstetrícia de diversos hospitals catalans recomanaven el tractament a totes les dones majors de 55 anys i durant un període de 15 anys. Tant ella com molts altres periodistes van cobrir la notícia, que va anar precedida d’una àmplia controvèrsia sobre si calia o no. Deu anys més tard, es va haver d’interrompre un gran assaig amb aquests fàrmacs perquè era clar que els efectes secundaris, com ara ictus o càncer de mama, eren molt majors que els beneficis. “Sempre cal estar alerta perquè encara que siguin metges o científics la font pot estar contaminada”, conclou Pérez Oliva.

Això passa en totes les disciplines. En medicina, però, les golejades tenen una repercussió encara més gran. “Es tracta de temes que afecten molt de prop la gent”, explica Xavier Duran, director del programa El Medi Ambient de TV3, que sovint assessora els companys d’Informatius i altres programes. Quan apareix alguna notícia relacionada amb una possible curació del càncer o de l’Alzheimer sempre hi ha malalts i familiars que hi veuen un raig de llum i truquen a les redaccions demanant contactes. També provoquen reaccions les informacions sobre presumptes perills ambientals que no tenen darrere ni una ombra d’evidència científica. “Tot plegat, pot crear pors injustificades”, afirma Duran.

Cas apart són fraus com el del doctor Hwang, que va anunciar que havia aconseguit la clonació humana quan el seu treball era ple d’irregularitats i no era cert. En aquest cas, va enganyar els mitjans de comunicació que van cobrir la seva troballa, però també els científics. I és que la jerarquització de la validació del coneixement científic no és infal·lible.

També és freqüent que en un mateix mitjà convisquin el rigor amb la veu dels pseudocientífics. És el cas de La Vanguardia, que el 2012 va rebre el Premi Nacional de Recerca en reconeixement a la seva aportació al periodisme científic, alhora també va rebre una queixa formal de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) per publicar regularment a La Contra entrevistes amb persones que promocionen les pseudociències.

El gen de la setmana

A les redaccions arriben cada dia un bon grapat d’informacions científiques que cal destriar. Una part d’aquest allau ve de gabinets de comunicació. Una altra, de les revistes científiques, el canal que fan servir els investigadors per donar a conèixer al món els resultats de les recerques. “No hi ha cap especialitat periodística amb tantes fonts d’informació acreditades, hi ha més de 200.000 revistes científiques censades per la UNESCO”, explica De Semir.

Cal conèixer, però, quines revistes són les més rellevants en cada camp de la ciència i els congressos més importants. I també valorar si allò que per als científics és molt important, perquè ho ha publicat en una revista de les més importants, realment és una informació d’interès per al públic general. No tot el que és rellevant per als científics ho és periodísticament. “La ciència té una maquinària de propaganda molt desenvolupada i hi ha recerques que es tracten com grans temes d’interès global quan no ho són”, afirma Michele Catanzaro, físic i periodista científic que col·labora com a freelance a El Periódico, Nature, Science i The Guardian.

Aquests són els canals acreditats, avalats per la comunitat científica. Amb tot, també hi ha els que se surten de la convenció. Com, per exemple, les clíniques privades que llancen informacions trivials, però amb ganxo, per guanyar prestigi i clients (com posar música durant les fecundacions in vitro per tenir més embrions viables). O grups amb una ideologia concreta entorn a temes controvertits, com l’avortament, les vacunes o el canvi climàtic. “El periodista científic té els elements per saber distingir la informació no rigorosa i absolutament esbiaixada i per jerarquitzar la informació segons el valor de les fonts”, assegura Pérez Oliva. “No poden estar al mateix nivell els 1.500 científics que formen part del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) que els pocs científics que qüestionen la teoria del canvi climàtic”, afegeix. Sovint, les fonts externes a l’ establishment científic utilitzen titulars sucosos. El 1997, la portada de Diario 16 deia: la sida no existeix. Es basava en informacions del grup Cobra, dissolt el 1999 i absorbit per Plural 21, que encara impulsa activitats en la mateixa línia. “Aprofiten el buit perquè els seus arguments sempre són més escandalosos i les conspiracions sempre venen més”, afirma Gemma Revuelta, sotsdirectora de l’Observatori de la Comunicació Científica.

Lost in translation

La complexitat del llenguatge científic casa malament amb el llenguatge periodístic. Per això, el periodista ha de saber “traduir” els resultats de les recerques. Es tracta de trobar com fer fàcil al lector el més difícil. “En altres especialitats, encara que no en sàpigues, amb un sobreesforç pots sortir-te’n, del pas; en periodisme científic, si no tens un coneixement de base aquell dia no te'n surts”, diu Pérez Oliva.

No és estrany trobar científics escarmentats amb titulars que no s’adiuen amb els resultats que han aconseguit o amb dades que no s’ajusten a la realitat. Un altre dels valors del periodista científic és que s’ha escarrassat per guanyar-se la confiança dels científics. No és estrany que algun investigador escarmentat es negui a parlar amb la premsa, o triï tan sols uns periodistes en els quals confia a l’hora de difondre’n els treballs. “En general, entre periodistes científics i científics hi ha una bona relació, sempre que hi hagi un treball conjunt. Hi ha científics que s’expliquen molt bé, encara que també, de vegades, tu tens la feina d’extreure’n la informació”, afirma Duran.

Un altre dels temes de discussió sobre l’especialitat és si el periodista científic ha de ser periodista o científic? “Està bé tenir una formació bàsica especialitzada”, afirma Vladimir de Semir, amb divuit anys al capdavant del màster de Comunicació Científica de la UPF: “Hi ha científics que ho fan molt bé i periodistes que fan un periodisme científic excel·lent”. En definitiva, cal coneixements científics i ofici periodístic. “Amb la formació acceleres el procés, tens el know-how de bons professors”, afirma Gemma Revuelta, codirectora del mateix màster.

Dins del periodisme científic, sovint hi ha especialistes en les grans àrees de treball: biomedicina, ciències en general, medi ambient i tecnologia. La informació ambiental, en què les ciències socials tenen un paper molt més important, té una dinàmica particular. També la biomedicina, en què a més de la recerca hi ha en joc qüestions bioètiques i històries humanes molt potents.

Aquests darrers anys, cal afegir-hi, a més, nocions d’economia, atès l’ascens de científics que s’han convertit en emprenedors perquè les seves troballes es transformin en riquesa i arribin al ciutadà. També tenen dinàmiques i fonts pròpies les informacions sobre ciències com l’espai, les matemàtiques o la paleontologia. I, per suposat, la tecnologia. Alguns mitjans –pocs– tenen més d’un periodista científic, avesat en algun d’aquests grans àmbits.

Un altre debat és quina dosi de divulgació hi ha d’haver en les informacions. “Són fronteres que es toquen molt, des d’un punt de vista discursiu, la divulgació recontextualitza un coneixement”, assegura De Semir, qui defensa que aquesta divisió es dilueixi. Pérez Oliva apel·la al paper formador dels mitjans: “No són conscients del seu gran potencial com a transmissors del coneixement”. En aquesta línia, Catanzaro conclou: “El meu lema és que cal més ciència en el periodisme general i més periodisme en el periodisme científic. No val que les pàgines de ciència dels diaris siguin un coto perquè a la pràctica se’n faci divulgació. Igual que en altres camps, es publiquen i es debaten temes conflictius, amb diferents opinions, amb polèmica, aquest criteri també s’hauria d’aplicar a la ciència”.