La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Tot i que des d’un punt de vista històric la Bíblia és considerada el primer fenomen de narrativa transmèdia, va ser Henri Jenkins, l’estudiós nord-americà de la comunicació, qui encunyava per primera vegada aquest terme l’any 2006. Aquest bateig es produïa, de manera força premonitòria, abans de l’explosió de les xarxes socials i del fenomen multipantalla, que han suposat una transformació sense precedents dels comportaments de les audiències i de la creació de continguts. Actualment les tècniques transmèdia i multiplataforma, nascudes en l’entorn publicitari i de la ficció, també es configuren com a eines clau per a la nova comunicació corporativa del segle XXI, l’objectiu de la qual és implicar i moure les audiències.
La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
Periodistes graduats que no saben qui és Vázquez Montalbán o Montserrat Roig. Joves a punt d’acabar els estudis sense haver llegit Tom Wolfe o Ryszard Kapuscinski. Aquesta és la nova realitat de les facultats, on els estudiants arriben de l’institut amb menys cultura general i la curiositat dels quals se centra en el dia a dia i en allò que els donarà feina a curt termini.
El Col·legi de Periodistes inicia una nova etapa amb el segon mandat de la degana, Neus Bonet, després que s’hagués presentat una única candidatura electoral. En aquests quatre propers anys, la nova Junta de Govern –amb moltes cares noves– haurà d’afrontar els diferents reptes que afecten la professió. Uns anys, aquests, en què caldrà reivindicar un ofici assetjat més que mai per precarietat, interessos i pressions.
La degana Neus Bonet agraeix en el número 178 de la revista Capçalera la seva revalidació al capdavant del Col·legi de Periodistes i explica que la nova Junta de Govern continuarà lluitant contra la precarietat laboral.
Uns centenars de guerrillers de les FARC han canviat les armes per les càmeres. Són els futurs periodistes que formen part del projecte comunicatiu d'una guerrilla reconvertida en moviment polític i que ja té un canal de televisió per Internet i comptarà aviat amb vint emissores de ràdio.
L'aparició d'Internet ha suposat molts canvis per als ciutadans. Un d'aquests és la multiplicació de canals informatius i les transformacions que ha comportat en la construcció del relat per part dels mitjans. Al llibre "La causa del periodisme" (Edicions Saldonar), el periodista Joan Julibert reflexiona sobre aquest fet.
La càmera de Gabriel Casas i Galobardes va captar moments històrics dels convulsos anys trenta. La seva fotografia, sovint no prou reivindicada, buscava una innovació constant, seguint corrents avantguardistes i emergents de l'època.
Són temps de tensió, de bàndols i, sobretot, de relats. Són temps de Procés. I, en aquest complex joc polític, el discurs mediàtic és clau a l'hora d'imposar una visió determinada del que està passant a l'opiniío pública. Ara bé, quin paper té la premsa estrangera en tot plegat?
Alemanya ha aprovat una llei que preveu sancions a les xarxes socials per mala gestió de les denúncies contra el discurs de l'odi. Alguns critiquen que pot donar peu a abusos contra la llibertat d'expressió.
La doctora en Periodisme i investigadora Ruth Rodríguez reflexiona sobre el paper del periodisme en el Procés. El text recull la seva intervenció a la jornada "Mitjans i opinió pública al temps de la postveritat", que va commemorar els vint anys de l'aprovació del Codi deontològic i els vint anys del Consell de la Informació de Catalunya.
En els darrers anys, són freqüents les crítiques a Televisió Espanyola per la cobertura de tot el que envolta el Procés. T'expliquem amb detall com s'ha creat a la redacció una "redacció paral·lela" que vetlla perquè les notícies estiguin alienades amb la política dle Govern i com això, finalment, condiciona la informació relacionada amb Catalunya.
En els darrers temps, s'han intensificat les campanyes, tant des de l'àmbit polític com periodístic, en les quals es denuncia el suposat adoctrinament dels mitjans de comunicacó públics i de l'escola en els ciutadans catalans.
Les intoxicacions mediàtiques eren una constant en les guerres. En els nous temps, el periodisme ha de lidiar amb la postveritat, una fàbrica de notícies falses que hauria estat el somni humit de qualsevol estrateg militar de temps pretèrits.
