El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
L'impacte de la digitalització en els mitjans ha estat molt intens i ha transformat la cadena de valor en el seu conjunt. D'una banda, les empreses periodístiques han perdut el monopoli de la producció de les notícies i, de l'altra, les xarxes socials s'han fet amb el control de la distribució de continguts.
L’últim estudi del Digital News Report, elaborat pel Reuters Institute, afirma que l’ús del WhatsApp com a vehicle per a trobar, llegir, veure, comentar i compartir notícies ha crescut un 32%. Unes dades que ja s’equiparen a la utilització que es fa de les xarxes socials per a la mateixa finalitat i que permeten entendre que, avui en dia, tant WhatsApp com plataformes similars com Telegram o Signal, cada cop siguin més usades a nivell informatiu.
El 10 de novembre, el Col·legi de Periodistes va organitzar la “Jornada sobre la precarietat laboral” amb intervencions i taules rodones que van oferir una fotografia més exacta de la situació. També es va donar a conèixer una enquesta, impulsada des del Col·legi, amb dades actualitzades sobre la situació laboral dels professionals i es va presentar una campanya –“Gratis no treballo”– destinada a denunciar les empreses que fan ofertes abusives.
Una de les professionals més veteranes de la SER, Gemma Nierga, va ser acomiadada, al juliol, davant de la sorpresa dels oients i de molts periodistes que en coneixen el tarannà i la professionalitat. Des de llavors, ha treballat en televisió, ràdio i premsa en una nova etapa que afronta amb il·lusió renovada. Amable i aliena al “divisme”, Nierga encara no té els ànims suficients per escoltar la cadena on va treballar durant quasi tres dècades, en canvi, manté intactes les ganes que li permeten seguir aprenent i afrontar nous reptes.
Més de la meitat dels periodistes europeus pateix ciberassetjament o ciberbullying, segons un estudi elaborat pel Consell d’Europa. Una epidèmia digital que ha augmentat en els últims anys i que, encara que afecta homes i dones professionals de manera diferent, incentiva en ambdós casos la pèrdua de la llibertat d’expressió i l’autocensura a les xarxes.
La mort de Carles Capdevila el passat 1 de juny a cinquanta-un anys d’edat va tocar de ple molta gent, sobretot els lectors que li agraïen la sinceritat i el seu discurs valent i vital. El 30 d’agost de 2015, ell mateix havia anunciat a la seva columna a l’ARA, diari que dirigia, que li havien diagnosticat un càncer colorectal. Durant els quasi dos anys de lluita contra la malaltia, Capdevila va seguir fent nombroses reflexions al voltant de diferents aspectes de la vida i, de tant en tant, del periodisme, una professió que l’apassionava, defensava i criticava quan calia. Seleccionem aquests 3 articles per pensar-hi.
La digitalització de Capçalera permet a tothom la consulta oberta i gratuïta de qualsevol dels números publicats en el decurs de les tres darreres dècades.
En el competitiu univers mediàtic digital bona part les notícies són de consum ràpid i sovint es potencia allò anecdòtic i s’obvien els canvis importants que, a poc a poc, s’estan gestant en la societat. Reproduïm un extracte d’El sentido del rumor (Ediciones Península) el llibre del periodista Marc Argemí, expert en l’anàlisi dels rumors, en què s’analitza el perquè d’aquests greus errors de pronòstic.
Els partits populistes i d’ultradreta ja fa uns anys que guanyen pes polític i arraconen, o si més no planten cara a la política tradicional. En aquest fenomen, hi tenen molt a veure els mitjans de comunicació, que han entrat de ple en el joc d’aquestes formacions i han alimentat, al posar el focus d’atenció en certs personatges, uns moviments que abans eren minoritaris i que no rebien tanta atenció mediàtica.
Amb només trenta-quatre anys, Mar Cabra és el referent del periodisme de dades a l’estat espanyol i és membre del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ).
Els atemptats a Barcelona i Cambrils enfronten la professió amb els seus pitjors fantasmes. Enmig d’aquest context, i amb el mar de fons del procés sobiranista, sorgiren opinions sovint airades entre companys de professió que mantenen fortes divergències. En allò que quasi tothom coincideix és en la necessitat d’una reflexió serena al voltant del tractament informatiu dels fets dramàtics viscuts aquest agost.
Els atemptats d’Estat Islàmic a Barcelona i Cambrils han provocat una forta polèmica en la professió i han obert una sèrie de debats paral·lels. Alguns, com el de quines fotografies s’han de publicar o no, són recurrents. D’altres, lligats a les noves tecnologies, tenen menys recorregut.
