Periodisme transmèdia: una guia pràctica

MONTECARLO

Actualment, els avenços tecnològics s’atropellen. L’any passat, per exemple, l’Scrollytelling va causar furor, però qui se’n recorda ara que tenim Periscope? No és que una eina invalidi l’altra. Si l’Scrollytelling convida a llegir i visionar documents de certa extensió, Periscope ens ofereix l’atracció del directe i un cert simulacre d’omnipresència. Això ens porta a la pregunta: quin canal, quina aplicació utilitzar en cada moment?

Una resposta ens la dóna el multipremiat anunci de The Guardian. Es tracta d’un simple vídeo (una peça monomèdia i lineal), però que mostra les possibilitats dels entorns digitals combinats amb el món real. Se’ns ofereix una visió de l’ofici com un work in progress. La diferència rau en el fet que, si abans els periodistes anotaven les declaracions en una llibreta, ara poden marcar enllaços als vídeos que els testimonis han gravat. I si les eines que apareixen a The Guardian ens queden curtes, sempre podem consultar la presentació que Ezra Eeman va compartir a Slideshare.

Es tracta d’entendre el nou ecosistema, les diferents eines de què disposem, on són els nostres lectors, com es mouen i què els interessa (consulteu l’apunt de Naomi Sharp en el qual resumia la conferència “ The Future of Longform”). La dificultat consisteix a escollir els canals i quina estructuració donarem al nostre discurs.

Hibridacions

No es tracta de difondre els mateixos continguts en diferents plataformes, sinó de fer un ús intel·ligent de cadascuna d’aquestes, aprofitant-ne el potencial i aportant-hi continguts de valor. I assumim també que els membres de l’equip canviaran (hi ha algunes reflexions en aquest sentit a l’article d’Alistair Reid al Journalism.co.uk)

• Infografies animades

El discurs visual és fàcil de comprendre, ràpid de consumir i ens subministra la informació a través d’altres canals (no només tecnològics, també perceptius). D’aquí la necessitat d’entendre aquestes noves peces que són les infografies animades. (El vídeo d’Andrew Kahn i Tim Jones, per exemple, resumeix tres-cents quinze anys de tràfic d’esclaus en dos minuts).

• Newsgames

Des que van aparèixer, la indústria dels videojocs no ha parat de guanyar pes: en volum de facturació, complexitat narrativa, presència social i capacitat formativa. Els jocs (i la gamificació) han arribat al periodisme d’una manera discreta però eficaç. Vegeu PeaceMaker, un joc en el qual s’experimenta en primera persona les dificultats per construir un procés de pau (en aquest cas centrat en el conflicte araboisraelià) o l’interactiu de la bbc sobre el viatge d’un refugiat sirià.

• Notícies patrocinades o brand news

No és res nou, si bé la seva presència ha augmentat en gran mesura a causa de la reacció de les marques a la comunicació 2.0. Es tracta de les notícies “patrocinades”. Aquest és, però, un terreny delicat perquè afecta la llibertat i la independència informativa i, al mateix temps, la necessitat d’aconseguir models econòmicament sostenibles. En qualsevol cas, la hibridació existeix i negar-la no la farà desaparèixer.

Periodisme de dades

Una altra de les aportacions del món digital és la possibilitat de treballar amb quantitats ingents de dades per després creuar-les, comparar-les i analitzar-les. Aquí hi ha tot un camp per desenvolupar i, com és territori nou, s’hi donen cita persones que provenen de les més diverses disciplines. Els interessats han de seguir la pista de figures com Hans Rosling o Lev Manovich, i dins l’entorn de parla hispana especialistes com Karma Peiró i Mar Cabra.

Periodisme mòbil

Els dispositius mòbils són les eines que s’han implantat amb major rapidesa i millor acceptació. Per apreciar-ne els avantatges que ofereixen i reflexionar sobre els canvis que aporten, es pot consultar el llibre de Canavilhas i Satuf (descarregable en línia). I si parlem de connectivitat i immediatesa, també cal pensar en les xarxes socials. Dillon Baker ens dóna un fantàstic exemple de microperiodisme en un apunt en què explica les experiències de Neil Shea i Jeff Sharlet.

Cocreació

Finalment, hem de contemplar els beneficis que aporta el diàleg 2.0. Aquí convé posar l’accent en els diferents perfils d’usuaris, la qual cosa ens obligarà a pensar noves estratègies per a l’elaboració i distribució de les notícies. En aquest sentit, Narrative, plataforma col·laborativa que presta servei des de 2012, és un bon exemple de cocreació.

REFERÈNCIES

El llistat no pretén ser exhaustiu ni complet, encara que tots els noms que hi figuren són de referència obligada.

Empreses i organitzacions

• The Guardian

Aquest conegut diari britànic és l’expressió pràctica de com funciona un equip de periodisme interactiu.

• Journalism.co.uk

Un altre lloc de qualitat que, a més de notícies, aporta ajudes i solucions al reporter digital.

• Clases de periodismo

Referencia obligada en el món en línia llatinoamericà, en la tònica de l’anterior: ofereix notícies i informació professional (recursos, anàlisis d’eines, llibres digitals…)

• Barret Films

A mig camí entre periodisme, activisme i documental social, aquest col·lectiu valencià s’ha convertit en tot un referent internacional.

• Eva Domínguez

Periodista, assessora, investigadora i docent. La seva trajectòria en l’estudi d’Internet i les seves aplicacions en el camp de la informació és de les més llargues i fructíferes.

• Fernando Irigaray

Una de les veus amb més autoritat en el panorama llatinoamericà, té una llarga trajectòria com a professor i investigador. És autor, entre altres, del guardonat documèdia Calles perdidas.

• Álvaro Liuzzi

Consultor i investigador en mitjans digitals, fa anys que explora una línia de recuperació i actualització històrica de gran valor, tant a nivell de continguts com de recerca formal i narrativa.

• Kevin Moloney

Referència en el món del periodisme transmèdia, la seva tesi doctoral va ser la primera que va explorar aquest camp