Periodisme clic

ADRIÁN CABALLERO

Segons el Digital News Report 2015, elaborat pel Reuters Institute, un 45% dels espanyols comparteixen articles a les xarxes socials. Els usuaris consulten menys un mitjà concret, mentre que consumeixen més informació per referència, és a dir, pels enllaços i recomanacions que troben a les xarxes socials. Els mitjans de comunicació tradicionals ja fa temps que intenten adaptar-ne el model de negoci davant d’aquests moviments d’audiència cap a Internet, tot i que encara no han trobat la fórmula d’èxit. El model de negoci en línia de bona part dels mitjans catalans és el d’oferir el contingut exclusiu i més treballat en format de pagament, encara que deixen bona part del diari en obert.

Amb tot, actualment, la tendència del periodisme digital és una “guerra pel clic”, tal com va definir-ho el periodista Enric Borràs en un article al diari Ara. Borràs explica com el professional de la informació que treballa en una redacció digital “ha d’estar pendent a la vegada de la ràdio, la televisió, els mitjans de la competència, els mitjans estrangers, els teletips de les agències de premsa, el correu electrònic, el Twitter, el Facebook, els blocs, YouTube, els diaris impresos, les trucades i els missatges de WhatsApp”.

Píndoles informatives
I com aconseguir el màxim de visites amb aquest plantejament? Alguns diaris ja marquen la tendència. Han sabut llegir el que Àlex Poderoso, expert digital, anomena “els nous estils periodístics”. Poderoso afirma que “ els listicles (notícies de l’estil de “les deu coses que...”) o els scrollytelling (format multimèdia que permet gaudir de textos, fotografies, imatges i vídeos) són estrictament digitals. I tot just estem començant. A mesura que s’acumula gent jove i experiència digital a la redacció, sorgeixen noves formes de publicació”. Altrament, aquest expert, que ha treballat als principals diaris catalans, adverteix: “No podem fer continguts pensant només d’aconseguir més audiència perquè els mitjans s’ensorrarien”, admet.

Un altre tema a l’hora de maximitzar la difusió i millorar el contingut al món en línia és l’analítica web, que implica mesurar i analitzar qui visita el diari i les xarxes socials, quan ho fa, com, a través de quin mitjà i navegador, etc. Com afirmava mesos enrere Ignacio Escolar, director d’Eldiario.es en una entrevista al portal d’anàlisi de periodisme i comunicació Report.cat, “abans d’Internet no coneixíem el nostre lector”. Davant el debat que sorgeix a les redaccions sobre si s’ha d’estar pendent de l’audiència. Tot i això, també calen certes advertències. Segons afirma Albert Sáez al seu llibre El periodisme després de Twitter (3i4 Edicions, 2015), “l’ analítica web pot induir a errors, sobretot si confonem els usuaris que arriben i marxen dels continguts per la via ràpida dels cercadors amb els membres registrats de la comunitat que es vol crear entorn d’un determinat mitjà informatiu”.

Webs secundàries
Els nous formats digitals i l’analítica web, però, no són les úniques armes dels mitjans de comunicació en aquesta “guerra”. Un periodista especialista en periodisme digital –que ha preferit mantenir l’anonimat– comenta altres “maneres” d’aconseguir audiència. No són estratègies il·legals ni que perjudiquin el periodisme que practiquen, però sí són, com a mínim, dignes de ser comentades. Tal com assenyala aquesta font, “l’estratègia més utilitzada és la dels webs secundaris, que són webs paral·lels al diari, amb temàtiques concretes que no sempre encaixarien amb la línia editorial del mitjà, si bé en una redacció purament digital permeten aconseguir moltes visites”.

El més curiós és que els indexadors i mesuradors d’audiència lliguen aquests webs secundaris al diari propietari i, per tant, les visites compten com si fossin del diari. Hi ha diferents exemples, com el web de societat Vanitatis i el de contingut viral i juvenil Adolescents.cat, que aconsegueix centenars de milers de visites per als respectius propietaris ( ElConfidencial.com i Nació Digital) són els dos principals exemples en els mitjans espanyols i catalans.

Així, Adolescents.cat ofereix en articles com “Cada quant hi ha que rentar els sostens?” (sic), a més d’oferir apunts i, fins i tot, incorporar un consultori. Tot redactat i publicat en un estil semblant al recomanat pel periodista Álex Poderoso, “breu, directe i fàcil de llegir”. I les dades deixen clar l’èxit d’aquests webs secundaris. Així, per exemple, el portal dirigit als adolescents aporta més d’un 23% del total de visites comptabilitzades per Nació Digital, diari generalista líder en visitants a Catalunya.

Personal especialitzat
Malgrat tot això, els diaris segueixen sobrevivint gràcies a les edicions en paper. El periodista Albert Sáez afirma al seu llibre que “el patrimoni de les empreses periodístiques ja no són les rotatives ni les xarxes de distribució de promocions, sinó les seves marques i els continguts que produeixen els seus periodistes”. Això explica, per exemple, que alguns mitjans es comencin a plantejar una inversió per tal de posicionar millor els continguts. És per això que en els darrers mesos diferents diaris de referència a Catalunya han contractat personal especialitat en SEO (posicionament web), així com també programadors i analistes web. Per tant, s’obre un debat (molt important a les redaccions) sobre com encarar el futur de l’empresa. “Les empreses que no prenguin decisions correctes, i arriscades, no passaran l’abisme”, adverteix Albert Sáez.

La conclusió de tot plegat és que lluitar per més audiència no té perquè ser dolent. És més, és una bona tàctica a implementar per part dels diaris que es troben en plena transformació digital. Tot i això, no s’ha de perdre de vista que les redaccions actuals, especialment la dels diaris més importants, no podrien aguantar un model purament digital si atenem a les veus dels periodistes consultats i a les reflexions de Sáez al seu llibre. Els mitjans nadius demostren com el model que permet una certa viabilitat es composa de redaccions petites, especialitzades i amb alts coneixements de les estratègies digitals i rodejades de col·laboradors externs que alleugen els costos fixos de l’empresa.