Cap de turc i bandera de llibertat

MARC ANDREU
El periodista Josep Maria Huertas Claveria va ser cita, el 22 de juliol de 1975, al Jutjat Militar de Barcelona i, per sorpresa, detingut per un jutge que en va decretar l’empresonament immediat a la presó Model. L’acusació va ser “injuria u ofensa clara o encubierta” a l’Exèrcit espanyol per un paràgraf del reportatge Vida erótica subterránea, publicat per Huertas a Tele/eXprés, el 7 de juny de 1975, amb foto de Pepe Encinas. Un reportatge que, referint-se a la història de les cases de cites de Barcelona, deia: “Un buen número de meublés estaban regentados por viudas de militares, al parecer por las dificultades que para obtener permiso para abrir alguno hubo después de la guerra”.

Més enllà de la revenja d’un estament militar que es considerava ultratjat, Huertas va ser un cap de turc i, el seu empresonament, un avís per a navegants per part d’unes autoritats franquistes preocupades perquè els periodistes que feien informació de barris a Barcelona contribuïen perillosament a erosionar i deslegitimar la dictadura. Huertas va esdevenir una de les icones del final del franquisme i de la Transició, fins a convertir-se en un emblema de la llibertat d’expressió.

L’endemà de la detenció, Barcelona es va llevar sense diaris, per primer cop des del 1939, arran d’una vaga solidària secundada pels treballadors de Mundo Diario, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal i Tele/eXprés. Només va trencar la vaga la sortida a quiosc de La Vanguardia Española, dels rotatius del Movimiento ( Solidaridad Nacional i La Prensa) i de la premsa esportiva. Huertas també va protagonitzar la primera manifestació legal a Espanya després de la mort de Franco, el 18 de març de 1976, quan els periodistes van reivindicar llibertat d’expressió entre crits que exigien l’alliberament del company, que no sortiria de la Model fins al 13 d’abril de 1976.

El cas Wilson
Quan el 26 d’agost de 1975 Huertas va ser jutjat en consell de guerra per l’article al Tele/eXprés, la seva militància o les injúries a l’Exèrcit per les quals el condemnarien a dos anys de presó eren peccata minuta. El més greu eren els càrrecs sobrevinguts de col·laboració amb ETA que se li van imputar després que, el 30 de juliol, fos detingut a Barcelona Iñaki Pérez Beotegui, Wilson, cervell del comando que havia assassinat el president del Govern Luis Carrero Blanco. Com certifica el sumari del procés incoat pel cas Wilson, al membre d’ETA no tan sols se li va trobar una nota amb el telèfon del periodista. Wilson i Juan Paredes Manot, Txiki, amb qui Huertas coincidiria a la presó abans que l’etarra fos afusellat, van cantar a la policia tota la seva xarxa de contactes a Catalunya.

Huertas va explicar sempre que, a petició de Francesc Bofill, un amic monjo de Montserrat que també seria detingut, ell i la seva dona van acollir un vespre a casa seva Wilson, sense saber qui era i abans d’adreçar-lo a la seva parròquia. La versió de l’etarra a la policia, sense entrar en contradicció, és més incriminatòria per a Huertas. Per aquesta declaració policial i pel testimoni d’alguns capellans sabem que van ser els membres de l’arxiprestat del Poblenou els qui van trobar amagatall a Wilson. “No era la primera vegada que la parròquia de Santa Maria acollia joves bascos buscats per la policia, que s’hi amagaven com a pas previ a la fugida a França”, revela l’aleshores rector Joan Soler Soler.

Campanya solidària
Com a conseqüència de tot plegat, el 9 de novembre de 1975,va ser detingut també el rector Soler. A la Model, va poder creuar amb Huertas una mirada còmplice que a les seves memòries el periodista va recordar “trista”, mentre que Soler està convençut que va ser un “somriure”. Tots dos, segons afirma Soler, van ser caps de turc de la repressió franquista. És indubtable que va existir una clara voluntat d’intimidar i fer valer el poder franquista, militar o no, davant dels periodistes crítics i els membres de l’Església de base compromesa amb l’antifranquisme. Dues realitats que, al Poblenou, s’entrellaçaven amb el moviment veïnal i confluïen en la revista Quatre Cantons.

Precisament, Quatre Cantons es va sumar a l’àmplia campanya de solidaritat amb Huertas i va imprimir, a primers d’agost de 1975, un número especial que no va arribar a sortir mai al carrer. Va ser destruït en esclatar el cas Wilson per consell dels advocats Agustí de Semir i Josep Verde i Aldea. La revista feia una crònica de la vaga de premsa del 23 de juliol i una cronologia de les reaccions i gestions posteriors del món periodístic, veïnal, polític i catòlic en favor de Huertas. També hi va haver assemblees en defensa de Huertas als diaris madrilenys Arriba i Informaciones, i redactors del diari falangista La Prensa que van enviar telegrames al capità general sol·licitant la llibertat del detingut. Bona part de la professió periodística es va aixecar amb Huertas per bandera.