Egipte, adéu a la premsa lliure

RICARD GONZÁLEZ SAMARANCH

La Revolució Egípcia que, el 2011, va aconseguir destronar Hosni Mubarak, un dels dictadors més poderosos i longeus de l’Orient Mitjà, suggeria una propera transformació radical de les estructures polítiques. Tanmateix, la transició a la democràcia aviat es va començar a torçar en estar gestionada per forces, sobretot l’Exèrcit i els Germans Musulmans, només preocupades per acumular poder. El seu pols va culminar en un cop d’estat, el 3 de juliol del 2013, i en la consegüent onada repressiva. Com sol succeir en aquests casos, una de les primeres víctimes del cop va ser la llibertat d’expressió. En qüestió d’hores, les autoritats militars van clausurar una desena de canals de televisió afins als Germans Musulmans, el moviment del president deposat, l’islamista Mohamed Mursi.

Poc després, arribarien els arrestos de periodistes. Actualment, segons el Comitè per a la Protecció de Periodistes (CPJ, per les sigles en anglès), es troben empresonats almenys 22 periodistes a Egipte, una xifra que situa el país entre els més perillosos del món per exercir el periodisme. Ara bé, la xifra podria superar els 60 segons els càlculs de la Xarxa Àrab per a la Informació dels Drets Humans (ANHRI). Diversos reporters van ser detinguts en manifestacions dels Germans Musulmans. Hi eren com a activistes o com a periodistes? El govern egipci, per la seva banda, rebutja que hi hagi un sol periodista entre reixes a Egipte.

Herència de la dictadura

L’arrest és l’agressió més greu contra la llibertat de premsa, però hi ha altres estratègies menys flagrants, com la censura o l’acomiadament. El resultat és que, amb l’excepció d’algun diari electrònic i de les cadenes de televisió per satèl·lit que emeten des de fora d’Egipte, al país àrab tots els mitjans es limiten a seguir al peu de la lletra la narrativa oficial. “Els assalts a periodistes són la conseqüència d’una campanya organitzada per demonitzar els mitjans independents i crítics”, explica Sherif Mansur, responsable del CPJ per a l’Orient Mitjà.

L’assetjament és tan intens, que ni tan sols els mitjans de comunicació més clarament alineats amb el govern n’estan exempts. Dit això, cal també subratllar que les agències de seguretat, amb vells lligams amb els mitjans de l’època Mubarak, sovint no necessiten exercir la pressió contra els periodistes, ja que l’autocensura és molt estesa. Ara bé, molts reporters realitzen una cobertura esbiaixada de la realitat de manera conscient i entusiasta.

El fet que després del cop hagi aparegut una potent insurgència de caràcter islamista, responsable d’atemptats quasi diaris que s’han saldat amb la mort de centenars de membres de les forces de seguretat, ha esperonat els sentiments patriòtics de la població. I els periodistes no en són una excepció. En una controvertida decisió, els directors dels 17 principals diaris del país, tan públics com privats, van signar una carta pública el mes d’octubre de l’any passat en la qual es comprometien a no publicar notícies crítiques amb el govern per així donar suport a la seva lluita contra el terrorisme.

La publicació d’aquesta carta va generar un moviment de rebuig entre un sector del periodisme egipci. Com a resposta, més de 600 periodistes egipcis van firmar una carta pública en la qual censuraven la missiva dels directors de diari, i definien l’autocensura que volien imposar com “una victòria dels terroristes”. L’últim intent del govern egipci per restringir la llibertat d’expressió consisteix en l’aprovació d’una llei antiterrorista que, en l’article 33, inclou penes de fins a dos anys de presó per als periodistes que ofereixin una xifra de víctimes després d’un atemptat que difereixi de les estimacions oficials.

Pressions als corresponsals

Els periodistes estrangers estan més protegits de les pressions del govern, si bé la seva tasca no és fàcil. Les mesures d’assetjament per part de les autoritats egípcies són variades i estan augmentant: des d’imposar nous obstacles administratius al confinament durant diverses hores sense falta aparent. Actualment, l’obtenció d’un visat temporal de periodista és gairebé impossible, i és fins i tot necessari un permís mensual per fer fotografies al carrer. La violació de qualsevol d’aquestes normes pot comportar serioses conseqüències.

A més, des dels mitjans de comunicació oficialistes es propaga la narrativa que tots els corresponsals són espies o treballen per a forces que volen desestabilitzar el país, posant-ne en risc la integritat física. No en va, l’any passat, tres periodistes espanyols van ser brutalment agredits per una turba en una manifestació a favor d’Al Sissi a la icònica plaça Tahrir. Fins ara, el pitjor dels casos d’assetjament el va patir un equip de la cadena de televisió Al-Jazira. Tres periodistes van ser arrestats i processats a final de 2013 per entrevistar diferents responsables dels Germans Musulmans. Un dels periodistes, l’australià Peter Greste, va ser deportat després de passar més d’un any a la presó.

Amenaça d’arrest

Qui escriu aquest article també va patir de manera directa la pressió de les autoritats. A mitjan juny, vaig haver de marxar de manera urgent d’Egipte després que les autoritats espanyoles m’advertissin que em trobava davant d’un risc “imminent” de ser arrestat i processat. Atès el precedent de Greste, vaig prendre’m seriosament l’avís i vaig decidir no tornar al Caire. Els mitjans amb els quals col·laborava, sobretot El País, havien estat molt crítics amb el Govern actual en els respectius editorials, i jo havia escrit diversos articles sobre temes espinosos. No obstant això, la nostra cobertura no ha estat una excepció entre la premsa internacional. En el context actual, el treball dels corresponsals és especialment important. Ells són capaços de cobrir temes que mai podrien passar el filtre de la censura o de l’autocensura existent en els principals mitjans de comunicació d’aquest país àrab.