Sense presses

ROBERT BOYNTON
Quan vaig publicar El nou Nou Periodisme el 2005, alguns van qüestionar la meva afirmació que la no-ficció de format extens passava per un gran moment als Estats Units. Però la capacitat d’atenció de les persones, en especial dels joves, no s’estava reduint? Qui tenia temps per llegir articles llargs i llibres? Quantes revistes publicaven encara no-ficció de format extens? I no estaven desapareixent també aquestes?

I això succeïa en l’era pre-Facebook i pre-Twitter; una era més senzilla, en què l’expressió «xarxes socials» evocava imatges de còctel literari o de festa de llançament d’un llibre. Llavors va arribar la gran recessió de 2008, que va sembrar dubtes sobre tots els aspectes de la nostra economia. Fins i tot les revistes i els diaris més poderosos lluitaven per les seves vides. Com podia jo defensar un gènere periodístic que sembla tan antiquat, que exigeix tant treball i que consumeix tant de temps?

Totes bones preguntes, per a les quals només tinc respostes temptatives. El meu optimisme neix de diverses fonts. En termes empírics, he observat que, amb independència de les circumstàncies macroeconòmiques, les persones en les societats industrials avançades tendeixen a esperar estris cada vegada millors en les seves vides –cada vegada més atrafegades–: telèfons «intel·ligents» multifuncionals, càmeres que generen fotografies i vídeos més nítids, ordinadors més lleugers i més potents, televisors més grans i més prims, i –més recentment– tauletes. Amb les constants millores en hardware amb el qual mirar, escoltar, llegir, buscar i comunicar-se, no és probable que els seus propietaris vulguin mirar, llegir, buscar i escoltar un contingut (paraula temible!) d’alta qualitat similar?

El meu optimisme es deu també en part a la meva pròpia experiència com a escriptor i professor. Cada tardor, en rebre un nou grup d’estudiants a la Universitat de Nova York, el primer que faig és donar-los la benvinguda a la casa del periodisme. És una casa gran, els ho explico amb moltes estances de diferent forma i disseny. Les estances tenen noms com «post de bloc», «article de fons», «assaig», «reportatge de corresponsal a l’estranger» i «llibre», i tinc la impressió que cada any s’hi agreguen una o dues cambres noves.

Per llaurar-se una carrera llarga i satisfactòria, continuo, han de trobar una estança que realment els agradi, i decorar-la i dissenyar-la de manera que reflecteixi els seus millors atributs. A més, han de trobar unes poques estances extra en les quals se sentin còmodes, ja que un no pot passar-se tota la vida en una mateixa cambra. Cada estança té una funció diferent, i ha de ser mantinguda de manera que en conservi el sentit. A vegades, anem a la sala d’estar, convidem als nostres amics i hi celebrem una gran festa. Altres vegades volem estar sols, així que ens retirem al despatx per reflexionar en pau sobre un tema. I altres cops oferim un petit sopar i després sortim a la terrassa per prosseguir una conversa particularment intensa amb un sol interlocutor. Les variacions són, potencialment, il·limitades.

Els dono aquest consell com algú que ha treballat exclusivament en la vessant editorial del periodisme, però que ha pensat molt en el motor econòmic que l’impulsa. Després de tot, una de les lliçons de l’última dècada és que tots, en cert sentit, depenem de la vessant financera. Alguns dels meus col·legues en diuen “periodisme empresarial”, encara que per a mi és simplement pensar com un periodista freelance (en vaig ser durant una dècada).

Diferents feines
Durant aquells dies de «periodisme de subsistència», vaig aprendre una veritat que el vessant empresarial del periodisme només està començant a assumir ara: cap periodista, o organització periodística, pot mantenir-se amb un únic model de negoci. Per sobreviure, vaig escriure crítiques literàries i assaigs (pels quals es pagava una misèria) per avançar en la meva investigació i reflexió abocada als articles llargs (millor remunerats). Vaig escriure per a revistes de dones i de viatges (que pagaven una fortuna) perquè em brindaven tant l’oportunitat d’escriure com la de viatjar i trobar noves històries. No era el periodista més reeixit de la meva generació, però tampoc el menys reeixit. Me’n vaig sortir prou bé per forjar-me una reputació acceptable i, el que és més important encara, per passar-m’ho bé.

Les meves aventures per la casa del periodisme es van veure facilitades per un diminut i econòmic apartament. Tot i així, van ser possibles perquè vaig saldar el deute per a cada estança. No esperava viure de les crítiques literàries i els assaigs, ni acceptava només els encàrrecs més ben pagats. Els combinava de la millor manera que podia, i crec que els que vulguin superar els reptes econòmics del periodisme han de intentar-ho també.

Compararia el pensament actual sobre models de negoci per al periodisme amb el promotor immobiliari que només fa centres comercials. El que necessitem, segons dicta aquest pensament, són tants espais oberts, grans i de disseny senzill com sigui possible, perquè la gent hi acudeixi en massa.

El periodisme contemporani ha fet caure les parets i vol que tot el món estigui a la mateixa habitació (en general, la més plena i sorollosa de la casa). Una col·lecció de cases idiosincràtiques, cadascuna amb estances de diferents mides, és quelcom massa confús i desordenat, tal com dicta aquest pensament. No: el truc és «ser gran» i donar enormes festes a les quals tothom hi estigui convidat. De quina altra manera pot una pàgina web atreure milions de consultes?

Això no vol dir que no hi hagi bones notícies en el món periodístic. N’hi ha. És important recordar que, per més amenaçats que se sentin els periodistes, el fet més cridaner és que mai tanta gent ha tingut tant d’accés a una provisió d’informació tan diversa i enorme. I mai s’havia consumit tanta quantitat d’informació. Això és innegablement cert i implica un gran benefici per a la humanitat. L’audiència per al periodisme mai ha estat tan gran. Si el negoci del periodisme té problemes no és perquè hi hagi poca demanda del producte.

Els webs de diaris com el New York Times, el Washington Post i Los Angeles Times són visitades per desenes de milions de lectors cada mes. Si el periodisme s’està morint, el funeral tindrà la major quantitat d’assistents de la història.