Una nova narrativa

CARLOS SCOLARI
Què és una narrativa transmèdia? Aquest concepte –introduït en les converses acadèmiques per un professor del mit fa més d’una dècada– serveix per anomenar un nou tipus d’experiència narrativa. En un famós article del 2003, Henry Jenkins va cridar l’atenció sobre un nou relat en què les comunitats de fans participaven activament en l’expansió del món narratiu creant paròdies, finals alternatius, inventant nous personatges o desenvolupant noves històries. Un breu recorregut per YouTube o Fanfiction.net és suficient per descobrir un univers gairebé infinit d’ històries creades per fans. Aquest és el regne del fandom.

D’una altra banda, les empreses ja no es conformen amb fer una pel·lícula o un videojoc: per poder treure’n el màxim benefici possible cal explicar la història en molts mitjans i plataformes. D’aquesta manera un món narratiu nascut, per exemple, al cinema ( Matrix o Star Wars) acaba per expandir-se en molts altres mitjans, des dels videojocs fins als còmics o les novel·les. Aquest és el regne del cànon.

O sigui, què és una narrativa transmèdia? És una forma narrativa que podem sintetitzar en una fórmula simple: Cànon + Fandom. El cànon és el món narratiu oficial a càrrec del creador, protegit per les lleis del copyright i que busca treure el major benefici possible dels seus personatges i aventures. El fandom és el regne dels fans, del mashup i del remix, el paradís de la cultura col·laborativa en xarxa. Jenkins els va batejar com a pirates textuals.

Resposta a l’atomització
Per què aquest concepte, nascut en l’àmbit acadèmic, va ser adoptat pels professionals de tot el món? Perquè les estratègies transmèdia s’adapten molt bé a la nova ecologia dels mitjans. Abans de l’arribada del web i totes les seves filles (Viquipèdia, blocs, Facebook, Twitter, YouTube, etc.) els consumidors passàvem molt temps en pocs mitjans. La nostra jornada es dividia entre premsa, ràdio, televisió i cada tant anàvem al cinema. Ara passem poc temps en molts mitjans. La nostra “dieta mediàtica” és molt més variada i rica: consumim més comunicació, en molts més mitjans i de manera més fragmentada.

Com podem les empreses de comunicació fer front a aquest estat de dispersió de les audiències? Com unir el que la tecnologia atomitza? Com generar un model de negocis que funcioni en una ecologia en què el broadcasting tendeix a cedir-ne la seva centralitat a la lògica de les xarxes? Una de les possibles solucions és crear un relat que s’expressi en diferents mitjans i plataformes, integrant a través de la narrativa la major varietat possible de situacions de consum mediàtic.

D’una altra banda, en la nova ecologia mediàtica és gairebé obligatori obrir el joc als prosumidors (productors + consumidors) i crear espais perquè puguin expressar-se. Si les empreses de comunicació aconsegueixen aprofitar almenys una petita part d’aquesta narrativa que brolla des de baix llavors podran consolidar comunitats d’usuaris al voltant d’un món narratiu i fidelitzar-ne els integrants.

De les xarxes als mitjans
En els últims anys, s’ha parlat molt de les narratives transmèdia en el camp de la ficció. No obstant això, el concepte també va entrar en l’àmbit del documental (“t ransmedia documentary”), les marques i la publicitat (“ transmedia branding”), i… el periodisme. Existeix un periodisme transmèdia? Provem a aplicar la fórmula que ja vam veure (cànon + fandom) als relats periodístics.

Els menys joves recordaran aquella època en què les notícies naixien a la ràdio, a la nit es veien a la televisió i l’endemà es llegien al diari. El relat, en passar d’un mitjà a un altre, s’expandia i incorporava imatges, declaracions, entrevistes, comentaris i opinions. A més, els receptors podien trucar a la ràdio o enviar una carta al correu de lectors donant la seva versió dels fets. O sigui: el periodisme sempre va tenir una empremta transmèdia. El relat naixia en un mitjà i s’expandia a mesura que passava d’una plataforma de difusió a una altra (“cànon”); a més, els usuaris sempre han col·laborat en la construcció del relat periodístic, ja sigui com a font d’informació, però també a posteriori, agregant-hi noves dades o punts de vista (“ fandom”).

La difusió de les tecnologies de la informació i la comunicació, sumada al desenvolupament de les xarxes socials i plataformes fundades en el paradigma del many-to-many no han fet altra cosa que ampliar l’esperit transmèdia del relat periodístic. En aquest context, no podem oblidar d’esmentar un fet fonamental: cada vegada més el relat informatiu part dels usuaris. La notícia d’últim moment, la breaking news, tendeix a entrar a la xarxa discursiva mediàtica de la mà dels usuaris dels social media. No importa que es tracti d’un atemptat terrorista, un terratrèmol, un accident o un famós fotografiat in fraganti: la informació començarà a circular a les xarxes socials i després, en un segon moment, arribarà als mitjans gestionats per professionals.