Audiències crítiques

NEREIDA CARRILLO
Com informen dels desnonaments els mitjans que tenen un crèdit amb els bancs que en són responsables? Hi ha un llenguatge xenòfob en algunes peces periodístiques? Per què a les sèries de televisió els actors que interpreten joves d’institut tenen 30 anys? Per entendre els mitjans de comunicació i la realitat que construeixen cal reflexionar sobre qüestions com aquestes. Són molts els que creuen que el debat ja no s’ha de limitar a la professió, sinó que s’ha d’obrir a la ciutadania. Amb aquest objectiu, grups de periodistes i activistes ensenyen a llegir els mitjans de manera crítica a una audiència que va des del públic infantil a l’adult. Coincideixen a lamentar la poca implicació de l’administració per incorporar a l’escola uns coneixements que veuen imprescindibles per saber, gaudir i actuar amb major llibertat.

“Hi ha molta educació en botonets, maquinetes i funcions, però no en l’anàlisi dels continguts dels mitjans. Ara per ara és molt necessari”, es queixa Francesc-Josep Deó, fundador i president d’ AulaMèdia, una entitat sense ànim de lucre que treballa, des del 2001, per impulsar l’educació en comunicació. Des del col·lectiu de periodistes SomAtents, David Vidal, un dels fundadors i professor del departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB, comparteix el diagnòstic. “En un moment en què tenim més informació que mai s’ha de saber filtrar, jerarquitzar i convertir la informació en coneixement, l’escola està bastant d’esquena a tot això”, afirma.

En aquest sentit, la cooperativa Drac Màgic planteja una sèrie de propostes pedagògiques des de l’educació infantil. Des de l’any 1971, aquesta associació treballa per la formació en llenguatges audiovisuals amb tallers per a totes les edats –des dels tres anys fins a alumnes de batxillerat–. “Les imatges són el resultat d’una construcció cultural, d’una perspectiva intencionada”, explica Marta Selva, una de les directores de Drac Màgic. Per a aquesta cooperativa, cal ensenyar a “pensar les imatges”.

Llegir i produir
L’oferta pedagògica de Drac Màgic s’agrupa sota el paraigua del programa “ Construir mirades” que, amb una quarantena de propostes, vol iniciar el públic infantil i juvenil en qüestions com l’animació, el punt de vista, el pla seqüència, els efectes especials, o els estereotips de les dones a les narracions. Marta Nieto, de l’equip tècnic de Drac Màgic, explica que a les aules treballen des de “seqüències clàssiques de la història del cinema, com Blade Runner, fins a l’últim videoclip de Rihanna o Beyoncé”. Afegeix que, la seva proposta pedagògica inclou l’anàlisi dels llenguatges audiovisuals perquè els més joves es converteixin en “espectadors conscients”.

AulaMèdia reflexiona sobre l’agenda i sobre moltes altres qüestions als materials que elabora perquè després es projectin a l’aula o serveixin per formar el professorat. L’entitat ha editat i continua produint diversos DVD per reflexionar sobre aspectes com ara quines són les rutines d’un telenotícies, com es fa un programa d’humor o els fonaments del llenguatge audiovisual. Per la seva banda, SomAtents desplega cursos i xerrades des del seu laboratori de pedagogia. “Ensenyem a pensar per comunicar, a organitzar bé el coneixement i a relacionar-se amb el medi i descobrir-lo”, explica Vidal. El professor posa com a exemple un dels tallers que ofereixen, sobre crònica periodística de la vida quotidiana. “És ensenyar la gent a mirar el seu medi, relacionar-se amb aquest, aprendre a parlar amb les persones, escoltar-les i a endreçar tot això en un relat ordenat. Al capdavall, narrar la vida és comprendre-la”, explica.

Trampes lingüístiques
Què sorprèn del funcionament dels mitjans? “El fet d’explicar bé el significat d’un pla-contraplà o el que és un fora de camp els produeix una petita revolució –assegura Nieto. Hi ha molt coneixement intuïtiu sobre el llenguatge audiovisual, si bé no hi ha un coneixement estructural”. Vidal explica que entre els tallers amb més èxit hi figuren el de “Mirada crítica” i el de “La trampa lingüística”, en què s’expliquen les rutines productives, l a propietat empresarial o es posa el focus en el llenguatge dels mitjans. “La gent no s’adona fins a quin punt les rutines acaben delimitant molt la manera de fer periodisme”, afirma. D’altra banda, la periodista Cristina Garde, membre de SomAtents, afegeix que “el que sorprèn més és el tema del finançament, quan ensenyem gràfiques on es veu explícitament els crèdits dels bancs als mitjans”. D’altra banda, les “trampes” lingüístiques és un aspecte que treballen tant des de SomAtents com des d’AulaMèdia; el llenguatge masclista, xenòfob, o classista dels mitjans, que, sota una aparença de falsa objectivitat, intenta inocular determinats discursos.

“La manca d’alfabetització en mitjans de comunicació porta a una societat més submisa, més acrítica i, per tant, més fàcil de manipular”, afirma de manera taxativa Francesc-Josep Deó. Nieto coincideix amb Deó i, preguntada per les conseqüències de no entendre les imatges que ens envolten, considera que “és una trampa que et porta a viure amb menys llibertat”. Qui vol un lector poc crític? Vidal és contundent: “El poder de debò, el que no es manifesta habitualment, és el que es beneficia que l’status quo es mantingui, que l’ordre prevalgui per davant de la justícia sense eliminar la desigualtat”.

Amb tallers, xerrades i material educatiu, aquests grups intenten posar el seu gra de sorra cap a una societat integrada per lectors i productors més conscients. Per a Deó, aquesta fiscalització ciutadana encara és lluny: “Si no saps llegir, faràs crítica literària?”. Per contra, Vidal creu que la ciutadania demana cada vegada més, als polítics i també als periodistes. “El discurs ja no és ‘són tots una colla de mentiders’, sinó ‘no pot ser que siguin una colla de mentiders perquè els necessitem, necessitem bon periodisme per transformar això’”, assegura. Garde afegeix: “L’esforç pedagògic que fem també és per donar a entendre que el dret a la informació és un dret que el ciutadà hauria de lluitar de la mateixa manera que ho fa amb el dret a l’educació o a la sanitat. És un dels drets imprescindibles per a una societat democràtica”.