Cap a un nou perfil

CARLOS SCOLARI

La narrativa transmèdia és una forma narrativa que podem sintetitzar en una fórmula simple: Cànon+Fandom. El cànon és el món oficial a càrrec del creador. El fandom és el regne dels fans, del mashup i del rime. La generació de continguts per part dels usuaris implica l’extinció del periodista tradicional? Res més allunyat de la realitat. En un entorn en el qual regna la intoxicació informativa o infoxicació és cada vegada més necessària la presència de gestors professionals de la informació (no només periodistes). Els processos de selecció, expansió i contextualització que realitzen els periodistes són fonamentals i la seva funció és irreemplaçable.

Ara bé, per poder arribar a fer front a aquests i altres desafiaments els periodistes han de canviar i plantejar-se diferents estratègies d’adaptació a la nova ecologia mediàtica. D’una banda, els professionals de la informació haurien d’abandonar les concepcions “monomediàtiques” per començar a pensar en transmèdia. Un periodista transmèdia és un storyteller a 360º capaç de crear relats informatius a través de diversos mitjans per, d’aquesta manera, arribar a diferents segments de públic.

Tot i així, com ja vam veure, les narratives transmèdia no s’esgoten en l’expansió del relat, sinó que les informacions que provenen dels prosumidors també formen part d’aquest entorn. El periodista, més que aixecar la bandera de guerra contra blocaires, tuiters i altres informadors amateurs, hauria de pensar en quin tipus d’aliances pot establir amb ells. Dit en altres paraules: els continguts informatius generats pels usuaris també mereixen l’atenció dels periodistes.

Moltes d’aquestes partícules informatives que circulen per les xarxes a la velocitat de la llum necessiten que siguin confirmades, ampliades, contextualitzades i reincorporades al circuit mediàtic. Com un cercador d’or, el periodista ha de separar la roca de la preuada llavor i, un cop identificada, treure-li llustre i fer-la brillar.

En el llibre Los medios después de Internet (UOC, 2015), José Luis Orihuela sosté que “saber de què parla la gent sempre ha estat d’interès per als periodistes, encara que els mecanismes de detecció de converses emergents mai havia estat tan poderós i sofisticat com els que ofereix el monitoratge de les xarxes socials… Twitter és una plaça pública virtual que cal aprendre a escoltar”. O sigui, que d’una piulada de menys de 140 caràcters pot néixer una excel·lent peça de periodisme de recerca.

En un context tan frenètic i fluid, el periodista difícilment podrà guanyar en velocitat les xarxes socials. És un error que el professional de la informació pretengui ser més ràpid que els tuiters: sempre perdrà aquesta carrera (o, el que és pitjor, pot acabar propagant informacions falses). A diferència d’altres èpoques, el prestigi del periodista no resideix tant en la velocitat de la primícia sinó en la qualitat de la informació que difon.

En una ecologia dels mitjans cada vegada més poblada d’actors individuals o institucionals, el periodista ha de trobar el seu propi nínxol, adaptar-se a les noves condicions i contribuir des del professionalisme a la bona salut informativa del sistema. Comprendre els processos que s’estan donant en aquesta ecologia i saber-se moure entre les tensions que genera la convergència cultural –on la indústria dels mitjans, com diu Jenkins, convergeix i al mateix temps entra en col·lisió amb les cultures participatives– també són competències necessàries per al periodista transmèdia del segle XXI.