LINA MARÍA AGUIRRE-JARAMILLO / JORDI ROVIRA
EL 2010, la Federació Internacional de Periodistes (IFJ, amb les sigles en anglès) documentava l'augment del "periodisme individualitzat i freelance, mentre que el treball en equip i l'experiència de la redacció col•lectiva està disminuint”. “La feina estable està passant a un segon pla”, concloïa. Així doncs, les redaccions europees es recomponen i, al mateix temps, ho està fent el panorama laboral per al periodisme professional freelance.
Malgrat que la inestabilitat i el desavantatge salarial és un denominador comú en diferents països, la versatilitat d’opcions per als que exerceixen independentment és, avui en dia, un camp obert amb algunes possibilitats viables tant professionalment com econòmicament. Així, el nombre total de periodistes en actiu a la Unió Europea s’estima entre 220.000 i 300.000, dels quals un 27% treballen com a freelance o autònoms, tenint en compte que poden ser un 20% en països com Hongria o Bulgària, fins a un 60% a França o Alemanya.
Es calcula que un 10% treballa amb contractes temporals o amb altres tipus d’acords atípics. Aquestes xifres corresponen a l’Informe sobre la indústria de mitjans i l’exercici periodístic a la ue, publicat al març de 2011 i formava part de l’ Estudi de Viabilitat per al pla Erasmus realitzat per l’European Journalism Centre (ejc, Maastricht) i l’Economisti Associati (Bolonya).
Entre 2008 i 2010, la crisi econòmica, sumada a la pròpia de la indústria periodística, va comportar una reducció generalitzada de les plantilles a tot Europa, majoritàriament en mitjans impresos, entre els quals set de cada deu periodistes informaren d’acomiadaments en les respectives redaccions. Aquesta reducció s’ha presentat més agudament a la Península Ibèrica, així com també a la regió del mar Bàltic, Hongria i Bulgària. Més de la meitat d’empreses periodístiques que han reduït les plantilles han conservat o augmentat el nombre de col·laboradors freelance, sobretot a Alemanya, França i Polònia, mentre que a Itàlia, Portugal o Bulgària les retallades han afectat de la mateixa manera assalariats i autònoms.
Tot i la tendència creixent dels freelance a Europa, a Espanya, en nombres absoluts, aquests encara són una minoria. Així, segons l’informe Reptes del periodisme davant del nou escenari digital, del passat mes de novembre, editat per AdComunica, aquest tipus de feina encara és una opció minoritària. Les dades de l’informe constaten que els freelance espanyols tenen poc pes en la professió, ja que tan sols representen un 6%, mentre en altres professions, com la dels arquitectes, un 72,6% treballa per lliure.
Malgrat aquest pes relativament baix, tot fa pensar que aquesta xifra anirà creixent en els propers anys. Alfonso Sánchez-Tabernero, professor d’Empresa Informativa de la facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra –i des de l’agost rector d’aquest centre universitari– és un dels experts que millor coneix el funcionament de les empreses periodístiques espanyoles. Segons Sánchez-Tabernero, l’externalització és irreversible. “La crisi publicitària és un fenomen conjuntural, però l’increment del nombre d’ofertes –i la consegüent fragmentació de les audiències– és un fet estructural. Les empreses de comunicació hauran de ser més eficients i flexibles per poder sobreviure. I, en aquest context, s’emmarquen la reducció de plantilles i l’externalització de tasques”.
Des del seu despatx de la redacció a Barcelona d’ El País, Francesc Valls, subdirector del diari, apunta en el mateix sentit. “Som en un procés de profund canvi, de no-retorn. És irreversible. És un procés de canvi de patrons de feina. I tot l’entorn del 2.0 condueix cap a la dispersió, a una major presència de col·laboradors externs. Abans, les redaccions eren llocs tancats perquè el procés productiu imposava una sèrie de condicions. Actualment, la professió s’ha obert molt i la gent ja pot treballar des de casa. I el periodisme, per tant, ha deixat de ser un treball presencial”, assegura Valls. “Hem de canviar de xip, –prossegueix– hem de fer una altra cosa. Cada cop s’externalitzarà més i als diaris es comptarà amb una xarxa amb freelance periodísticament solvents”.
No sempre, però, aquells que viuen el dia a dia des de la primera fila de la professió estan d’acord amb aquest diagnòstic. Així, Bernat Gasulla, subdirector d’ El Periódico de Catalunya, creu que encara és aviat per saber com quedaran les redaccions quan finalitzi la crisi econòmica, i explica que al diari del Grupo Zeta no tan sols han reduït el nombre de persones que treballen a la redacció, sinó que també ho han fet amb els externs. “Estem reduint la nòmina dels col·laboradors i hem agafat aquells més propers al diari. Ens ho pensem molt a l’hora de recórrer a un freelance que no coneixem massa”, admet.
Si les visions sobre el procés de producció no coincideixen, tampoc no ho fan quan es parla de les informacions que s’encarreguen als freelance, ja que no sempre responen als mateixos paràmetres. Així, Valls assegura que l’experiència d’ El País és la d’externalitzar “en informacions locals d’un àmbit geogràfic relativament proper”, mentre que Gasulla afirma que a El Periódico tenen força controlada la informació local i que els interessa més externalitzar la feina de notícies que el diari no pot controlar, sobretot en països en conflicte. “Per exemple, la feina d’alguns periodistes que han estat a Síria o la de fotògrafs que estan en zones on la circulació de la informació és molt limitada, i més en un mitjà com el nostre on el factor gràfic és molt important”, assegura.
Per Sánchez-Tabernero, el perfil que tindria una major sortida en el mercat actual són el d’aquelles persones “que puguin aportar valor a un preu raonable; que sàpiguen escriure bé, que tinguin accés a fonts, amb imaginació per abordar qüestions que interessin al públic i que se surtin de les pautes informatives rutinàries. També han de ser capaços de donar-se a conèixer”. Valls coincideix en aquesta anàlisi: “El freelance ideal és la persona que, amb solvència i professionalització, aporta temes allà on el diari no arriba, perquè és impossible ser a tot arreu. El freelance aporta un valor afegit”. “La informació estricta –conclou Gasulla– ens arriba per moltes vies, així que el freelance ideal és el que és allà on nosaltres no podem ser-hi i el valor afegit és el fet presencial d’on no podem arribar”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari