"El periodisme està acollonit"

JORDI ROVIRA

¿Qué tal, Pepín?

¡Bien! Això m’ho deia Jaime Nos Ruiz, director del diari Mediterráneo de Castelló. Em deia: “¡Hola Pepín!” Era un bon periodista, un catòlic que escoltava, tot i que quan des de Madrid tocaven la campana era com tots els directors: un encefalograma pla. Allà vaig aprendre molt perquè quan estàvem tranquils deixava fer força. Feia crítica de cine, política i vaig aprendre a confeccionar el diari, que després em va servir per entrar a El Correo Catalán.

Al Correo vas aprendre la diferència entre ser un fill de puta i un bon periodista.

Sí, això va dir-m’ho l’Ibáñez Escofet. Vaig fer un reportatge sobre marques i patents. I quan l’Ibáñez, subdirector del diari, es llegia el reportatge li vaig comentar un tema polèmic que m’havien explicat els entrevistats, encara que m’havien dit que no es podia publicar. “Si ho publiquem em trucaran per dir-me que sóc un fill de puta”, li vaig dir. I em preguntà: “I tu prefereixes que et diguin que ets un fill de puta o que et digui que ets un mal periodista?”. Davant d’aquella tessitura, ho vaig publicar. I, l’endemà, enmig de la redacció va cridar: “Martí, t’ha trucat aquell paio”. “Sí’, li vaig respondre. “I què t’ha dit?”, preguntà. “Que sóc un fill de puta”, vaig dir. “Bé, però ets un bon periodista”, digué. Jo, però, no ho tinc clar i em sembla que el paio de l’entrevista tenia raó.

Sempre has apostat pel temes socials. Es diu que abans se sortia molt més al carrer que ara. És cert o s’ha magnificat?

S’ha magnificat una mica, ara bé, indiscutiblement, abans es treballava més al carrer. El cert és que hi havia un grup que treballava al carrer d’una manera més crítica mentre altres ho feien molt dòcilment. Hi havia el que Joan de Sagarra va batejar com els Huertamaros, que feia un reporterisme més crític i agressiu dins el que es podia fer en aquella època, que no era gaire. En el meu cas, l’aposta pels més febles és, clarament, una qüestió ideològica.

Una altra diferència és el soroll. Ara a les redaccions hi ha massa silenci.

Això és una catàstrofe!

I tot plegat, quan comença?

La crisi del periodisme de carrer una mica comença quan arriben els ordinadors a les redaccions. Hi ha una generació de periodistes que no veuen més enllà de la pantalla de l'ordenador, que els té dominats. A més, les redaccions començaren a tenir compartiments molt estancs, mentre que abans eren redaccions obertes, fluides, amb intercanvis d’opinió entre seccions que es passaven informació. Això ja s’ha perdut. Ara hi ha un silenci absolut. Ningú parla, ningú crida, les seccions ja no intercanvien informació. Un cop vaig sentir que, per intentar contrarestar el silenci de la redacció, a la bbc havien posat uns aparells que generaven un so molt suau.

El silenci de les redaccions podria ser un símptoma d’una professió que, en un moment com l’actual, no es rebel·la. El periodisme està acollonit, espantat?

El periodisme està acollonit. I la situació laboral ho ha acabat d’agreujar. Ara es diu que la gent jove no aixeca la veu, tot i així no els culpo. No estan en condicions d’aixecar la veu perquè saben que si ho fan se’n van al carrer. La responsabilitat d’aixecar la veu és dels càrrecs intermedis. Aquests sí que tenen una responsabilitat, se la podrien jugar més, però callen. L’altre dia una periodista m’explicava com per un reportatge al qual havia dedicat tot un dia i que va ocupar una pàgina sencera li van pagar quinze euros. La noia es va posar a plorar. És una vergonya. Si jo fos el redactor en cap de la secció i sabés que li han de pagar això, o no li dic res o li pago cent euros de la meva butxaca.

El moment és preocupant.

Quan jo vaig començar a treballar tots érem mileuristes. Estàvem mal pagats, però hi havia una esperança. Sabies que la feina era fixa i que a poc a poc aniries prosperant. El problema és que ara entren mileuristes i acabaran sent mileuristes. I sense la seguretat d’una feina fixa.

Abans els periodistes es rebel·laven més?

Sí, si bé no és cert que manéssim. El periodista no ha manat mai a la redacció, el que passa és que hi havia uns temes que podies fer perquè el poder econòmic encara no era massa fort dins de la professió. Tot i això, alguns no es podien tocar. Quan estava a El Correo vaig fer un tema sobre el Banc de Girona i en Jordi Pujol, que n’era el nou propietari, va dir que no es publicaria. Quan l’Andreu Rosselló, el director, va dir-m’ho em vaig declarar en vaga durant deu o dotze dies, demanant una explicació. Això ara no es pot fer.

I et van donar l’explicació?

Cada cop que en Pujol venia per la redacció en Rosselló li deia: “En Martí Gómez està en vaga per aquella informació que tenim censurada”. Finalment, un dia en Pujol em cridà al seu despatx i em donà una explicació. A l’article jo explicava que el Banc de Girona estava en fallida i ell em va dir que no es podia dir perquè era perjudicial per a Catalunya. Jo no estava d’acord amb l’explicació, però almenys va donar-me-la.

I el reportatge no es va publicar.

No, encara que la memòria és llarga. Me’l vaig guardar i quan Banca Catalana va fer fallida el vaig publicar en un altre lloc tot recordant la història i explicant-hi perquè no havia sortit a la llum en aquell moment.

Ara es parla molt de les entrevistes de Jordi Évole o de l’Ana Pastor perquè són molt incisius. Això no hauria de ser la norma i no pas l’excepció?

Sí, exacte. En una entrevista que em va fer l’Évole li vaig explicar que un dia, quan era corresponsal de la SER a Londres, vaig veure una entrevista de la bbc i em vaig adonar que, dels centenars d’entrevistes que havia fet fins llavors, cap era bona.

Per què?

Perquè entrevistaven la Margaret Thatcher i en un moment determinat l’entrevistador va dir que canviaven de tema. “No, no hem acabat, encara tinc coses a dir sobre això”, digué la Thatcher. I l’entrevistador respongué: “Perdoni senyora Thatcher, el que porta l’entrevista sóc jo i, d’aquest tema, ja no en parlarem més”.

Per escriure amb aquell atreviment calen caps que t’ho permetin. Penso en les teves entrevistes a Por Favor.

Em recorden aquelles entrevistes. “Vostè és el de les entrevistes de Por Favor!”, em diuen. I d’això ja fa trenta anys! Aquelles entrevistes tenien un valor com era que Vázquez Montalbán jugava al límit i m’enviava a París a entrevistar en Carrillo. Ara no hi ha personatges tan conflictius com per prohibir la publicació de l’entrevista, si bé també és cert que potser no es potencien tant les idees noves com abans.

Hem perdut el component de risc.

S’ha perdut el fet d’anar al límit en l’entrevista. Un 50% de les entrevistes de Por Favor acabaven amb el setmanari segrestat o amb les pàgines arrencades o massacrades. Un dia en Manolo em va demanar si podia parlar amb en Perea, el jutge de Premsa i Impremta. I vaig anar a dinar amb ell. Va ser un desastre. Em va dir que fèiem pornografia i que no tindrien pietat. El més divertit va ser al final del dinar quan em preguntà: “I aquest cap de setmana, què fas? Treballaràs en aquesta revista d’immundícies?”. “No –vaig respondre–, però prepararé els temes de la setmana vinent”. I em digué: “Doncs deixa-ho i vine amb mi de putes!”. O sigui que ens deia que fèiem pornografia i, en canvi, ell se n’anava de putes...

Al periodisme li falten més caps com Vázquez Montalbán?

Exacte. Falta gent que arrisqui. Als diaris d’abans hi havia més vida, més intensitat, més passió. Acabaves el diari a les quatre de la matinada i te n’anaves de copes amb els companys per veure què podíem fer l’endemà. Tot això ara ja s’ha acabat. Per què? Jo crec que perquè als diaris actuals hi ha un buit de càrrecs intermedis, de gent que arrisqui, que vulgui fer coses diferents. I si la premsa escrita no s’arrisca, morirà.

Tu encara fas servir cintes de casset, t’encanten els reportatges llargs i creus amb el paper com a suport. Tens complex d’“últim mohicà”?

Una mica sí, però ho porto bé. Tot i que, més que “últim mohicà”, em sento com una espècie en risc d’extinció. Fa quatre o cinc anys que m'inviten al Congrés de Periodisme Digital d’Osca, i sóc l’únic paio que hi va amb bolígraf. Tots els altres són allà amb les pantalles! Després parles amb ells i veus els seus blocs, que estan bé, però t'adones que no hi ha res, que el contingut que hi bolquen és estàndard. Tots et diuen que el suport és el menys important, que allò que és important és explicar històries. I els responc: “Però si d’històries no n’hi ha ni una”. “És que les històries costen diners i no tenim ni un duro!”, em responen.

Des d’en Pepín dels anys seixanta fins ara han passat quasi cinquanta anys. Què et queda després de mig segle de periodisme?

En aquesta professió he gaudit, he tingut sort. He treballat molt, però el periodisme m’ha permès viure moltes vides, perquè m’he implicat en mons molt diferents, des de les barraques als jutjats, passant pels personatges de les entrevistes o per un còctel al Ritz... i tot això t’enriqueix com a persona. És un pòsit de diferents mirades que et van entrant a dintre i que fins i tot et fan madurar. Per tant, estic content de tot el que he fet. Si tornés enrere en el temps, tornaria a ser periodista? La resposta és sí.