Teresa Pàmies i Bertran, nascuda a Balaguer el 8 d’octubre de 1919, va estar molt influïda per l’entorn familiar. Filla de Tomàs Pàmies, dirigent destacat del Bloc Obrer i Camperol (BOC), amb deu anys ja venia La Batalla, la revista d’aquesta organització comunista. “Des de petita, va mamar l’esperit revolucionari a casa. El seu pare era un comunista de cap a peus i la meva àvia va seguir els seus passos”, explica el seu net, el periodista Àlex Pàmies.
La República i la Guerra Civil marcarien la resta de la seva vida, condicionada per un ferm compromís polític i social. Prova d’això és que, el 1937, amb només disset anys, ingressava a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) –les joventuts del psuc– on va tenir un paper actiu des de la direcció i va fundar, amb altres companyes, l’Aliança Nacional de la Dona Jove.
“L’efervescència emocional de l’adolescència i l’esclat de la Guerra Civil van coincidir en el temps i es va posar a primera fila”, afirma Àlex Pàmies. El seu lideratge en aquells anys difícils s’observa gràcies a una imatge de Josep Brangulí que, el 25 d’abril d’aquell any, va immortalitzar-la fent un discurs abrandat en un acte de masses a la Monumental que va cloure el president Companys.
Autodidacta, es va formar en el periodisme militant i, a divuit anys, ja dirigia el setmanari Juliol, òrgan de les JSUC. “Crec que el periodisme militant li va donar la formació no reglada per arribar a ser la gran escriptora que va ser”, assegura Montse Barderi, escriptora, periodista i comissària de l’Any Teresa Pàmies, que commemora el centenari del seu naixement.
Amb només vint anys es va exiliar a França, inici d’un llarg periple que la portaria per diferents països. De França a la República Dominicana, passant per Cuba, i, finalment a Mèxic, on s’hi va estar vuit anys. Allà va estudiar Periodisme a la Universidad Femenina. “Quan va estudiar Periodisme a Mèxic, –explica Barderi– no tenia el batxillerat, ja que va sortir de l’escola a onze anys, així que va fer veure que havia perdut el títol durant la guerra. Li van fer una prova d’accés i va entrar sense cap problema. Tenia molt ofici. De fet, va quedar la primera del curs i li volien regalar un viatge, però no el va poder fer perquè no tenia passaport, fet que ningú sospitava”.
El 1947, amb vint-i-vuit anys, Pàmies va tornar a Europa i després de residir durant un any a Belgrad –on treballaria a la ràdio– es va establir a Praga, on va exercir de redactora i editora de les emissions en català i castellà de Ràdio Praga i Ràdio Pirenaica. A la capital txeca, s’hi va estar dotze anys i va fundar una família amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC, amb qui va tenir cinc fills, un dels quals, una nena, va morir prematurament. Més endavant, se’n va anar a París, on va seguir col·laborant amb el periodisme militant de l’exili.
Un dels fills, l’escriptor Sergi Pàmies, admet que el periodisme practicat durant el llarg exili li permetia mantenir el lligam amb Catalunya. “I també era una manera de mantenir el vincle amb la llengua catalana. En això va ser poc orgànica, no es va limitar a les publicacions de partit, sinó que va tenir un punt de vista més curiós i, per fer servir un adjectiu actual, transversal”, assegura.
Així, durant l’exili va col·laborar amb Juliol, l’Avui, Triunfo, Catalunya Ràdio, Canigó, Radio España Independiente, Revista de Girona, Cuadernos, Nous horitzons, Mundo Radio, Serra d’Or, Oriflama, Destino... “Utilitzava totes les maneres de mantenir el lligam amb Catalunya, de fet, no va parar fins que va poder tornar”, recorda Barderi.
I ho va fer a cinquanta-un anys gràcies a Testament a Praga –premi Josep Pla el 1971 i premi Crítica Serra d’Or de prosa narrativa el 1972–, el seu debut literari. Es tractava de les memòries del seu pare, que ella havia passat a màquina i on hi va anar intercalant les seves opinions, fins al punt d’entrar, en alguna ocasió, en contradicció amb el seu progenitor.
Després de trenta-dos anys a l’exili, el juliol de 1971, Pàmies va tornar a Catalunya on iniciaria la carrera literària publicant novel·les, dietaris, reportatges, etc., tots aquests amb un fort testimoniatge personal. Malgrat el retorn, la seva vida estava lluny de normalitzar-se. Durant anys no va poder veure el seu marit, que residia clandestinament a Barcelona, tot i viure a pocs carrers de distància.
Pàmies també va realitzar nombroses traduccions i va ser una prolífica articulista en publicacions periòdiques. Sergi Pàmies destaca l’època en què va col·laborar amb Mundo Diario “i, sobretot, la col·laboració amb el diari Avui, que va mantenir des de la inauguració del diari fins molt avançada la vellesa (la va deixar per raons de salut)”. I és que hi va escriure fins al novembre de 2009. Un recull dels articles en aquest rotatiu poden llegir-se a Opinió inconformista: vuitanta-set dilluns a l’avui (Ara Llibres, 2003). El periodisme d’opinió que va practicar també va quedar recollit en llibres com Opinió de dona (1983) i Cròniques de comiat (2000).
El fill de Teresa Pàmies també destaca tots els anys que la seva mare va col·laborar amb Josep Cuní a Catalunya Ràdio, COM Ràdio i Ona Catalana. La seva trajectòria radiofònica va quedar compilada a Coses de la vida a ritme de bolero (1993) i a La vida amb cançó: cròniques radiofòniques (1999).
El seu net Àlex també fa referència a aquest mitjà: “Aquells boleros que sonaven al programa del Cuní, escrits dècades abans, transportaven en les seves lletres farcides de traïcions i desamors, missatges profètics sobre els temes d’actualitat que la meva àvia posava sobre la taula. Com ella deia, tot el que pugui passar, ja ho ha explicat algun bolero”.
La seva trajectòria i obra li van merèixer diferents guardons, com la Creu de Sant Jordi (1984), la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2000), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2001), el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2003) i el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán (2006).
Teresa Pàmies va morir, el 13 de març de 2012, a noranta-dos anys a Granada, on vivia un dels seus fills. Es tancava així una vida intensa, uns ideals granítics i una trajectòria prolífica. I quin seria el nexe d’unió de tota aquesta trajectòria? “Podríem dir que tot ho convertia en paraula escrita. I la paraula escrita necessita molt la paraula viva. Paraula viva entesa com a paraula certa, paraula autèntica. I que ella tenia un estil molt propi fes el gènere que fes, sempre era ella”, afirma Barderi. “Per simplificar diria que la ràdio, el periodisme i la literatura, la van acompanyar tota la vida”, afegeix Barderi. Àlex Pàmies també ho resumeix en tres conceptes. “Si hagués de fer una radiografia conceptual de la meva àvia, diria que la seva vida està sustentada en tres grans pilars: la família, la política i el periodisme”.
I quin paper va tenir el periodisme en la seva vida? “La faceta periodística va ser crucial per a ella perquè li va permetre professionalitzar-se i poder escriure sense haver de recórrer a altres feines (va deixar la traducció gràcies als articles i les col·laboracions a la ràdio) i mantenir el que ella anomenava ‘una tribuna’ per poder donar les seves opinions (a les quals, per cert, donava molta importància)”, explica Sergi Pàmies. “Tota la seva obra, o gairebé, és periodística, ja que la meva àvia va exercir el paper de cronista del seu temps. Les novel·les són un fet excepcional dins la seva obra literària”, afegeix Àlex Pàmies.
Precisament, el periodisme és un dels eixos de l’Any Teresa Pàmies juntament amb el feminisme, el compromís social i ètic, la literatura, la memòria històrica, l’autodidactisme, els viatges, la vellesa i la mort. No hi ha cap acte, però, focalitzat en el periodisme. “En totes les xerrades divulgatives es parla del periodisme de Teresa Pàmies, però és cert que no hi ha, de moment, res específic com una jornada”, admet Barderi.
Sergi Pàmies va reconèixer durant la presentació de l’Any Teresa Pàmies que la família aprofitarà l’avinentesa per ordenar el llegat de la seva mare. “Permetrà desenterrar caixes amb papers i cintes de ràdio i de tele que no tocàvem; s’han llençat i perdut coses i n’hi haurà d’altres que sortiran… per no saber, no sabem ni quants llibres ha escrit la meva mare”, va reconèixer. Per ara en porten quaranta-set, de comptabilitzats.
La celebració de l’Any Teresa Pàmies també servirà per donar-la a conèixer a una part de la població. “Les noves generacions –persones de trenta anys o menys– en general, no coneixen la seva vida i obra, excepte comptades excepcions de persones molt interessades en la història contemporània o la literatura catalana”, reconeix Àlex Pàmies. “És una bona ocasió –afegeix– per redescobrir la figura de la meva àvia i apropar-se a l’obra, un testimoni molt valuós i profundament humà d’uns anys de dramàtiques transformacions històriques, socials i culturals”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari