• Encerclats

    Alberto Gómez
    -
    22 gener, 2019

    Cordons, cintes, distància, molta distància. Ja sigui al Parlament, al Palau de Justícia o al Camp Nou, els periodistes cada cop estan més encerclats, més controlats, més apartats de la notícia. En una època en què qualsevol ciutadà fotografia o grava qualsevol cosa amb el mòbil, els professionals de la informació veuen que han de fer-ho des de lluny. I tot plegat, sense diàleg, per imposició. Una distància, aquesta, que condiciona, i molt, la qualitat de la informació.

    Un dels col·lectius que més es queixa per la distància amb els protagonistes de la notícia són els periodistes que cobreixen l'actualitat del Parlament. José Luis Gómez Galarzo

    “Ara un turista pot gravar bones imatges amb el mòbil. Mentre que nosaltres hem de tenir la càmera a terra”. És una reflexió de la Carol Espona, una d’aquelles periodistes veteranes que ha vist centenars de detinguts presentar-se davant d’un jutge. Emmanillats. I confessar el crim, de vegades. “La diferència és que abans podia enregistrar l’acusat en diferents plans. En diferents llocs. Fins i tot entrevistar-lo abans del judici. Tota una escena impossible d’imaginar actualment. Ara graves un furgó policial. Un mut d’un judici, uns segons de duració. I, amb una mica de sort, una declaració d’un advocat. Res més”. I sempre fora. Sempre lluny.

    Un altre periodista amb unes quantes batalles a l’esquena, Ramon Besa (El País), recorda “el fàcil que era entrevistar a un jugador en acabar un entrenament. Anaves a peu, al costar seu, des de la Masia fins al vestidor. O potser t’atenia, també una bona estona, al sortir del vestidor. Fins i tot Maradona”. Aquestes facilitats, en el camp del periodisme esportiu, també han desaparegut. Els clubs, amb certes excuses, s’han bunqueritzat. I els professionals de la informació han quedat encerclats.

    És cert que els mitjans, siguin digitals, ràdios o televisions, han proliferat. Ara són més nombrosos els periodistes que cobreixen una informació. I això en complica l’organització. El possible canutasso pot acabar sent una enredada mostra de cables i braços. “Les justificacions que s’han donat és per posar cordons o cintes de seguretat i limitar espais. D’una banda, diuen que ha arribat un estil de comunicació amb el qual ha esdevingut una sort d’assalt sobre els diputats.

    I, per una altra banda, també ens parlen de l’augment del nombre de periodistes que treballem, per exemple, en un dia de ple al Parlament”, explica el Marc Martínez Amat, cap de Política a RAC1. “El problema –afegeix– és que s’han canviat les regles del joc, però de manera unilateral. No s’han pactat. Són regles, senzillament, imposades”.

    Jutges, futbolistes o diputats ara veuen els periodistes com un grup molt multitudinari i, el pitjor, com un grup poc de fiar. Ha desaparegut bona part de la familiaritat i la complicitat que existia abans entre fonts i periodistes. Amb l’ajuda inestimable dels partits, d’entitats jurídiques o dels clubs. “No som innocents –explica Besa–, però crec que tenen més culpa els clubs d’aquest nou escenari. Els jugadors no es fien de nosaltres. Els clubs no els obliguen a atendre’ns. Al contrari, els consenteixen. Els fan vedettes”.

    Això també passa al món de la política. “Quan parles amb un diputat, aquest vigila si algú del seu grup l’està veient parlar amb tu. Els diputats són més temorosos. Hi ha més disciplina imposada pels partits. L’estratègia és blindar el missatge, i això perjudica el periodisme” afegeix Martínez Amat.

    La Carol Espona, fa molts anys que fa informació judicial per a TVE acompanyada del seu etern càmera, José Luis Asensio, també creu que una altra de les “excuses perfectes” per vetar els periodistes ha estat la falta d’especialització a l’hora de cobrir la informació. “Ara, un mitjà envia un redactor a un judici. Però l’endemà n’envia un altre. Els jutges o advocats veuen gent nova cada dia. Així costa molt fer-los sortir del seu cercle de confort. I també entre nosaltres costa de fer-nos forts com a col·lectiu si no ens trobem cada dia els mateixos”, explica.

    Queixes i denúncies

    Precisament, aquesta carència de força és la que ha provocat el naixement del Col·lectiu Ciutadella al Parlament, que ja funciona amb plena legalitat. “Tantes traves, tants cordons i tantes prohibicions ens han fet sortir perquè les regles siguin consensuades. Pactades. I que torni a imposar-se el periodisme. Necessitàvem una organització que representés el conjunt. Que faci una feina de consens entre els companys que venim al Parlament i erigir-se en interlocutor. Els partits i els serveis de premsa o de protocol no poden negociar amb els periodistes un per un”, explica Martínez Amat. La nova entitat ja s’ha reunit amb tots els grups parlamentaris i, de moment, han trobat bastanta predisposició per reconèixer i parlar amb el Col·lectiu com a interlocutor.

    Clubs esportius com el Barça també han decidit fer trobades per millorar l’ambient i les relacions amb la premsa. Tanmateix, de moment, en Ramon Besa és bastant pessimista. “Les converses es queden en bones intencions. Només hem de pensar que Messi no ha donat cap roda de premsa en la passada temporada. Cap”, afirma. La Carol Espona també relata que hi ha hagut denúncies, recollida de signatures per part de tots els mitjans. Fins i tot s’han fet samarretes per explicar la situació a peu de carrer. Mentrestant, la informació limitada impera. “Alguns juristes s’han adreçat a nosaltres i ens donen la raó. Els mateixos advocats no entenen per què han de sortir de la Ciutat de la Justícia per poder ser entrevistats”, explica Espona.

    I és que, actualment, tot s’ha de fer des de lluny. Hi ha gestos dels diputats que ocorren a 40 o 50 metres d’on estan els càmeres situats al Parlament, on es fan reunions que fins ara es podien registrar. Ara ja no. Fins i tot es va debatre dins de la cambra si es requisaven les càmeres als gràfics per part dels cossos policials. A la Ciutat Esportiva del F. C. Barcelona els jugadors surten a entrenar d’esquena als gràfics. I es col·loquen a molts metres de distància. Toca tirar de zoom. I de sort.

    A dins del Palau de la Justícia, al passeig Lluís Companys, no està permesa cap imatge. A la Ciutat de la Justícia, el mateix panorama. “Aquestes limitacions també van arribar quan alguns poderosos van ser acusats i gravats”, assegura Espona, que recorda que els jutges de Reus, per exemple, van criticar el tractament dels casos de corrupció Innova i Shirota referint-se a un “exercici pervers de la llibertat d’informació”. O quan un grup de mossos van haver de declarar pel cas Benítez. “Llavors es va començar a parlar més del dret a la intimitat que del dret a la informació. Amb tot, hem de partir de la base que tots els judicis són públics. Per tant, la premsa ha de ser-hi present”, afegeix.

    En el si del Barça, també algunes imatges dels entrenaments oberts o dels viatges en avió no els van agradar. “Es van trencar els equilibris que hi havia i el club va tancar els entrenaments, i ara ja no viatgem amb l’equip” es lamenta Besa.

    Informació avorrida

    El resultat obvi de tants recels és una pitjor informació. Amb menys imatges. Menys fonts. Menys contingut confirmat. “Ara és complicat tenir detalls, posar color a les escenes plenàries. Les cròniques d’abans no tenen res a veure amb les actuals” explica Martínez Amat. La Carol Espona va més enllà: “Hem arribat a no poder emetre informacions perquè no teníem imatges”.

    També, en Ramon Besa creu que l’esport s’ha convertit en una indústria de l’entreteniment. “A alguns ja els va bé, no els interessa el perfil esportiu. Ara un club té comunicació, televisió, web i, a través d’aquestes eines, et proporciona i et facilita informació sense haver de sortir de la redacció. Però, evidentment, és una informació avorrida”, afirma.

    En aquest sentit, Espona també critica que, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és qui organitza algun acte, llavors sí que les càmeres tenen dret a gravar en espais on, en canvi, no poden fer-ho el dia a dia.

    El futur, per tant, no es veu massa optimista. Potser al Parlament el Col·lectiu Ciutadella aconsegueix reconduir la situació. Però els partits, amb els nous polítics al capdavant, no ho posaran fàcil. “Hem de recuperar la línia que separava els espais on/off the record. Tornar a tenir unes regles tàcites. Pactades. Ens hem de guanyar la confiança perduda i fer entendre a les fonts que ens necessiten si volen explicar les seves versions”, apunta Martínez Amat

    En el camp de la justícia, la Carol Espona insisteix en el fet que, per explicar sentències, condemnes i decisions que prenen els jutges respecte als investigats, el millor és donar aquesta informació als mitjans. Que es tornin a obrir les portes. I que ens oblidem de prohibicions. “És clar que cometem males praxis, però no tothom. També hi ha jutges corruptes… però no tots ho són”, afirma.

    El Ramon Besa també fa autocrítica. No tot ho hem fet bé perquè ens limiten i ens compliquen la vida a l’hora de treballar, apunta. “Sí, potser treballàvem amb massa proximitat. I costava no fer autocorrecció després de la familiaritat que tenies amb els jugadors, els entrenadors o els empleats del club. Tot i així, les regles es pactaven de manera senzilla”, afirma Besa.

    “Ara –afegeix– tenim clar que ens encantaria disposar de més minuts amb ells. No tantes presses per marxar del club sense atendre la premsa. Potser hem comès errors, si bé no tothom havia de pagar els plats trencats. Les rodes de premsa de Guardiola eren 100% obertes i no hi havia exclusives per a ningú. No sé si era el sistema ideal, però que ara un jugador esculli amb qui vol parlar o que un entrenador respongui en funció de la paciència que tingui aquell dia no és just. El sectarisme o les decisions unilaterals s’han de combatre”. La batalla, per tant, està oberta. I els periodistes, més o menys units, haurien de tenir clar que entre encerclats o lliures l’opció és clara: periodisme.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari