La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Tot i que des d’un punt de vista històric la Bíblia és considerada el primer fenomen de narrativa transmèdia, va ser Henri Jenkins, l’estudiós nord-americà de la comunicació, qui encunyava per primera vegada aquest terme l’any 2006. Aquest bateig es produïa, de manera força premonitòria, abans de l’explosió de les xarxes socials i del fenomen multipantalla, que han suposat una transformació sense precedents dels comportaments de les audiències i de la creació de continguts. Actualment les tècniques transmèdia i multiplataforma, nascudes en l’entorn publicitari i de la ficció, també es configuren com a eines clau per a la nova comunicació corporativa del segle XXI, l’objectiu de la qual és implicar i moure les audiències.
En temps de velocitat digital, el periodisme cuit “a foc lent” es desdibuixa. L’opinió, els titulars d’impacte i l’hegemonia de les xarxes socials han convertit els professionals de la informació en gestors d’informació molts cops contrastada en les mateixes xarxes. El temps d’ensumar i descobrir veritats al carrer s’ha esfumat. Els temes socials entren en les redaccions quan ja han esclatat en la vida social. Però encara hi ha mitjans de comunicació –alguns pocs de veterans i d’altres de nous– que aposten per un periodisme amb un fort component social.
Quaranta-dos anys després d’entrar per primer cop en una redacció, Júlia Otero és una periodista reconeguda i guardonada, però també és una veu lliure que sovint incomoda per la seva sinceritat. Filla d’emigrants gallecs, va veure de prop la mort quan era adolescent. Tot plegat, una infantesa i una joventut que la convertiren en una persona valenta i decidida. El seu periodisme també va de cara, tot i que s’allunya dels que aposten per la tensió fàcil i el verb agressiu. Ella prefereix escoltar, deixar parlar, fins a trobar una escletxa per on fer aflorar les contradiccions dels entrevistats.
Cordons, cintes, distància, molta distància. Ja sigui al Parlament, al Palau de Justícia o al Camp Nou, els periodistes cada cop estan més encerclats, més controlats, més apartats de la notícia. En una època en què qualsevol ciutadà fotografia o grava qualsevol cosa amb el mòbil, els professionals de la informació veuen que han de fer-ho des de lluny. I tot plegat, sense diàleg, per imposició. Una distància, aquesta, que condiciona, i molt, la qualitat de la informació.
Les tendències de les audiències digitals continuen sent un reflex d’un món extremadament canviant, fruit d’una revolució social a la qual tots plegats ens hem acostumat amb una gran rapidesa. S’han transformat tant les coses que en només una dècada han aparegut una sèrie d’actors –les xarxes socials, per exemple– sense els quals no s’entendria el panorama informatiu actual. Així, el creixement continuat de la utilització del mòbil per llegir notícies, un menor ús de Facebook i Twitter o l’increment de les subscripcions de pagament són alguns dels titulars que ens deixa la darrera edició d’aquest complet estudi del Reuters Institute for the Study of Journalism de la Universitat d’Oxford.
En el número 180 de la revista Capçalera trobareu com el #MeToo arriba a les redaccions i busca posar fi a la visió masculina dels mitjans.
En un context en què l’esfera mediàtica està dominada per gegants globals plenament integrats a l’era digital, les ràdios i televisions públiques no es poden limitar a oferir una emissió lineal, amb la màxima qualitat en els continguts. Avui dia, el repte és la innovació constant, aconseguir recursos per a destinar al desenvolupament tecnològic i de noves narratives, així com ser trobables a les plataformes digitals i a Internet.
En una època de canvis tecnològics vertiginosos, els informatius segueixen impertorbables oferint una selecció de notícies en els horaris habituals. Ara bé, seguirà sent així en el futur? Els experts consultats preveuen pocs canvis en la graella però, en canvi, apunten moltes innovacions gràcies a les immenses possibilitats tecnològiques que estan arribant. Informatius amb un pes més fort del directe, amb equips més lleugers i amb un paper clau de YouTube. Aquests són només alguns dels pronòstics dels professionals consultats.
En pocs anys, la televisió per Internet ha revolucionat la manera de consumir-la. Plataformes com Netflix, HBO, Filmin o Movistar+, per posar els exemples més coneguts, estan canviant la manera de mirar i consumir televisió, però també l’estructura del sector i els models de negoci propis del cinema i la televisió. Ens trobem, doncs, davant d’un canvi de paradigma en la indústria audiovisual.
L’augment de l’ús de mòbils i tauletes per mirar continguts audiovisuals, la ferotge competència de les plataformes de televisió a la carta i l’aposta per les retransmissions en temps real han obligat les cadenes de televisió a adaptar-se als nous hàbits dels teleespectadors. I és que, mentre el nombre de minuts davant del televisor davalla cada any, també es detecta un augment d’hores de consum audiovisual. La televisió està en perill o simplement es troba enmig d’un procés de transformació?
Tot i que molts ciutadans no n’han sentit mai a parlar, hi ha una nova tecnologia anomenada blockchain que, segons els experts, serà la propera revolució digital. I aquesta tecnologia, basada en una cadena de blocs que evitarà intermediaris, afectarà els mitjans de comunicació, sobretot pels canvis que implicarà en la monetització digital, ja que, entre altres aspectes, aportarà un major valor als articles que més llegeixin els lectors.
En les redaccions, les dones pateixen discriminacions i assetjaments. Alguns són explícits i és fàcil trobar dades per corroborar-los, com la precarietat, la bretxa salarial i el sostre de vidre. D’altres passen més desapercebuts, són subtils i no deixen rastre.
Des d’una taula del Café Gijón de Madrid, Soledad Gallego-Díaz repassa la seva trajectòria i reflexiona sobre una professió que li ha permès viure a mig món per explicar tot el que hi veia. Aquesta degana del periodisme espanyol, que va exercir durant quasi quatre dècades a El País, segueix en actiu col·laborant en diferents mitjans. La seva mirada, lúcida i crítica, és la d’una persona que ha passat un munt d’anys immersa en un ofici que en poc temps està canviant a marxes forçades.
