Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Els estudiants en pràctiques han estat sempre una figura fonamental a les redaccions periodístiques. Molts graduats esperen el moment d’arribar a un mitjà per conèixer i aprendre les rutines de l’ofici. Valoren molt positivament sortir al carrer, investigar i entrar en contacte amb les fonts, però també es lamenten del fet que les pràctiques no siguin remunerades, d’un excés d’hores i tasques o, en l’extrem oposat, de no fer ni aprendre res. Tot i així, coincideixen en la necessitat de cursar-les perquè s’han convertit en una via d’accés per entrar al mercat laboral.
El vespertí barceloní Última Hora destacava pel disseny. Amb una capçalera de color verd, en gran format, a sis columnes i sempre innovador en el tractament, va aconseguir tenir un gran impacte. I no enganyava a ningú: era republicanisme catalanista pur en l'ortodòxia d'ERC. En Manuel i en Lluís Companys van ser-ne els factòtums. El primer n'era l'administrador, el segon el director i fundador. Tot i això, l'autèntica ànima de la capçalera seria Josep Escuder, l'home que va travessar l'Atlàntic per aplicar els coneixements de periodisme i compaginació que havia après als Estats Units.
Hi ha professionals que han excel·lit dins el seu àmbit, però que per una raó o una altra, resten oblidats en les cròniques del seu temps. I si això passa sovint amb homes, en el cas de les dones víctimes per una invisibilitat crònica, encara és més habitual. El cas de Mey Rahola és un d'aquests casos. Va ser una pionera avançada al seu temps exercint la fotografia artística quan la mirada femenina era poc més que una excepció. La recent investigació de la seva figura i obra a poc a poc està aconseguint posar-la al lloc que li pertoca.
Un reportatge multimèdia sobre el paper del futbol en el camp d'extermini d'Auschwitz o un podcast del primer esquiador que va trencar l'hegemonia nòrdica de l'esquí de fons en unes olimpíades són alguns dels projectes guanyadors en les darreres edicions dels premis concedits per l'Associació Internacional de Periodistes Esportius. Uns guardons que, a mode de termòmetre, constaten com els nous formats i la tecnologia s'han posat al servei de relats que transcendeixen la competició i expliquen les històries humanes, així com els contextos sociopolítics que s'amaguen darrere de les victòries o les derrotes.
No és fàcil, però en el periodisme esportiu hi ha vida més enllà de maximitzar visites, la pesca de clics o el posicionament SEO i de xarxes. Mitjans com The Athletic, que ingressa 60 milions d'euros amb un model de subscripció, i La Media Inglesa, que obté un 80% dels ingressos de la comunitat, en són la prova. Fins i tot hi ha espai per a projectes unipersonals amb el suport de milers de ciutadans que reconeixen també una manera diferent d'informar i analitzar l'esport.
El món digital ha provocat que els ciutadans haguem creat uns mons aliens a la realitat, unes bombolles, on ens refugiem i que la pandèmia de la Covid ha reforçat, però també ha deixat en evidència. Al llibre La gran mediatización I. El tsunami que expropia nuestras vidas: Del confinamiento digital a la sociedad de la distancia (UOCPress Comunicación, 2020) -del qual publiquem un extracte en aquestes pàgines-, José Manuel Pérez Tornero, especialista en alfabetització periodística i mediàtica, analitza com els mitjans digitals, les plataformes audiovisuals i les xarxes socials afecten i condicionen les nostres vides.
La pandèmia deixa una ombra llarga d'amargor, però també mostra la grandesa i la força que genera la gestió rigorosa de les politiques de comunicació. La segona edició de la Jornada de Comunicació Corporativa va mostrar com els professionals d'aquest àmbit han gestionat emocions col·lectives com la por, la incertesa i l'angoixa, han pres decisions ètiques, i a vegades arriscades, que han afavorit la transparència, el compromís, i han reformulat informacions d'alta complexitat en missatges entenedors i efectius per als públics receptors. I com, també la COVID-19 ha accelerat la transformació digital. Tanmateix, l'aprenentatge més valuós és recordar-nos el poder transformador de la comunicació.
Després de dècades treballant, quatre periodistes jubilats reflexionen sobre la professió, des de la distància, a partir d'una dilatada trajectòria. Tots tres tenen una mirada pausada, crítica i exempta de pressions de cap tipus, fruit de la llibertat de la qual gaudeix el que ja no té cap lligam contractual. En aquest sentit, doncs, els consells als més joves o la mirada sobre debats actuals són totalment lliures i tenen el valor que atorga l'experiència.
En temps de xarxes socials i polaritzacions, la premsa és, més que mai, objecte d'atacs de tot tipus. S'ha vist, per exemple, en manifestacions dels negacionistes de la pandèmia o en actes de Vox. Per no parlar dels insults constants de Donald Trump. L'origen d'aquesta creixent mala fama pot trobar-se en com les afinitats ideològiques i les subvencions als mitjans concentrats en poques mans que blinden interessos econòmics han alimentat entre la ciutadania la percepció d'un periodisme que perd credibilitat, al mateix temps que es dilueix i es confon amb el "magma volcànic" de vies informatives en línia en constant erupció.
Google News Showcase, el nou servei de la multinacional nord-americana destinat a la informació de qualitat, permetrà que centenars de publicacions cobrin diners a canvi de permetre indexar-hi les seves notícies. En canvi, l'arribada d'aquest servei a Espanya penja d'un fil degut a la confrontació que fa temps que el gegant d'Internet manté amb els editors de premsa pel pagament d'una taxa per mostrar els continguts en el seu buscador. Tot apunta, però, que en els propers mesos la situació es podria desencallar.
No creu en la sort, però reconeix ser un afortunat. Jaume Giró, una de les veus més respectades de la comunicació corporativa, ha estat trenta anys treballant per a Gas Natural, Repsol i La Caixa, si bé en els darrers mesos ha iniciat els seus propis projectes, concretament una consultoria i un mitjà digital. Una nova etapa professional en un moment convuls tant per la pandèmia com per al periodisme.
L'impacte de la pandèmia ha consolidat tota una sèrie d'innovacions que feia uns anys que el sector periodístic estava començant a explorar. Aspectes com la proximitat amb l'audiència, l'aposta pels models de subscripció o l'automatització tecnològica, entre altres tendències, han arribat per quedar-s'hi. Per tant, entre els efectes de la COVID-19, hi ha una acceleració de processos emergents que s'han reforçat quan els mitjans han vist el problema que suposa dependre excessivament de la publicitat i els avantatges de potenciar la relació amb la ciutadania.
Un quart de segle després de la fi de la guerra de Bòsnia, una anàlisi dels seus mitjans de comunicació permet veure que el llenguatge utilitzat, així com la focalització o omissió de certes informacions, estan íntimament relacionats amb els prejudicis, els odis i la polarització ètnica que va provocar el conflicte armat en aquesta convulsa i castigada zona dels Balcans. En aquest article, Joan Salicrú -autor de Bòsnia, la guerra que no ens van explicar (Apostroph), de propera publicació- explica com la situació entre les diferents comunitats que es van enfrontar en el conflicte segueix enquistada i molts periodistes no només no ajuden a solucionar-lo, sinó que fins i tot s'han convertit en part del problema al defensar els relats de determinats polítics.
