Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
Les dues capçaleres de referència del món anglosaxó, The New York Times i The Guardian, acaben d’editar guies d’usos de xarxes socials per frenar l’ús de Twitter entre els seus periodistes. L’ús abusiu de la xarxa de microblogging, així com la desinformació i les campanyes orquestrades per imposar determinats corrents ideològics, han conduït alguns mitjans cap al minimalisme digital. A casa nostra, el fenomen encara no ha arribat, malgrat que moltes capçaleres són conscients de la sobrerepresentació de Twitter en l’àmbit periodístic, la toxicitat de la plataforma i la necessitat d’invertir recursos en xarxes audiovisuals com Instagram,Twitch o Tik Tok.
Montse Armengou, directora del programa Sense Ficció de TV3, fa trenta-set anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha fet un nom gràcies a documentals d’investigació històrica, realitzats amb Ricard Belis, com "Els nens perduts del franquisme", "Les fosses del silenci" o "Els internats de la por". En aquestes pàgines, Armengou repassa moments de la seva trajectòria, però també analitza l’evolució de TV3 i l’estat del gènere documental, que actualment viu un moment d’auge a tot el món.
La psicologia cognitiva i la neurociència han desvetllat més enigmes sobre la ment humana en els darrers vint anys que en tota la història de la humanitat. Encara és més extraordinari saber que bona part de les tècniques d’Imatges de Ressonància Magnètica i Funcional, la neurociència i el descobriment de les neurones mirall aporten una allau d’estudis sobre comunicació. Evidència científica que, posada al servei de la formació de portaveus, permet millorar –i ratificar– les claus per a una comunicació eficaç sense obviar els grans teòrics de la comunicació i de la persuasió. Les emocions inexorablement compartides, la novetat i l’ús d’històries es confirmen com les grans eines per acoblar l’orador amb el públic.
El 1992, amb l’aprovació del Codi deontològic, es van establir les bases de l’autoregulació de la professió. Des de llavors, han canviat moltes coses amb l’arribada de la societat digital. Va ser llavors quan es va entendre la necessitat de repensar el lloc que ocupava l’ètica en els continguts universitaris. Un debat que avui és més necessari que mai. En aquest article, Anna Clua, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, reflexiona sobre els reptes de l’ètica periodística i la comunicació digital des del punt de vista de la professió i de la docència.
A final de l’any passat, el Col·legi de Periodistes, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) i les onze universitats catalanes amb estudis de Periodisme van organitzar una jornada sobre ètica periodística amb ponències sobre l’exercici professional, la desinformació o la cobertura informativa de la Covid. Autors d’algunes d’aquelles ponències han escrit els articles que conformen el dossier d’aquest número, com el d’aquestes pàgines de Patricia Ventura, coordinadora d’un estudi del CIC sobre els reptes i les recomanacions per dotar la intel·ligència artificial dels valors ètics del periodisme.
Fa mesos que els mitjans tradicionals, els anomenats legacy media, han apostat amb nitidesa per un model de negoci basat en les subscripcions. Segueixen, així, la línia marcada per nadius digitals com ElDiario.es o l’ARA. En aquest sentit, per tal de guanyar-se la confiança dels subscriptors, els temes propis i, sobretot, el periodisme d’investigació tornen a un lloc preferent en les decisions editorials. El soroll de les xarxes socials i les limitacions de la llei de transparència en són els principals topalls.
Als Estats Units hi ha un fenomen en auge: l’economia de creadors, persones que generen ingressos a partir de la creació i de la distribució de continguts al voltant d’allò que els apassiona. Tot i que la tendència arrenca abans de la pandèmia, el coronavirus n’ha estat un punt d’inflexió: hi ha gairebé cinquanta milions de creadors independents a tot el món. A casa nostra, Ibai Llanos és el màxim exponent d’aquesta tendència. A primer cop d’ull, tot són avantatges. Tanmateix, la dependència de les empreses tecnològiques, la salut mental dels creadors i la concentració dels beneficis en poques mans són els principals reptes d’aquesta economia emergent.
La invasió d’Ucraïna està deixant moltes víctimes mortals, ferits i un gran nombre -milions- de refugiats. Però també hi ha un altre tipus de víctimes, les mediàtiques. Ens referim, a grans trets, a milions de ciutadans russos que consumeixen la desinformació del Kremlin i que desconeixen el que en realitat està passant al país veí. En aquest article, tant periodistes que coneixen bé la història de l'ex-Unió Soviètica com professionals de la informació que han cobert aquest conflicte, reflexionen sobre la propaganda i les mentides llançades per Vladímir Putin i els seus. És la guerra contra el periodisme.
D’una joventut amb poques perspectives a guanyar el Pulitzer. La trajectòria vital i professional d’Emilio Morenatti és la d’algú que ha treballat de valent, que ha defugit els inconvenients amb les eines de què disposava i que s’ha marcat reptes constants. Tres dècades després dels seus inicis, aquest fotoperiodista mira enrere i veu aquell xaval del qual va escapar, quan encara no podia ni imaginar el que el futur li oferiria.
Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.
Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.
L’estiu de 1966 va sortir Tele/Estel, la primera publicació impresa en català a l’Estat que no depenia de l’Església després de la Guerra Civil. Va ser una gran fita que va durar quatre anys, tot i alguna interrupció. El problema d’aquest setmanari és que, malgrat les signatures de prestigi que omplien les planes, no va aconseguir el tremp periodístic ni la coherència ideològica necessària i es va veure incapaç d’aixecar el vol, amb unes pèrdues econòmiques que van llastrar el projecte. Per tot plegat, Tele/Estel va acabar sent la “crònica d’una mort anunciada”.
