"Debilitar el sistema audiovisual en català va ser un error"

A set anys ja volies ser periodista.

Això diuen (riu.)

Al teu compte de Twitter dius que ets “neta i filla de gent del mercat de Santa Caterina”. Vaig pensar que potser tot havia començat escoltant les històries de la clientela, però he llegit que la culpa va ser dels llibres.

De petita, no jugava amb nines ni platerets, sinó que simulava que escrivia. I els meus fills han pagat que sigui poc juganera. Soc més d’acció i de llegir. Però el mercat també va ser una experiència vital, un aprenentatge. Ara no concebo cap viatge sense passar per un mercat. Els meus pares ens van deixar estudiar el que volíem –la meva germana és veterinària i jo periodista– si bé ens van dir que saber l’ofici era un pla b. I, vuit anys enrere, quan va haver l’ERO a TV3, jo vivia a Viladecavalls i obria un supermercat on buscaven una carnissera, i vaig pensar que el meu pare tenia raó. És un pla B.

Et vas plantejar deixar el periodisme i posar-te de carnissera?

Vaig decidir que si era una de les afectades per l’ERO, deixaria la professió. Havia estat en un dels millors mitjans del sistema audiovisual en català i si el sistema m’expulsava jo no aniria a piular al sistema. Però no va ser així, i aquí continuo. Realment, va ser un moment molt crític del qual encara ens ressentim.

Sí?

Sí. Ara la gent veu que els nens no consumeixen audiovisual en català. Debilitar el sistema audiovisual en català –especialment el públic– va ser un error brutal. Hi ha les demandes legítimes de la ciutadania –que siguem una empresa moderna, que ens posem les piles, etc.– ara bé, el discurs interessat sobre l’aprimament del capital humà d’aquesta casa em semblen agressions, com a mínim, no ben informades. Per no dir, algunes vegades, malintencionades.

T’incomoda el discurs recurrent que diu que a TV3 hi ha massa treballadors i que això provoca que no hi hagi pressupost per externalitzar?

Evidentment, tot i així segueixes treballant. En deu anys ens han reduït el pressupost a la meitat. I això en un moment en el qual els reptes a nivell de canals, dispositius multimèdia, etc., són cada cop més exigents. I és evident que som en un focus permanent. Quan no se’ns ataca amb els salaris, es fa amb la plantilla o políticament. És una mica cansat, sobretot quan després hi ha un atemptat brutal a la Rambla o una pandèmia i la resposta, a partir de les avaluacions fetes, és que som en un notable altíssim, tocant a l’excel·lent, a més dels resultats d’audiència.

Des de l’associació ProDocs asseguren que,  el 2011, invertíeu 1.300.000 euros en documentals i que, el 2020, només hi vàreu dedicar 178.000 euros...

Tenen tota la raó. El que passa és que jo diria que no s’han de queixar a TV3, sinó a l’Administració o als polítics que ens atorguen el pressupost.

Al llibre Objectiu TV3, l’Àlex Gutiérrez relata com l’inici no va ser fàcil. Com valores tota l’evolució?

Si quaranta anys enrere diguéssim on és avui TV3 es pensarien que ens hem begut l’enteniment. Malgrat les múltiples imperfeccions i els problemes econòmics, és una televisió única en el panorama de l’Estat espanyol. De vegades sí que penso, però, que abans hi havia més gosadia al plantejar segons quins formats.

Es va innovar molt.

Hi va haver programes capdavanters i formats trencadors. Trobo a faltar aquella frescor i atreviment, que sovint anava lligat, no només als professionals que podies fitxar, sinó als diners que tenies. Ara ens falta joventut i calés per poder ser més ambiciosos. I, tot i això, és fabulós on som. I com a professional vinculada als serveis informatius, els canvis a la redacció han estat espectaculars. La ingerència i manca d’independència de l’inici eren increïbles. Res a veure amb avui. No estic fent un relat de flors i violes, sinó que estic dient que els continguts i les decisions s’han professionalitzat cada cop més. Les trucades han minvat i hem tingut directors d’Informatius amb una capacitat impressionant de parar-les. I espero que segueixi així.

Parlant d’ingerències, l’escàndol pel documental Monarquia o República, que vas fer amb en Ricard Belis i que va estar dos anys congelat, ara vist amb perspectiva no queda molt ridícul?

Absolutament. Va ser un disgust professional i personal enorme i, d’alguna manera, no m’he acabat de recuperar mai. Encara ara no ho entenem, tot i que, gràcies a coses com el llibre de l'Àlex Gutiérrez, anem entenent més coses. És un dels documentals més equilibrats que he fet. Pràcticament, hi havia un cinquanta per cent a favor i un cinquanta per cent en contra de cada opció. Fins i tot teníem indicis del cas Noos i no hi vam entrar perquè pensàvem que potser ja en fèiem un gra massa. Realment era naïf, infantil i, vist amb perspectiva, no deia res. El 2010, es va perdre l’oportunitat de ser pioners en plantejar coses que no es plantejaven. El que més ens va doldre és que mai se’ns va donar una explicació fefaent.

On sí que vàreu poder ser pioners va ser amb la memòria històrica destapant escàndols com el robatori de nens durant el franquisme. I al documental Els internats de la por tractàveu els abusos que patiren infants als internats franquistes. Ningú no havia tocat aquest tema abans, però és que estem parlant del 2015...

I ja anàvem tard llavors, però també hi ha un procés maduratiu de les víctimes dels crims del franquisme, que han anat necessitant un marc de confiança per parlar. Amb un Estat, no ho oblidem, que no dona cap senyal de donar-los-el. Per tant, ha costat molt guanyar-se la confiança de les víctimes perquè expliquessin el que els passava. I documentals com el nostre s’han convertit en una eina de reparació en absència de les polítiques de reparació que hauria de fer l’Estat.

Havent tocat temes tan delicats, què penses que se us critica que no heu fet un bon documental sobre les trames de la família Pujol? En Vicent Sanchís va argumentar que en Pujol no es deixa entrevistar, si bé en Fernández Díaz tampoc i se li va fer un Sense Ficció sobre les males pràctiques al Ministeri de l'Interior durant el seu mandat...

Això no és una excusa. Amb tot, s’han anat fent coses sobre en Pujol. El 30 Minuts va fer un reportatge de gairebé una hora sobre el cas Pujol.

Però s’anava tard, no? I més si dius que ara hi ha menys ingerències polítiques. O no hi havia ganes de barallar-se amb aquest tema?

Hi pot haver una mica de tot, Indiscutiblement s’ha de tractar. Estic d’acord que s’ha fet tard, tot i així, no es pot dir no s’ha tractat. No és per treure’m les puces de sobre, però crec que és més pertinent el reportatge de denúncia o d’investigació que no pas un documental. I també et dic que no perquè estigui pendent aquesta qüestió, no s’ha de poder entrevistar a en Pujol en determinats moments. Això ens ha creat problemes. A vegades, li hem anat a preguntar temes pertinents, com la creació dels Mossos d’Esquadra, i semblava que no li podies preguntar...

...si no havies parlat abans de les altres coses.

Exacte. Hem de fer un documental més potent i que acabi d’ensenyar totes les vergonyes del rei emèrit? Sí, però si avui em digués que em vol explicar tot el que va passar el 23-F, què faig? No li faig l’entrevista perquè no hem fet l’altre tema?

TV3 és l’única televisió europea que emet documentals en prime time al primer canal, i sovint fa més audiència que ofertes d’entreteniment d’altres cadenes. En aquest sentit, el Sense Ficció és quasi un experiment sociològic.

TV3 ha fet una cosa bastant bona i és que, tret d’excepcions, ha estat constant amb la seva aposta. I això ha passat amb el Sense Ficció. La Terribas va tenir la idea brillant de portar el documental al primer canal i a una hora no residual. I a poc a poc s’ha anat consolidant.

En pocs mesos hi haurà nova direcció a TV3. Creus que la continuïtat del programa està assegurada?

En un escenari amb una nova direcció, dubto molt que es plantegin remoure el Sense Ficció, perquè és un programa consolidat, per les audiències que té i pel benefici que té per a la indústria. Em semblaria fora de lloc. En aquests moments és un programa cabdal de TV3. Ara bé, s’ha de reconèixer que cal valentia per mantenir-lo. Perquè, per les característiques del programa i pels baixos pressuposts, és inestable en termes d’audiència, tot i que sovint liderem la nostra franja. Un Crims o un Polònia és un valor segur. En canvi, al Sense Ficció tens documentals com Balandrau que va fer un 21,5% i altres que no arriben a un 10%.

Comparats amb altres tipus de programes, els documentals són barats.

Totalment. Per tant, no pateixo pel Sense Ficció perquè em semblaria un error estratègic brutal. I no només perquè és un programa que funciona i perquè com a televisió pública ens honora, sinó també perquè, a més, tindria conseqüències per a una indústria a la qual hauríem de tractar millor.

Gràcies a les plataformes es viu un auge del documental, però TV3, pionera en l’aposta pel gènere, té pocs recursos i les productores catalanes han de treballar per a mitjans o plataformes de Madrid. És una paradoxa.

És una paradoxa que comparteixo. I, a més, les poques coses que podem fer amb la indústria és amb pressuposts petits. I pressupostàriament oferim molt poc i, en canvi, exigim molt. Ens trobem amb coproduccions que tenen versió llarga i curta i a sobre pel Sense Ficció potser li demanem un inici més trepidant. No m’estranya que la indústria es queixi.

I als joves els interessen els documentals. Teniu dades?

Segons els estudis per segments, la gent jove, en general, no consumeix en directe, sinó en línia, i aquí és on hem començat a rascar més aquest sector jove. També varia en funció del tema, si bé és evident que és un dels nostres grans reptes.

La mirada de gènere també està arribant al documental.

La mirada de gènere és molt important. I que hi hagi dones a llocs on es mana. Des que dirigeixo el Sense Ficció, per cinquena temporada consecutiva hem dedicat tot el mes de març a documentals de dones. Amb molt bons resultats d’audiència i, també, amb insults, com quan ens diuen feminazis. Però això és fantàstic. Com se sol dir, “Borden?... Doncs és que cavalquem...!”

Per acabar, què et treu més la son, les crítiques a TV3 o la imitació al Polònia?

La imitació al Polònia m’encanta! I a més m’he prestat a anar al programa. Més que les crítiques a TV3, el que em treu la son són els esculls amb els quals ens trobem a la feina. Darrere cada projecte bo que ens arriba hi ha molt esforç i mesos de feina perquè després els arribi una carta dient “denegat”. Això sí que em treu la son.