Dissabte, 11 de juliol de 2020. És el 25è aniversari de la massacre de Srebrenica, el genocidi més greu comès a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Dnevi Avaz, el diari més venut i influent del país, editat a Sarajevo amb vocació promusulmana titula, a tota portada i per sobre d’una foto d’una mare plorant, un dels vuit mil assassinats el nom d’aquesta ciutat tristament famosa, situada a l’est del país: “srebrenica”. “Els serveis funeraris per a nou víctimes del genocidi de la Gran Sèrbia se celebraran al Centre Memorial de Potocari. El dolor de Srebrenica és etern” es pot llegir en la descripció de la portada que pengen al seu web.
A l’Oslobodenje, editat també a Sarajevo, però paradigma de la multietnicitat, la portada és més emotiva. S’hi pot veure un gran mosaic de fotos amb les cares d’algunes de les mares vessant llàgrimes pels homes i adolescents assassinats entre l’11 i el 22 de juliol de 1995. En una segona portada, amb el disseny habitual, apareix en primer terme un article de Josep Borrell, Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, titulat “Que Srebrenica no es repeteixi mai més”.
El mateix article d’opinió el reprodueix un dels dos grans diaris serbobosnians, el Nezavisne novine, de Banja Luka, el segon més venut del país, amb una crida en portada a l’angle superior esquerre, si bé en tota la resta de la pàgina no figura cap altra referència al que, sens dubte, és el tema del dia a la zona i que té, també, gran presència a la premsa europea i occidental.
D’una manera encara més recargolada es comporta Glas Srpske, “la veu de [la República] Srpska”, de tendència governamental i oficialista –no en va fins al 2008 era de propietat pública de la República Srpska, l’entitat sèrbia de Bòsnia, una de les dues en què està dividida el país–. No hi ha cap referència directa al tema (el titular principal parla de l’exportació de residus de l’Europa Occidental a Bòsnia) i sí que n’hi ha dues d’indirectes. La primera: “Turkovic declara arbitràriament el Dia del Dol”, queixant-se de la decisió de la ministra d’Afers Estrangers bosniana de donar relleu públic a la data de l’11 de juliol. La segona és una entrevista a la cineasta Sladjana Zaric, de la qual es destaca: “Els nostres fills han de sentir de nosaltres totes les històries sobre la guerra”. Missatge subliminal: cal reivindicar un relat alternatiu als dels musulmans, que s’estaria imposant.
Una menció a part mereix Dnevni List, portaveu oficial dels croatobosnians, editat des de Mostar, que aposta per un tractament empàtic de la qüestió, malgrat les tensions històriques viscudes entre croats i musulmans, que subsisteixen a hores d’ara. “Víctimes desaparegudes del genocidi. Dramàtics testimonis dels supervivents, vint-i-cinc anys del genocidi a Srebrenica”, diu a la seva portada.
El contrast entre les cinc portades, com veiem, val més que mil articles. Ara bé, si adrecem la mirada cap a la petita pantalla, les visions diametralment oposades s’imposen encara més. Així, al vespertí Dnevnik 2 de la televisió pública de la República Srpska (RTRS) no es fa esment a l’aniversari de la massacre en titulars i només se’n parla –durant poc més de seixanta segons– quan ja han transcorregut una mica més de deu minuts de l’inici de l’emissió. “S’ha commemorat el 25è aniversari de les morts de bosnians, el juliol de 1995”, diu la veu en off de Nada Arlov, la presentadora de l’espai. Les paraules, és clar, no són casuals: “Morts de bosnians”, ometent qualsevol referència a mots com “massacre” o “genocidi”, que és exactament com l’abril de 2004 el Tribunal de la Haia va qualificar aquests fets.
Mentrestant, a la televisió N1 de la Federació croatomusulmana (l’altra entitat en què es divideix el país) i a la televisió conjunta de l’estat (BHT1), dediquen a l’aniversari la major part dels seus informatius nocturns: 31 minuts, en el cas de N1; i 21 minuts, en el cas de la BHT1, amb tot luxe de detalls i reportatges, a més de connexions en directe. Una cobertura absolutament lògica en termes periodístics per la transcendència dels fets commemorats.
El contrast entre les dues cobertures té a veure, segons diverses fonts consultades, amb el ferri control que el president de l’entitat sèrbia, Mllorad Dodik, exerceix sobre la que es considera “la seva televisió”: en general els líders serbis obvien parlar de “genocidi” en referència a Srebrenica i, si no entren en la lògica de denunciar “genocidis paral·lels de serbis”, prefereixen evitar la qüestió.
Amb tot, la posició no és unànime i cal dir que a l’informatiu del vespre d’aquell mateix dia al canal privat serbobosnià BNTV, apareix en titulars, en quarta posició, una informació sobre l’aniversari. Precisament, el president Dodik diverses vegades ha insultat aquesta emissora acusant-la de ser “una televisió enemiga” i una “factoria de mentides”, en una línia molt semblant a la del president Trump als EUA i les seves fake news.
Veient les portades i els informatius analitzats, sembla que res hagi canviat en els darrers vint-i-cinc anys a Bòsnia: el que per uns –els musulmans o bosnians– és un genocidi, pels altres –els serbobosnians, o almenys per a una part– sovint són morts fruit dels avatars de la guerra, quan no fan referències negacionistes als fets de Srebrenica. Així, en contrast amb allò editat pels diaris de Sarajevo, el passat 11 de juliol, era fàcil trobar informacions que posaven en dubte la rellevància d’aquest episodi a la premsa de Banja Luka, capital de l’entitat sèrbia.
Per exemple, el Glas Srpske publicava al seu web una notícia titulada Una sèrie tendenciosa del Centre Memorial que acusa el poble serbi, criticant durament un programa de la ràdio pública bosniana (BHT1) produït pel Memorial Center de Srebrenica. En la mateixa línia, també s’hi podia trobar una exaltació als “altres morts de Srebrenica”. “Tribut als serbis assassinats als camps de Srebrenica: la veritat no s’ha d’amagar ni oblidar“, afirmava el diari fent seves les proclames del protagonista de la informació. En aquesta peça, s’arribava a afirmar que hi va haver més morts sèrbies que musulmanes a Srebrenica. De fet, en portals webs com Srpskainfo.com el mateix dia 11 es feien ressò de les paraules d’un dirigent polític serbi que negava la massacre –parlant de “genocidi inexistent”– i reclamava establir un nou tribunal internacional que revisi el veredicte de Srebrenica.
Així estan les coses, en la mesura que els mitjans no han ajudat a recuperar les relacions entre comunitats –més aviat al contrari– ni comparteixen un mínim en la defensa dels drets humans bàsics, tampoc s’ha creat una esfera pública compartida i, per tant, un dels elements claus que podria ajudar a fer que el país sortís del bucle en què es troba instal·lat des del final de la guerra, segueix justament bloquejant-ne la sortida. A Bòsnia, el periodisme, en comptes d’identificar problemes i fiscalitzar el poder, es dedica a crear-ne i a defensar els líders de cada comunitat. I sobretot a defensar la pròpia narrativa.
Per què costa tant, arribar a una visió mínimament compartida encara avui? Segons Boro Kontic, director del Media Centar Sarajevo, entitat que dona suport al desenvolupament d’un periodisme independent i professional d’aquesta zona dels Balcans, “els mitjans de comunicació de Bòsnia estan dividits segons la línia etnonacional i molts estan sota la influència dels principals partits polítics, també etnonacionals”.
“Si bé l’Agència Reguladora de la Comunicació establerta per la comunitat internacional va aconseguir pacificar la retòrica inflamatòria present en els mitjans després de la guerra, –afegeix– les divisions etnonacionals avui encara són molt presents. Es pot veure a la portada (o a les cobertures) i a les interpretacions, d’un sol costat, d’esdeveniments bèl·lics, de commemoracions de víctimes de la guerra, etc.”. A més, Kontic assegura que “sovint, la retòrica inflamatòria dels principals líders polítics, és publicada pels mitjans sense una posició crítica”.
Aquest periodista es mostra especialment preocupat amb els mitjans de la República Srpska, que acusen més que ningú el control governamental i les ingerències dels seus editors i, si no, els atacs de grups extremistes. “Fa uns quants anys el Nezavisne Novine era capaç de fer aquest periodisme crític. Però el 1999 el propietari, Zeljko Kopanja, va començar a explicar crims de guerra serbis (a la guerra de Bòsnia) i arran d’això va ser ferit terriblement per un explosiu col·locat al seu cotxe. Per tant, ras i curt, a la República Srpska fer això és impossible”, recorda Kontic.
Pel que fa a la televisió pública sèrbia, Kontic és taxatiu: “La RTRS va ser establerta a mitjan abril de 1992 com una eina comunicativa dels quarters generals polític i militar dels serbobosnians. Vint-i-vuit anys després, les posicions romanen intactes. Són més un centre de propaganda que una televisió o una organització mediàtica”. I és molt crític amb els mitjans serbobosnians. “No reconeixen de cap de les maneres ni el que va passar a Srebrenica ni el significat històric que té. Més aviat intenten oblidar que informar”, assegura.
Aprofundint en aquesta línia, Boban Minic, periodista bosnià establert a Catalunya, recorda que “durant la guerra, la situació dels mitjans de comunicació a Sarajevo i a la zona controlada per l’exèrcit lleial al govern de Sarajevo va ser una mica diferent de la dels territoris controlats pels serbobosnians i croatobosnians, on era molt més obscura. La tendència va continuar després de la guerra. I ara hi segueix havent més pluralitat a Sarajevo que a Banja Luka o a Mostar”, la capital de l’Hercegovina croata.
De fet, exercir el periodisme avui a Bòsnia no és fàcil per a ningú. L’Associació de Periodistes de Bòsnia va comptabilitzar durant el 2018 fins a 55 atacs registrats contra periodistes, 7 dels quals van tenir conseqüències físiques. “Més d’un periodista ha acabat a urgències. Els periodistes, amb raó, se senten desprotegits. Només un 30% de les denúncies per atacs i amenaces es resolen a favor dels periodistes”, lamenta Minic. Tanmateix, el més greu, segons ells, és que molts ciutadans han interioritzat com a normals els atacs i, segons un estudi del professor Bozo Skoko, de la Universitat de Zagreb, un 24% de la població de la República Srpksa els considera “justificats”, un percentatge que arriba a un 16% a l’altra entitat del país.
Minic fa esment també d’un comentari revelador del membre musulmà de la presidència tripartita rotatòria, Bakir Itzebegovic, després de l’atac a un equip de televisió que intentava gravar una construcció il·legal a Sarajevo per part d’un grup de militants del seu partit, l’oficialista SDA: “Va dir que els membres del seu partit no havien atacat els periodistes, sinó a la càmera que portaven, que havia anat per terra”, critica Minic.
“L’estructura creada per Dayton, que afavoreix els partits nacionalistes –bosnians, croats i serbis– es reflecteix també en el món dels mitjans. Com passa també fora de Bòsnia, els partits disposen de plataformes a la seva òrbita i les fan servir per vehicular els missatges que els convenen a cada moment. Atiar les tensions interètniques és una manera de cohesionar el grup nacional i els mitjans tenen un paper clau en aquesta estratègia de ‘tensió controlada’ que, sense tibar massa la corda per evitar que el sistema s’ensorri, permet als partits nacionalistes presentar-se com l’única garantia de defensa dels interessos de cada comunitat”, argumenta Marc Casals, periodista i traductor gironí resident a Sarajevo.
Com ha evolucionat la situació en els darrers anys? “Aquestes pràctiques s’han ‘professionalitzat’. En una situació de polarització social extrema com és una guerra, es disparen el fanatisme i l’odi entre bàndols. Però, amb el pas del temps, les elits bosnianes s’han adonat que l’estratègia de la tensió controlada és el mètode més eficaç per mantenir el poder i, quan els mitjans l’atien avui en dia, hi ha un grau més elevat de càlcul polític fred que en el temps de la guerra”, afegeix Casals.
D’altra banda, el director del Media Centar Sarajevo Boro Kontic assegura que “el desenvolupament de la tecnologia també ha suposat nous problemes: actualment, Internet està impregnada de discursos d’odi, llenguatge discriminatori i insults entre els grups etnonacionals, especialment presents en el contingut generat per l’usuari”.
Així van les coses vint-i-cinc anys després dels acords de Dayton, que van posar fi a aquell conflicte. La lògica imperant durant la guerra segueix vigent en els mitjans de comunicació, que juguen a mantenir les narratives pròpies de cada comunitat ètnica, negant les raons “de l’altre”. Es tracta, doncs, del periodisme com a continuació de la guerra per altres mitjans, parafrasejant l’expressió del militar prussià Carl von Clausewitz, que deia que la guerra era “la continuació de la política per altres mitjans”. La batalla, doncs, continua, encara que ha canviat d’escenari: el desig de disparar amb força, encara que “només” siguin paraules, segueix intacte.
Borka Rudić, secretària general de l’Associació de Periodistes de Bòsnia i Hercegovina, és pessimista respecte a la situació del periodisme i dels periodistes que tenen cura dels principis en aquesta feina, lluny d’interessos nacionals o polítics. “Vam sobreviure a la guerra, però no estic segur que sobrevisquem a la pau”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari