El 8 de maig de 1870, va néixer La Campana de Gràcia com un homenatge a la resistència popular de Gràcia davant el dur setge que van patir els graciencs per part del general Gaminde durant les revoltes del Sexenni Revolucionari. I, des del principi, ja fan jocs de paraules que en demostren les intencions: escriuen que si tenen èxit tocaran a sometent (i ja se sap què vol dir aquest repic...), mentre que altres vegades asseguren que faran campana (el que fan els infants que no van a escola, tot un sinònim críptic de vaga). O sigui, que sempre jugaven amb mots sobreentesos i provocatius.
El dur setge de Gràcia va provocar una reacció que va ser molt continuada. I, és clar, la reacció va ser pitjor per al poder conservador i monàrquic. Amb el setmanari es crea, doncs, una escola de republicans que protesten per la brutal repressió. I el republicanisme va créixer. Un origen, doncs, de lluita i resistència a favor del republicanisme federal i contra els reaccionaris.
Els lectors reien, somreien i arreu tothom la llegia. Es publicava dissabte, dia de setmanada, i a la taverna o al casino nocturn, a la perruqueria o al patí fabril tot esperant que sonés la sirena d’entrada, tothom la tenia a l’abast. O sigui, un èxit brutal. La revista va convertir-se, així, en un nervi de la lluita i de la resistència contra el centralisme clerical i conservador, els altres dos eixos ideològics que s’oposaven als desigs programàtics de la desitjada República federal.
Al llarg dels més de seixanta anys que van entre 1870 i 1934, el setmanari no parar de batallar –de batall de la campana, mai millor dit. Apareix inicialment bilingüe, però al cap d’un mes ja es catalanitza i a partir d’aquí utilitzarà sempre aquesta llengua en una formidable tasca que va permetre a les capes obreres urbanes estar en contacte amb un català ben diferent del de les publicacions d’ordre, com eren les de la Lliga i altres similars.
Els noms que cal esmentar són l’editor, Innocenci López Bernagosi, de la Llibreria Espanyola, local que va ser un cau de revistes republicanes i de tertulians que suggerien temàtiques i llenya al foc editorial, així com un puntal de l’edició en una nissaga d’editors de raça. També cal destacar la capçalera del gran i oblidat Tomàs Padró –un dels principals exponents de la il·lustració satírica catalana del segle xix– així com un home inicial clau, Antoni Serra, que serà substituïts molts anys, per Josep Roca i Roca, que signava p. k.
En Roca va ser el director per excel·lència, va signar els editorials dels números mil al dos mil i va mantenir una estructura regular que va acompanyar la publicació, amb portada amb imatge a tota pàgina o bé textos i imatges, versos i articles curts i punyents a les pàgines centrals i una pàgina final amb humor, publicitat o més textos i il·lustracions. Quan eren vuit pàgines la fórmula seguia, es tractava de donar sempre un contingut de fàcil accés i en què predominés, en prosa o en imatges, el fet més actual vist des de l’òptica del seu ideari.
Amb el canvi de segle, va venir el canvi d’impremta i van arribar els dibuixants polítics que aplicaran el programa de Roca i Roca, primer castelarista, i contrari al catalanisme polític de la Lliga essent el seu aligot, símbol de La Veu de Catalunya, moltes vegades el blanc dels dards verinosos de les esquerres republicanes, de Màrius Aguilar a Lluís Capdevila, de Brauli Solsona a Eusebi Corominas.
Al llibre Història de la premsa catalana, Rafael Tasis assenyala quatre noms clau: Serafí Pitarra, l’home puntal del teatre popular català; Conrad Roure, bregat periodista i fundador del Diari Català amb l’Almirall i el també escriptor Antoni Feliu i Codina. I cita el mateix Almirall, tot i que aquest no hi signava habitualment.
El contingut de La Campana de Gràcia és eminentment satíric, i dins la sàtira la il·lustració és fonamental. D’ací que, tot i les dificultats tècniques dels primers gravats en fusta que ràpidament seran substituït pels de zenc, el setmanal utilitzava imatges que han de ser contundents, clares i llampants i que tothom entengui a l’acte, tot i que avui no costa de reconèixer Cánovas o Sagasta, Lerroux o Cambó, a diferència del que passa quan els que apareixen són ministres o consellers. Dibuixants com Apel·les Mestres, Josep Lluís Pellicer o Manuel Moliné, entre altres, aconseguien fixar l’atenció per la força del seu traç sempre punyent i en defensa d’un ideari compartit.
El setmanari, atesa la seva crítica profunda, pateix una suspensió per part de les autoritats el 1872. És llavors que apareix L’Esquella de la Torratxa per a substituir-lo, un fet habitual aleshores. Aquest nou setmanari tindrà també força èxit.
Vist amb perspectiva, cal destacar que La Campana de Gràcia va mantenir un tiratge notable que ja voldrien tenir avui moltes publicacions en paper, uns vint mil o vint-i-cinc mil exemplars per una població catalana de dos milions i poc més de persones. Una taxa alta i ben significativa del grau de penetració de la publicació. Al llarg de la seva vida, hi van passar diferents directors, alguns de renom. Esmentem, per exemple, escriptors rellevants com Joan Puig i Ferrater o Prudenci Bertrana, necessitats d’un sou regular en aquesta labor.
A part dels directors, el setmanari va comptar amb una multitud de col·laboradors ocasionals, de Marcel·lí Domingo, Ventura Gassol, Jaume Aguadé i Miró, Agustí Cabruja, Lluís Capdevila a Josep Pous i Pagès passant per Angel Guimerà o Santiago Russinyol. I altres de més regulars com Roca i Roca o Cels Gumà, autor de versos sobre l’actualitat. Moltes d’aquestes col·laboracions, però, estan sense signar, altres amb pseudònims, uns de coneguts Fulmen (Antoni Rovira i Virgili), Paradox (Màrius Aguilar), Xarau (Santiago Rusiñol) o altres amb el nom prou conegut de l’escriptor que hi col·labora.
Amb el pas dels anys, hi van anar entrant nous col·laboradors, si bé la publicació va mantenir el mateix esperit i va afluixar només alguns continguts en etapes dures com la dictadura de Primo de Rivera. Tot i això, va defensar sempre els drets dels treballadors –que eren la majoria dels seus lectors–, com la jornada de vuit hores, i va ser molt crític amb la perenne corrupció i el mal govern.
Molta estabilitat, doncs, en el contingut, malgrat que a les portes del final, el juliol del 1932, es va donar un canvi total de contingut amb el nacionalisme d’esquerres. I és que, des del 2 de juliol d’aquest any fins a la seva desaparició, arran dels fets d’octubre del 1934, va passar a ser propietat de l’Esquerra Republicana de Catalunya.
Aquell any, a les portes de la Guerra Civil, es publica el darrer número de la revista, el 3.403 de la seva història. Un llegat que es pot consultar –excepte els almanacs que publicava, altament suggestius i també perseguits– a arca, on aquesta capçalera està digitalitzada. En aquest portal d’accés obert on es poden consultar publicacions periòdiques tancades representatives de la cultura i la societat catalana és on perviu actualment La Campana de Gràcia, aquella iniciativa exitosa i combativa que va néixer un segle i mig enrere.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari