Diari de trajectòria centenària passa, des de l’aparició d’Internet i l’impacte de la crisi econòmica, per una sèrie de remodelacions estructurals. Canvis de propietat, d’oficines, de model de negoci. Entrada de fons i grans empresaris, a més de pactes amb institucions financeres, que passen a ostentar el control i el poder de decisió, i s’enfoquen a recuperar la inversió. Onades d’acomiadaments.
Aquest podria ser el quadern de bitàcola dels últims anys de bona part de la premsa. Un viatge tumultuós que tampoc va evitar The Philadelphia Inquirer, institució del periodisme local nord-americà amb 190 anys d’història, consolidat des dels anys setanta amb una plantilla de més de 700 periodistes i una vintena de premis Pulitzer. Set canvis de propietat a la primera dècada del segle xxi i dues subhastes per bancarrota van precipitar-ne el destí. Hi va seguir l’aprimament de la redacció, amb acomiadaments el 2006, el 2008, el 2012, i el 2015, i prejubilacions el 2017 i el 2018. En aquest procés, el rotatiu va abandonar l’edifici Inquirer, joia arquitectònica de Filadèlfia que l’allotjava des de 1925. Una història sonada, en definitiva, però no tan distinta de tantes altres al sector.
Amb una diferència. El darrer d’aquests propietaris, el magnat de la televisió per cable H. F. Gerry Lenfest, va decidir el 2016 donar l’empresa a la Philadelphia Foundation, principal organització filantròpica de la ciutat. En particular, la donació va anar a una subsidiària de nova creació al si d’aquesta fundació sense ànim de lucre, l’Institute for Journalism and New Media (des del 2017, conegut oficialment com Lenfest Institute for Journalism).
Ser propietat d’una fundació converteix l’editora de The Inquirer en entitat sense ànim de lucre? No exactament. L’empresa gaudeix de l’estatut de public benefit corporation, una tipologia de personalitat jurídica que té com a missió principal crear benefici per a la societat, encara que també per als accionistes. “The Inquirer opera com una companyia amb ànim de lucre. Això vol dir que no és immune a les forces del mercat i comparteix els reptes del sector”, explica Stan Wischnowski, director executiu, vicepresident de The Philadelphia Inquirer i ideòleg de la reorganització empresarial. “El Lenfest Institute és l’únic accionista, si bé no té dret de vot ni de control. L’empresa periodística reporta a la seva pròpia junta d’accionistes i opera de manera independent”, detalla.
A aquesta separació empresarial, s’hi afegeixen els requeriments estrictes per part de l’irs, l’agència del govern federal competent, que les nonprofit tenen a l’hora de fer donacions. “Tota contribució s’ha de produir en plena competència i buscant el bé públic”, relata Wischnowski, que explica que les contribucions no poden cobrir despeses operacionals ordinàries, sinó projectes específics. En altres paraules, el diari necessita seguir fent diners per pagar les nòmines. La generació d’ingressos de The Inquirer, detalla en aquest sentit, evoluciona cap a models en què el que pagui el lector serà essencial pel futur de la companyia, i en la primacia del digital.
A banda d’això, la separació entre l’editora i el Lenfest Institut també s’aplica al dia a dia, tant en la redacció com en la part operacional. “Lenfest mai ha vist una notícia abans que es publiqués, ni ha intentat vetar cap tema”, assegura. Aquest idil·li d’independència, però, no és la norma. Segons alerta l’economista Julia Cagé al seu llibre Salvar a los medios de comunicación (Anagrama, 2016), només un terç dels mitjans lligats a fundacions o universitats als eua són realment independents de les societats paraigüa.
The Inquirer és el primer diari centenari (“de llegat”, com els anomenen als eeuu), que viu un procés d’aquesta mena, a banda de The Tampa Bay Times, a Florida, un rotatiu de menys envergadura que, des de 1978, opera amb una forma similar, sota el paraigua del Poynter Institute.
En canvi, el fenomen té més representants a Europa. Al Regne Unit, The Guardian ha conservat la independència gràcies a que la seva estructura empresarial, The Guardian Media Group, està controlada per un fons sense ànim de lucre des de 1936 que prioritza reinvertir en l’empresa periodística, i no té veu ni vot en la línia del diari. També, The Irish Times és propietat d’una fundació, l’Irish Times Trust, des de fa prop de cinquanta anys. A França, Ouest-France està controlat des de 1991 per una organització sense afany de lucre que vetlla de prop per mantenir la independència del consell d’administració.
La diferència de la transició posada en marxa a The Philadelphia Inquirer, però, és que serà la primera d’un gran diari tradicional en l’era d’Internet. I tot i que no serà estrictament un diari sense afany de lucre –ho serà a través de la intermediació de Lenfest–, s’afegeix al boom d’aquest tipus de mitjans als Estats Units; en particular en l’àmbit local, i en els darrers quinze anys.
Molts són d’aparició recent, com The Texas Tribune, rotatiu nascut al 2009 que es nodreix de campanyes de mecenatge, o el guardonat portal de periodisme d’investigació ProPublica, aparegut al 2007. Aquesta novetat, i que molts són natius digitals, marca una diferència substancial quant al model de negoci amb “vells dinosaures” com The Inquirer. La motxilla dels uns pesa més que la dels altres.
L’Institute for Nonprofit News xifra aquesta proliferació en prop de 230 mitjans sense afany de lucre als eua. Però com remarca Julia Cagé a la seva obra, la realitat de molts nous nonprofit s’allunya de l’experiència idíl·lica de ProPublica: la majoria té cinc treballadors a jornada completa, es dedica a un nínxol temàtic molt concret, i les sumes que rep en micromecenatge no són suficients per créixer. “Tot i ser un fenomen que aporta renovació al sector, per ara no és capaç de reemplaçar el rol dels diaris tradicionals”, destaca Cagé.
The Inquirer, és clar, juga a una altra lliga; gairebé a un altre esport. Els reptes de convertir un diari “de llegat” són gegantins, però el tren comença a accelerar. “La transformació ens està permetent estructurar la redacció amb una perspectiva centrada en l’audiència i en el contingut digital; hem contractat trenta enginyers i tecnologistes per millorar l’experiència de l’usuari”, descriu Wischnowski. Les altres potes de l’equació són el periodisme d’investigació i un apropament a la comunitat. “El model de propietat ens ha permès centrar-nos en esforços estratègics de sostenibilitat, innovació i transformació a llarg termini, impossibles amb una estructura centrada només en els beneficis. La propietat és pacient; no és la realitat de la nostra indústria avui dia”, reconeix.
El rescat dels mitjans locals i del seu rol social ha estat al centre de l’esclat dels nonprofit als Estats Units i al Canadà. Fins al punt que, a mesura que els ingressos tradicionals s’han evaporat, guanya terreny la idea que el periodisme passi a ser considerat com un “bé públic”. És a dir, un servei que beneficia tots els ciutadans, el paguin o no. En aquesta línia, el 2018, el govern de l’estat de Nova Jersey va destinar cinc milions de dòlars al Civic Information Consortium, fundació dedicada a enfortir els mitjans locals de l’estat. I, des de gener de 2019, el Canadà compta amb una categoria fiscal per a organitzacions periodístiques sense ànim de lucre.
L’abril del mateix any, després d’anys d’estudi, el congressista Marc DeSaulnier va presentar una proposta al Congrés dels eua per facilitar la conversió dels mitjans en “bé públic”, passant a ser nonprofit, sense fundacions o altres institucions intermèdies. Als eua, se’ls anomena 501(c)(3), i estan exemptes d’impostos per l’interès general de caràcter, entre altres, educatiu. Per entendre’ns, el Lenfest Institute és una 501(c)(3), però The Inquirer no. A la seva obra, Julia Cagé lamenta que iniciatives legislatives com les que s’obren camí als Estats Units o al Canadà no s’estan reproduint ni a l’entorn francès ni a l’europeu.
Esperant que la proposta de DeSaulnier prosperi, però, hi ha qui ha optat per avançar-se al futur. Un altre diari tradicional en problemes, The Salt Lake Tribune, hi rumiava des de 2016, quan l’empresari Paul Huntsman va adquirir la capçalera amb la idea de convertir-lo en un bé comú de l’estat d’Utah. “Sempre he vist The Salt Lake Tribune com una institució de l’Estat, com les biblioteques, els hospitals, o les organitzacions culturals”, va declarar.
Per fer-ho, va crear una nova empresa, Salt Lake Tribune, Inc, destinada a ser nonprofit, i li va donar tots els actius. Els passius els va absorbir ell. Els passos van donar fruits el 4 de novembre passat, quan l’agència estatal irs va fallar que el diari es pot acollir a ser una 501(c)(3). Va ser un punt d’inflexió històric, tenint en compte la tendència conservadora de l’agència federal.
“D’acord amb l’irs, educació inclou aportar benefici públic a través d’instruir la població en temes útils per a la comunitat. Aquest és l’argument que vam defensar. Perquè això és el periodisme en poques paraules, no? No volem deixar de fer res del que ja fèiem”, explica Fraser Nelson, vicepresidenta en innovació de negoci de The Salt Lake Tribune. “El model econòmic serà el mateix, exceptuant-ne que hi afegirem les donacions, que tindrem consell d’administració, i que comptarem amb el suport de l’Utah Journalism Foundation” (creada per aglutinar donacions majors, lligades a sustentar el periodisme independent). Els ingressos de les subscripcions estaran lliures d’impostos, mentre que la publicitat serà taxada perquè queda fora de la missió educativa del diari. D’acord amb la legislació de l’irs, el que no podrà fer The Tribune, en canvi, és donar suport a candidats polítics. La qüestió no és menor, tant per la tradició de posicionament polític a la premsa dels eua, com per l’estreta relació del pare i el germà d’Huntsman amb el partit Republicà.
En lloc d’això, el diari vol centrar-se a millorar l’experiència del lector i a expandir el concepte de benefici públic: llançaran esdeveniments comunitaris, formacions, conferències i trobades amb els usuaris. “Les subscripcions no són lliures d’impostos per als lectors, de manera que hem creat un estatut de membre amb què proposarem a la gent que faci donacions petites, a banda de la subscripció, a canvi de rebre regals i de participar en aquestes activitats. Es tracta de diversificar ingressos i d’incloure la comunitat”, defensa Nelson. “El model anterior és mort, no sabem si la publicitat hi serà d’aquí a cinc anys”, sentencia. La idea entronca amb el punt de vista que Wischnowski aporta des de Filadèlfia: “Ens volem assegurar que els lectors continuïn sent-nos fidels, millorar-ne l’experiència. Són la base del futur. Els nostres periodistes ho tenen molt clar”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari