Era un dia a mitjan març, la crisi pandèmica acabava d’esclatar. Igual com molta gent, fins aleshores havia subestimat el famós coronavirus de qui tothom parlava. La preocupació generalitzada, però, i la declaració de l’Estat d’alarma per part del president Pedro Sánchez em van acabar de convèncer de la gravetat de la situació. Llavors vaig decidir informar-me’n. Primer ho vaig fer a través d’alguns mitjans digitals. Després vaig entrar a Twitter per veure en quina mesura la xarxa es feia ressò de la crisi. Confesso, però, que el nivell de crispació que s’hi respirava em va sobtar.
Twitter és una plataforma eminentment informativa. El seu lema (“És el que està passant”) així ho palesa. Però l’estat d’irritació a què a vegades impel·leix ha fet que molts usuaris –fins i tot els més consumats i il·lustres– hagin sentit en alguna ocasió la necessitat d’allunyar-se’n. Recordem, per exemple, el cas del periodista Juan Cruz, que el 30 d’octubre de 2018 es va convertir en trending topic en anunciar la seva dimissió de Twitter per “atipament”. “Necessito silenci”, va dir Cruz a La Ser aquella mateixa tarda. Cruz s’havia creat un perfil a la xarxa el 2010 a instàncies de Javier Moreno. “Has d’entrar a Twitter perquè s’hi creuen moltes informacions que un periodista ha de tenir en compte”, li havia dit l’aleshores director d’El País al conegut periodista canari.
Si bé Twitter continua sent una eina gairebé imprescindible per a periodistes i gent del món de la comunicació, no falten els qui miren la xarxa amb recel. És el cas de Ramón Reboiras, escriptor i director de la revista tinta Libre: “En aquests moments, posicionar-se en contra de les xarxes socials pot semblar un discurs reaccionari, però jo crec que és avantguardista. Hi ha molta gent que n’ha estat usuària i al cap del temps ha sentit la necessitat de tornar a la pausa, a la reflexió, als elements que continuen sent vàlids per pensar, opinar i escriure”, assenyala Reboiras.
“Twitter –prossegueix– ha accelerat de tal manera el temps de la notícia, que estem vivint una època en què tot és instantani. Crec que els qui, com jo, busquem la lentitud, la reflexió, la crònica i l’escriptura, som contraris a aquest ús frenètic i a vegades irreflexiu de les xarxes. És fals que necessitem xarxes per estar informats: n’hi ha prou amb fer-se una subscripció a algun mitjà que aposti pel bon periodisme”.
“Les xarxes socials estan com encomanades d’una urgència tant pel que fa a la publicació com pel que fa al consum. No hi ha reflexió per decidir què hi poses ni per corregir faltes d’ortografia. I, de la mateixa manera, es consumeix sense reflexionar sobre el que hi ha: no llegeixes dues vegades un text per saber si l’has entès bé o no, tot va a tota pastilla. Aquesta urgència és el que està ferint les xarxes”, reconeix Sílvia Llombart, docent del Col·legi de Periodistes i consultora en comunicació digital.
Una urgència, en opinió de Reboiras, que porta a una ruptura de la crítica i del pensament clàssic. “Estem tot el dia buscant no la informació sinó la superfície, el cas, l’estat d’alarma permanent; no hi ha assossec en el món digital. Tenim un humanisme, una il·lustració i una raó a defensar; cal deixar reposar una mica tota aquesta bogeria”, afirma l’escriptor. “Està molt bé poder fer servir Twitter per denunciar i difondre coses al mateix temps que es produeixen, però en general l’ús que se’n fa és absolutament tòxic. Existeix la versió que afirma que s’ha democratitzat l’ús de la informació i l’opinió, però crec que la salut de l’usuari depèn de si se sap orientar dins d’aquest flux continu de continguts”, conclou.
La immediatesa i la impulsivitat amb què ens convertim en emissors constants de missatges és el que dissuadeix Mònica Terribas de participar activament a Twitter. “Jo necessito pensar-me bé el què comparteixo públicament. Sempre he pensat que els qui tenim capacitat d'incidència pública per la nostra feina hem de ser socialment responsables. Crec que són poques les persones capaces d'expressar en poques paraules missatges constructius que ens facin pensar. A Twitter hi són, les admiro, i intento fer difusió del que aporten. Però no m'interessen els debats que busquen la confrontació, el posicionament immediat, i l'ús d'aquestes xarxes com a eina d'atac personal, visceral, i amb falta de respecte a la persona”, subratlla Terribas.
Hi ha moments en què la plataforma bull i els usuaris hi queden atrapats en discussions estèrils. En un article publicat al New York Times a inicis de 2019, el periodista nord-americà Farhad Manjoo instava els periodistes a plantejar-se si havia arribat l’hora de deslligar-se del que succeeix diàriament a Twitter, que qualificava “la xarxa social més nociva del món”. Segons Manjoo, la xarxa favorita dels mitjans de comunicació submergeix els usuaris, cada cop més, en el melodrama trivial.
“La capacitat de Twitter per dimensionar al mateix nivell les opinions de subjectes anònims i no anònims, de polaritzar les discussions sovint agressives i amb discursos sense matisos, no s'ajusta a la meva manera d'entendre la comunicació pública”, admet Terribas. “Des que Twitter va aparèixer vaig decidir fer-ne un ús personal, per captar informació i observar quotidianament què hi passa, però no participar-hi activament. Per tant, sóc usuària de Twitter com a receptora, no pas com a emissora”, remarca.
Terribas reconeix que no troba a faltar el fet de poder dir constantment la seva a Twitter. “Mai no he tingut la necessitat de compartir públicament les meves activitats privades, les meves lectures, les meves experiències vitals, culturals, ni les fotografies de la meva vida. Entenc i respecto que hi hagi persones que ho vulguin fer, en tinguin necessitat, i el nombre de seguidors i de likes els reportin gratificacions i els ajudin a funcionar millor. I segurament, no fent-ho, renuncio a vivències interessants. Però la vida és prendre decisions i com totes, aquesta és discutible, i potser errònia, però valoro el temps que guanyo i m’estalvio, per altra banda, el desgast de l'administració emocional de les guerres que es generen en aquestes xarxes i les falses percepcions de notorietat”, reflexiona la periodista.
Carles Capdevila es declarava agnòstic en relació amb les xarxes: no sabia ben bé si creure-hi o no, però en feia ús. Potser més d’un periodista comparteix el parer de qui fora director del diari ara. El cert, en tot cas, és que, tot i les crítiques, avui dia la majoria de professionals de la informació fan servir Twitter de manera activa o passiva i l’assumeixen com una eina per donar visibilitat a projectes, enllaçar persones, denunciar injustícies i fer reflexionar.
1 Comentari
Deixa el teu comentari