Aquesta és la història d’un grup de fotògrafs que als anys cinquanta i seixanta volien alliberar-se de la cotilla d’un règim que reprimia qualsevol indici de modernitat. Eren joves i volien donar-se a conèixer a l’estranger, on la fotografia no es trobava castrada ideològicament. I no només ho van aconseguir, sinó que fins i tot van acabar convertint-se un dels col·lectius més destacats a nivell internacional de la segona meitat del segle xx.
El col·lectiu de fotògrafs Afal –acrònim de l’Agrupación Fotográfica Almeriense– té l’origen en la revista del mateix nom, una publicació especialitzada en fotografia i cinema que, des d’Almeria, van impulsar José María Artero Garcia i Carlos Pérez Siquier, que en el moment de començar aquella aventura tenien 29 i 26 anys, respectivament. Aquells joves andalusos apostaven per una fotografia innovadora que ràpidament va trobar la complicitat d’altres fotògrafs de l’Estat amb els quals compartien les mateixes inquietuds.
El grup Afal ha tornat a l’actualitat gràcies a “Una aproximación a Afal. Donación Autric-Tamayo”, l’exposició que entre el 13 de juny i el 7 de gener ha acollit el Museu Reina Sofia de Madrid i que estava inclosa dins la programació de photoEspaña. La mostra –comissariada per Laura Terré, filla de Ricard Terré, integrant del grup– consta de més de 200 fotografies, seleccionades entre les 650 que el matrimoni de col·leccionistes Adolfo Autric i Rosario Tamayo van donar al museu. Una col·lecció fotogràfica que, en els darrers anys, s’ha ampliat gràcies a altres donacions com la de Pérez Siquier, que va lliurar l’arxiu del grup Afal.
Van començar des de molt lluny de tot per acabar arribant on volien, més lluny encara, fora de les fronteres. Afal començà en una Almeria incomunicada tant a nivell geogràfic com cultural. Artero i Pérez Siquier s’avorrien i no tenien accés al que s’estava publicant, però tenien clar que els agradava una fotografia molt allunyada del conservadorisme de l’època, que representaven les agrupacions fotogràfiques territorials.
“El grup Afal –explica Laura Terré– s’explica per la personalitat de Pérez Siquier i l’Artero. Vivien en una província aïllada i ho tenien tot en contra, però eren molt joves, van somiar amb aquest projecte i van arriscar moltes coses per sortir-se’n. I la resta de fotògrafs de l’Estat van veure-hi la possibilitat de donar a conèixer la seva fotografia, una oportunitat per poder mostrar-la a l’estranger, perquè aquest era el motiu principal, sortir a fora”.
El col·lectiu va pivotar al voltant de la revista Afal, promoguda per Artero i Pérez Siquier. Era una publicació de periodicitat bimestral que costava 20 pessetes. Les fotografies anaven sovint acompanyades de textos d’autors com Unamuno, Azorín, García Lorca o Valle Inclán. A més, escollien amb cura tant el disseny i la composició com les il·lustracions. “Allà no cobrava ningú i, de fet, la publicitat que tenien molts cops era d’ells mateixos”, assegura Laura Terré.
Malgrat les evidents limitacions econòmiques, la capçalera –que es va publicar entre 1956 i 1963– va cridar ràpidament l’atenció d’altres fotògrafs inquiets i, amb poc temps, es va convertir en el motor de la renovació de la fotografia espanyola després de la postguerra, desmarcant-se del corrent oficialista. “Eren gent que van fer una resistència a contracorrent”, resumeix Ferré.
Prova d’aquella voluntat transgressora és el manifest que publicaren al quart número de la revista. El text deia així: “No volem mantenir-nos al marge d’aquest debat universal entre formes caduques i formes novíssimes en el camp fotogràfic. No podem quedar-nos eternament al mig, amb bones parauletes per als d’un costat i l'altre. Repudiem la postura asèptica, còmoda i burgesa del terme mitjà, d’estar bé amb tots, del no buscar-se complicacions. Prou ja de viure a expenses de les primitives idees d’un grup de meravellosos artistes, sí, però encaixats dins de les idees del seu temps. Afal, nosaltres, prenem un partit definitiu per la fotografia del temps que ens ha tocat viure”.
Al llarg dels set anys de vida, la capçalera va publicar els treballs dels millors fotògrafs de l’època. Més que un grup homogeni, eren la suma d’individualitats, de diferents persones amb una mateixa il·lusió i que sobresortien dins la professió.
A més dels seus impulsors, Carlos Pérez Siquier i José María Artero, el grup també estava format per altres fotògrafs com el càntabre Julio Ubiña, el madrileny Paco Gómez, l’asturià Gonzalo Juanes, el valencià Gabriel Cualladó, el basc Alberto Schommer o els catalans Joan Colom, Ricard Terré, Leopoldo Pomés, Oriol Maspons, Ramón Masats o Xavier Miserachs.
Una ullada ràpida als noms del col·lectiu deixa clar el pes important de fotògrafs catalans. No ens hauria d’estranyar, tenint en compte que es parla d’un grup que apostava per una visió innovadora de la fotografia. I això lliga amb el que passava llavors a casa nostra.
“Catalunya estava molt més avançada, hi havia moltes més oportunitats i estava molt més connectada amb l’exterior. Aquí hi havia un altre microclima i era més moderna”, explica Laura Terré, que destaca la figura d’Oriol Maspons, el qual tindria un paper decisiu dins el col·lectiu. “Es refiaven d’ell perquè tenia molta experiència a l’estranger, ja que havia viscut dos anys a París. I es van deixar portar per en Maspons, que tenia les idees molt clares. Feia unes crítiques de les edicions d’Afal que, a més de divertides, eren contundents i intel·ligents”, afirma.
Les fotografies que apareixen a la revista Afal contrastaven amb les imatges dels sectors més oficials i destacaven per la frescor, els enquadraments atrevits i la recerca d’una realitat sovint trista i dura. “Volien mostrar que a Espanya hi havia una altra manera de sentir i entendre la fotografia més enllà dels cercles conservadors”, explica Terré.
“Els membres d’Afal ens ajuden a comprendre la complexa Espanya d’aquella època: la Vitòria de Schommer, l’impacte del primer turisme de Miserachs, el Madrid d’Ontañón, els Sanfermines de Masats, el Raval de Joan Colom, La Chanca de Pérez Siquier, la Galícia de Ricard Terré, la moda vista per l’Oriol Maspons, els toros per Leopoldo Pomés, la mort de Carmen Amaya o el pas d’Hemingway per Pamplona a través de la càmera de Julio Ubiña”, escriuria Natividad Pulido, cap de Cultura d’ABC quan al juny es va inaugurar l’exposició de l’ABC.
Uns treballs, però, no es van salvar de la censura. En algunes de les maquetes exposades al Reina Sofia es podien observar les marques i ratllades dels censors. Tot i això, no van poder impedir l’edició d’aquella aposta transgressora.
El principal problema, tanmateix, no era aquest. I és que malgrat aquella nova mirada, la realitat és que venien molt pocs exemplars. En aquella època, la revista més venuda era Arte Fotográfico –amb una tirada de 15.000 exemplars mensuals–, mentre que ells només tiraven poc més d’un miler d’exemplars.
“La revista Afal no venia res. Era un drama total. Es trobava als quioscs perquè tenien l’ambició que es pogués comprar a qualsevol punt de venda, si bé després els retornaven tots els exemplars”, admet Terré.
La majoria de les revistes retornades que guardaven a Almeria es van perdre durant una inundació. Un fet que explica que, avui dia, tan sols quedin uns pocs números que tenen molt valor i que es conserven, bàsicament, perquè algunes persones del petit grup de subscriptors els han guardat.
Així doncs, no venien quasi res. El que sí que els va funcionar va ser la promoció a l’exterior. Enviaven la revista als clubs fotogràfics de l’estranger, a persones influents, etc. “Es gastaven molts diners a enviar-la per correu per aconseguir un ressò. Era la manera que tenien de donar-se a conèixer a fora d’Espanya. Era la seva tarja de presentació”, assegura Terré.
Malgrat els problemes –les poques vendes, la censura– la revista Afal es va acabar convertint en un referent i els integrants van exposar les seves fotografies a ciutats com Brussel·les, Moscou, París o Milà, al costat de les avantguardes del moment. Fins i tot alguns fotògrafs de renom internacional es van interessar pel que feien. Henri Cartier-Bresson els va felicitar per carta, mentre que Edward Steichen es va plantejar d’incloure’ls en una exposició que preparava per al MoMa.
Els alts costos d’impressió i les pèrdues acumulades van propiciar la fi de la revista. “Allò va ser la ruïna d’Artero i Pérez Siquier, que hi van posar els pocs diners que tenien”, explica Terré. El desembre de 1963, es va publicar el darrer número d’Afal. “Les revolucions han de morir joves” ha dit en alguna ocasió Pérez Siquier.
La publicació i les activitats paral·leles que havien fet el grup havien permès que molts d’ells s’anessin consolidant des del punt de vista professional. “Quan tanca la revista, les oportunitats que Afal els oferia ja no eren necessàries perquè cadascú ja volava pel seu compte”, assegura Terré.
Sis dècades després de tot allò, la majoria dels principals integrants d’aquell col·lectiu ja han mort. Només queden Carlos Pérez Siquier, Ramón Masats i Leopoldo Pomés, i alguns fotògrafs que van tenir un rol més secundari, com Josep Maria Albero, un dels activistes d’Afal a Catalunya. Però en aquests darrers anys és quan s’està parlant més d’ells. El 2006, una exposició a Sevilla ressuscitava el grup i tres anys més tard s’estrenava el documental Afal. Una mirada libre, d’Alberto Gómez Uriol. I l’exposició del Reina Sofia no finalitza aquí, ja que aviat itinerarà a nivell nacional i internacional i el museu obrirà una sala permanent dedicada al grup.
Un reconeixement a la feina d’aquell grup de joves inquiets que van apostar per una aventura fotogràfica amb molta il·lusió i pocs recursos. Una història que va transcórrer en una Almeria aïllada en plena dictadura, amb tot en contra. El pas del temps, però, com tants cops passa amb els valents, els ha acabat donant la raó.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari