Ricard Checa ha portat de tot a les mans per exercir el periodisme. Ara va només amb un mòbil. I una mena de marc, amb dos “manillars”, per gravar tot el que passa a Tarragona. O donar-ho en directe. Un altre company fa la mateixa tasca però a Lleida. Sí, van sols. Sense cap company, sense operador de càmera. I sense una d’aquelles càmeres estàndards que acostumem a veure. És aquest el futur del periodisme televisiu?
És innegable que el telèfon mòbil va arribar al periodisme per quedar-se. Per facilitar la feina dels professionals. El problema és si acabarà substituint-los. Una tessitura que genera un ventall d’opinions diverses. En el que coincideixen els diferents experts consultats és que, si el periodista pot explicar la realitat amb l’ajuda d’un sol smartphone, també és gràcies al fet que el llenguatge televisiu ha canviat.
I els espectadors, cada vegada estan més pendents de l’aparell que tenen a la butxaca a l’hora de mirar notícies, quan fins fa poc les mirava assegut al sofà. El cert és que cada cop més periodistes exerceixen el denominat MOJO, Mobile Journalism (produir, gravar, editar, enviar o emetre, tot amb un telèfon). I cada vegada més espectadors el consumeixen.
“La feina no surt igual. Amb el mòbil pots guanyar rapidesa. Al minut zero d’ençà que s’ha produït un fet inesperat el mòbil és la gran eina. Si bé moltes hores després ja no”. Qui parla és el Jorge Romance, qui des de fa sis anys treballa com a periodista ENG a la Sexta Noticias a Barcelona.
De vegades treballa com a redactor; de vegades, com a càmera. I alguns cops com a redactor-càmera, mòbil en mà: “La línia que separa la immediatesa de la precarietat és massa fàcil de creuar. No pots estar treballant només amb un mòbil durant tres o cinc dies seguits. I sol. La tecnologia ens pot facilitar que siguem menys persones treballant per segons quina informació. Ara bé, no ens pot obligar a ser menys. Ens estem acostumant a emetre imatges amb poca qualitat”.
En Jorge és el primer a mostrar-se crític amb l’aposta que va fer precisament la seva cadena a l’hora de cobrir les eleccions als Estats Units el 2016: dos periodistes. Un productor. Tres telèfons. I pals selfies. Cap operador de càmera. Ni trípodes. Ni càmeres “grans”. La cadena va rebre crítiques –que en Jorge comprèn- i fins i tot els mateixos treballadors van emetre un comunicat de protesta.
“Amb un mòbil a la mà, no et poden callar. Aquest és el moment actual”. Així d’entusiasta es mostra la Carmela Ríos, actual responsable de noves narratives a Unidad Editorial. “Fa unes setmanes, van arribar una sèrie d’explosius a la CNN a Nova York. Van desallotjar l’edifici. Però qui va enviar aquells explosius no va silenciar ningú. Els redactors van començar a fer directes des del carrer. Amb els telèfons. Immediatesa pura. Periodisme en estat de gràcia”, explica la Carmela que sap, i molt, el que suposa entrar en directe gràcies a un smartphone. Ho va fer infinitat de vegades des de la plaça del Sol, a Madrid, amb les protestes del 15-m.
La seva tasca li va valer tot un premi Ortega y Gasset el 2012. “Hem d’acceptar que de vegades les cadenes ja no poden lluitar. No poden arribar a certs llocs amb una càmera convencional. Per què no arribar amb el mòbil del periodista? No es tracta d’excloure, sinó de complementar. Si s’acaba de produir una enorme riada i la unitat mòbil trigarà encara a arribar, què preferim, no transmetre en directe o fer-ho gràcies a un smartphone? Millor el mòbil que res, no?” es pregunta retòricament aquesta periodista nascuda a Ceuta.
“Cobrir alguna cosa amb mòbil és ideal? No. És útil? Sens dubte”, admet Jordi Ferrerons, actual director de Lavinia Audiovisual després de diferents etapes a TV3 i Cuatro, entre altres mitjans. “Però no oblidem. Saber escriure no vol dir ser escriptor. Saber captar imatges no vol dir ser algú dotat per fer-ho”, afegeix.
Ferrerons també creu que el moment actual crida els operadors a reivindicar-se: “La mirada de l’expert sempre prevaldrà. Però li toca fer-se valer. Demostrar-ne el valor afegit, que és molt alt”.
No deixa de ser una paradoxa que, a la majoria de llars, els televisors són cada vegada més grans. I emeten amb molta qualitat. La 4K és l’última versió estàndard (o penúltima, ja ho veurem). En canvi, els informatius emeten cada vegada més imatges gravades amb mòbils, siguin de videoaficionats o enregistrades pels mateixos redactors.
Fets que abans no arribaven mai a la “casella” de sortida de l’informatiu (perquè no hi havia imatges), ara ho són perquè algú ho ha gravat. Si la imatge és potent (un incendi, un atropellament, una explosió), fins i tot s’emeten, tot i que estigui enregistrada en vertical.
En Jorge insisteix que “el problema no és la tecnologia, sinó l’ús que li donem”. “Emetre tot un informatiu amb imatges de mòbil no és sinònim de qualitat. Sí, la gent s’hi acostuma. No ens demanen gaire. Amb tot, com a professional espero una informació que expliqui bé les coses. Quant a narrativa i a imatge. Alguns veuen l’arribada de tants avantatges tecnològics com una oportunitat per estalviar costos. En detriment de la qualitat periodística mínima que hauria de tenir un espai com és un informatiu en hora punta”, comenta.
També, la Carmela defensa que la qualitat dels directes cada vegada és millor –s’ha passat de 3G a 5G– i el telèfon ha permès democratitzar les eines. “Els estàndards de qualitat també s’han d’adaptar al carrer. La imatge feta per un mòbil –assegura– denota frescor. Rebel·lia. Compromís. I es tracta d’un format que ja és molt familiar per a la gent. No els grinyola un llenguatge que fan servir cada dia. Volen veure a través del seu mòbil com creixen els nets i també volen saber què ha passat a les inundacions de Campillos, a Màlaga. En el mateix format”.
De fet, han nascut plataformes en què els periodistes retransmeten exclusivament amb telèfons. En aquest sentit BTV, amb l’arribada d’en Sergi Vicente, també va apostar per ser més atrevida i va integrar el mòbil com una càmera més, sobretot quan es tracta de qüestions delicades, i buscar, així, més discreció. Com a experiències puntuals, la cadena va assumir dues vegades el repte de fer informatius especials (durant la celebració del Mobile World Congress) exclusivament amb mòbils. Durant tota una setmana. I va ser un èxit. Experiència superada.
A l’hora d’analitzar com serà l’espectador del futur, David Arasa, operador de càmera freelance amb vint-i-sis anys d’experiència, creu que acceptarà dos tipus de llenguatge televisiu. El que es genera a través del telèfon i un altre pel qual pagarà. Que, per tant, haurà de ser més cuidat. I gravat amb càmera. “Jo crec en la fusió. Del millor d’una càmera amb el millor d’un telèfon. Per exemple, gravar amb una càmera i poder enviar les imatges sense necessitar més aparells. Com quan fas una foto amb un smartphone i l’envies de seguida”, afirma.
Ferrerons també creu en aquesta mena de sistema mixt: “La gent veu informatius amb un llenguatge fresc. Li agrada fins i tot la transgressió. I és la mateixa gent que demana sèries de gran qualitat. A l’hora de donar notícies podem contemplar molts supòsits i maneres de donar-les”.
Arasa ha treballat per a nombrosos formats i cadenes (esports, successos, cor, etcètera) i ha tocat mil i una càmeres. “L’operador no desapareixerà. En el camp estrictament dels informatius potser sí que cada vegada es treballarà més amb el mòbil, però hi haurà altres àmbits i altres formats. És més que òbvia l’aportació d’un operador”, assegura. També creu, precisament, que un dels nous formats o nínxols de mercat perquè els càmeres puguin treballar són les xarxes. “Per a moltes entitats ja no val un sol comunicat. I molts cops aquell vídeo el fan entre un periodista i un càmera” explica Arasa. La Carmela també reflexiona sobre l’excés d’ego dels periodistes que treballen amb el mòbil: “No hem d’oblidar de donar-li la volta al telèfon. Ensenyar. No sortir només nosaltres”.
Així doncs, acabaran per conviure, en una mateixa feina, periodista, operador i mòbil? Ja ho veurem, potser, més aviat del que sembla. “Jo reclamo una persona que m’ajudi –diu, taxativament, el Jorge–, amb la que farem un millor treball. El problema mai serà la tecnologia. Si bé hem de reivindicar dues persones darrere d’aquesta tecnologia. Dues persones per estar pendents del que passa” afegeix.
En aquest sentit, Ferrerons creu que en el futur es farà tot allò que la tecnologia permeti. “I amb l’ús veurem si és un encert o un error”, afirma. I la Carmela conclou: “Els càmeres són imprescindibles, més necessaris que mai. Un canvi de dispositiu no és senyal de perill. La fortalesa d’un càmera és el seu ull”.
Mirar. Observar. Ensenyar què està passant. Les premisses d’un periodisme que no hauria de perdre’s entre aparells, sigles o xifres. El botó més imprescindible ja el coneixen tots els professionals. És el que el prem per explicar aquest món. Sense més pretensions.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari