“No hi ha res per sobre de la veritat”

En el discurs que a l’octubre vas pronunciar a Medellín en recollir el premi Gabriel García Márquez a l’excel·lència periodística vas dir: “Fa  anys que ens hem rendit, pronosticant nosaltres mateixos el final del periodisme”. Hem plorat massa i no ens hem preocupat de buscar solucions?

Hem tingut una època de depressió a l’ofici, amb gent que pronosticava, no només la fi del paper –que crec inevitable–, sinó la fi del periodisme com a professió. I això no només no passarà, al contrari, crec que la feina per a periodistes creixerà els propers anys a Espanya i al món, i que la independència dels mitjans serà més gran que la que mai hem tingut gràcies al pagament que faran els subscriptors i que, a grans trets, el periodisme està sa i és més necessari que mai. 

Aquell discurs era un cant a l’optimisme. S’ha de ser molt optimista per obrir Eldiario.es el 2012 en plena crisi mentre molts mitjans estaven tancant.

Sempre he estat molt optimista i en aquell moment fins i tot era una mica suïcida. Quan vam llançar Eldiario.es, el vaig fundar com a director, conseller delegat i principal accionista, malgrat que no tenia cap ambició de ser empresari ni editor d’un diari. Em vaig adonar que era difícil muntar un mitjà des de zero per la crisi, si bé les alternatives eren més difícils. I la millor manera d’exercir el periodisme, amb la independència necessària, era creant la meva pròpia redacció. Pensava que les coses anirien bé però no tant. Vam començar 12 persones i ara en som 90 a la redacció central i 50 a les deu edicions locals associades. No em pensava que en sis anys tindríem 34.000 lectors pagant per un diari que poden llegir gratis.

El periodisme editat a Madrid, és molt de trinxeres. Quin paper juga Eldiario.es en aquest escenari? O l’única trinxera és la vostra línia editorial?

Tenim una línia editorial clara, compromesa i pública. Tot diari ha de tenir uns principis. Has de decidir, per exemple, si és prioritari la llibertat econòmica o els drets laborals. La redistribució de la riquesa o uns impostos baixos. I en funció d’aquests principis desenvoluparàs certes informacions. Perquè la jerarquització de la informació ve condicionada pels teus principis. I la frontera que separa el periodisme bo del dolent, no és tant tenir principis, sinó ser transparent amb aquests i no supeditar-los a interessos partidistes. És lícit tenir una ideologia, el que és lleig és que aquesta sigui el que diu el secretari general d’una formació política. I també és fonamental que, per sobre de qualsevol principi editorial, hi ha la professionalitat periodística de buscar la veritat. Quan poses els teus principis per sobre de la veritat, per bons que siguin, no fas cap favor al periodisme ni a aquests mateixos principis.

Quan Juan Luís Cebrián t’acomiada com a col·laborador de la ser per publicar que la seva exdona apareixia als Papers de Panamà, està fent això?

Cebrián va donar molta més rellevància a les meves informacions acomiadant-me que si no ho hagués fet. Crec que no ho va fer tant per fer-me callar, sinó que és una decisió tirànica que buscava donar exemple i enviar un missatge als seus periodistes, deixant clar que ell era el que manava. Si no, no s’explica. Per cert, va amenaçar amb una demanda a El Confidencial, La Sexta i a Eldiario.es per les informacions sobre Els papers de Panamà que fins i tot va ser portada d’El País, però que mai va presentar, probablement, perquè els seus advocats li devien dir que l’hauria perdut.

Parlem de Catalunya. Eldiario.es és dels pocs mitjans editats a Madrid que informa del Procés sense bel·ligerància. Heu crescut en lectors a Catalunya?

Sí. El nostre rècord d’audiència encara és l’octubre de 2017. Després d’allò tenim molts més lectors, sobretot a Catalunya. En el Procés, apliquem el criteri periodístic que apliquem a tot: no hi ha res per sobre de la veritat. No hi ha res per sobre de la informació rigorosa i honesta. I quan hi ha una desviació exagerada de la veritat, ens quedem sols en la realitat. Perquè, de sobte, un munt de diaris van a una trinxera per crear una pseudorealitat. I el temps ens acaba donant la raó. En el tema català o amb les primàries del PSOE i la destitució de Pedro Sánchez s’ha notat aquesta absència de realitat perquè molts diaris responen a interessos externs aliens als lectors relacionats amb grups de poder i amb els interessos dels seus editors. Un important periodista de Madrid va dir que per sobre de la veritat hi ha Espanya. I per sobre de la veritat no hi ha Espanya ni la república catalana. Per a un periodista, per sobre de la veritat no hi ha d’haver res.

Quin paper tenen els mitjans de Madrid en el Procés?

Amb honroses excepcions, s’han convertit en part del problema. Jo prefereixo una Espanya amb Catalunya perquè una Espanya sense Catalunya seria una pitjor. Però no ajuda gens generar un discurs d’odi cap a Catalunya. I en molts mitjans de Madrid es genera un discurs d’odi que aprofiten alguns mitjans catalans per dir que “això és Madrid”. I això no és Madrid. Ni tan sols és Espanya. És una part radicalitzada de la premsa de Madrid que, inconscientment, és un gran aliat de l’independentisme. Gran part del creixement de l’independentisme no s’entén sense aquest discurs d’odi. Són piròmans que després es queixaran que la muntanya s’ha cremat.

Heu admès que El País és un dels vostres competidors. Et va sorprendre El País durant la direcció d’Antonio Caño? Heu notat un transvasament de lectors?

Gran part dels nostres lectors vénen d’El País. Ho sabem amb certesa. Perquè El País abandona la posició que tenia en la premsa de Madrid, a la qual ara està intentant tornar amb Soledad Gallego-Díaz. I la raó per la qual El País es va col·locar on es va col·locar té a veure amb l’enorme deute que acumula per decisions empresarials equivocades, que han provocat que ara el propietari del diari sigui la banca. I si el teu propietari és la banca, et costarà informar de la banca i, a més, com és un sector regulat tremendament dependent del Govern, si depens de la banca, depens del Govern. I el que va passar a El País als darrers anys és que, indirectament, l’editora era Soraya Saénz de Santamaría a través del deute de la banca. Això es va barrejar amb un intent del primer executiu per quedar-se al capdavant del grup recolzant-se en poders externs, contra els interessos del seu diari i de la seva pròpia empresa. 

Una persona que a Espanya s’informi, per exemple, amb La Razón, la COPE i Telecinco, està informada del que passa a Catalunya?

No, en absolut. I tindrà la sensació que aquí hi ha un conflicte nacional brutal, perquè obliguen els nens a no parlar en castellà, quan això simplement no està passant. La manera en què s’informa del tema de l’educació a Catalunya és un exemple claríssim de desinformació, de com des de Madrid s’informa d’un problema que aquí no existeix i que, a més, és un discurs tremendament irresponsable, ja que genera verdadera divisió.

Els darrers escàndols els han destapat Eldiario.es, El Confidencial… Què passa amb les capçaleres tradicionals? És un símptoma que hi ha un problema?

És un símptoma que el periodisme més lliure ara es fa a Internet. I que el paper, que durant anys va ser la manera de fer periodisme independent per tenir estructura i rendibilitat econòmica, ara s’ha convertit en una motxilla pesada. L’estructura de costos del paper és tan enorme i les vendes estan caient tant que, al final, és molt difícil tenir uns mitjans amb la rapidesa i la independència suficients com per posar-se en segons quins temes. Moltes històries que hem publicat havien passat abans per redaccions de paper que havien dit que no les publicaven perquè no volien entrar en determinats temes. Els missatges del compi yogui, de Javier Lopez Madrid amb els Reis, en què revelen que el cap d’Estat i la seva dona donaven suport a un corrupte quan els acabaven d’enxampar amb les targetes black, va passar per més redaccions, però no van publicar-ho. I nosaltres la vam donar. Per això, les últimes grans exclusives s’han publicat a Internet, perquè el nostre model de negoci i periodístic consisteix a donar notícies, no a tapar-les.

Els vostres socis representen un 40% del pressupost. La publicitat encara us genera hipoteques per controlar el poder?

La clau no està en si tens o no publicitat, sinó en com la diversifiques. Nosaltres tenim un munt d’anunciants entre les grans empreses, ara bé, no per això deixem de publicar informacions compromeses contra aquestes. La clau està en la dependència que tinguis d’elles. Independència econòmica significa dependre de molts. És la manera més semblant que tenim de no dependre de ningú. El que em preocuparia seria tenir un anunciant que, en cas de marxar, ens fes entrar en pèrdues. Afortunadament no ens passa amb cap. Perquè la relació de mida entre el que ens aporten els socis i el que ens aporta el primer anunciant és de 10 a 1 o més. I això fa que la dependència dels grans anunciants sigui molt petita. I, a més, és que no m’ho puc permetre perquè res faria més mal a Eldiario.es que el lector tingués la sensació que he amagat alguna cosa per agradar a un anunciant. La dependència amb els lectors es basa en la confiança, i aquesta es guanya a poc a poc, encara que es perd de cop.

Sobre el futur del periodisme has pronosticat que es farà més gran la bretxa entre el periodisme de qualitat i el que has definit com “gatets i Kardashians”.

Està bé que existeixi l’entreteniment, però no és periodisme. I la diferència entre els que fem periodisme i els que fan entreteniment serà enorme. El que em preocupa –i això no ho deia en el meu discurs optimista de Medellín– és la part pessimista de tot plegat. I és que quan els mitjans de qualitat posen muralles de pagament deixen un enorme espai a pseudomitjans sensacionalistes, sovint gratuïts i amb l’aparença i la imatge d’un mitjà de comunicació, que difonen mentides interessades. Això provocarà una clara diferència entre aquests mitjans i els de qualitat. I no es pot menysprear la influència que poden tenir aquests mitjans d’ínfima qualitat que barregen la informació política amb “gatets i Kardashians”. I aquesta dualitat, tot i que pugui portar-nos a un millor periodisme, també pot portar-nos a pitjors societats.