Oriol Maspons; transgressor, tendre, lliure

PEPE BAEZA

Intel·ligent, intuïtiu i posseïdor d’una màgia irrepetible. També vividor, verbalment incontinent i tendrament sarcàstic. Incorrecte i provocador, difícilment digerible per als que utilitzen les seves bones formes tan sols per obtenir-ne profit, Oriol Maspons, un dels millors fotògrafs que ha donat aquest país, deixa amb la seva mort un món una mica més petit i trist.

Si a Espanya s’haguessin donat les condicions per a una premsa gràfica de qualitat, el reconeixement de Maspons seria internacional. En les condicions en què han viscut i produït la seva obra els documentalistes d’aquest país abans i després de la transició, el reconeixement encara ha estat decent i l’ha obtingut de la seva ciutat, Barcelona, i dels seu país, Catalunya, en forma de medalla de la ciutat i de la Creu de Sant Jordi; gràcies, en gran part, a la iniciativa del president Maragall. Li ha faltat obtenir el Premi Nacional de Fotografia, que fa temps hauria d’haver rebut. Així que Maspons, un burgès massa inquiet per esperar temps millors per a la premsa, aviat va obrir el seu talent a qualsevol camp professional que precisés de la fotografia: moda, retrat, publicitat... un món pel qual es va deixar absorbir i que li va permetre viure com a ell li agradava, amb una perspectiva sempre renovada sobre el gaudi de viure el costat més sensual i amable de l’existència.

El millor de si mateix, no obstant això, sempre ha estat en una mirada afinada, còmplice i intuïtiva, sobre la realitat de la vida de la gent. I, això, malgrat la declarada falta de compromís amb qualsevol forma d’ús analític i socialment transformador de la fotografia. Quin gran agitador no ha tingut el pensament d’esquerres.

No és estrany, així, que la seva obra s’hagi qualificat alguns cops de superficial. Però el fet de mantenir-se en la superfície ha estat una opció lliurement assumida i mai –com ho demostra amb la part més intensa de la seva obra–, una insuficiència de talent o una falta de consciència. Tampoc no va caure Maspons en la pedanteria de considerar-se un artista i en els seus valuosos escrits deixa clara constància que el millor de la fotografia s’ha de buscar en el compromís entre la funció i la forma, tal com passa amb el disseny o l’arquitectura. Les seves crítiques, com a enfant terrible de la professió, a les institucions ràncies de la fotografia oficial franquista aixecaren polseguera, i això en els anys cinquanta no era poca cosa.

Publio López Mondéjar, el millor historiador de la fotografia espanyola, ha sabut valorar en el monumental Historia de la fotografía en España el valor individual d’un fotògraf que va buscar la col·laboració amb altres i que sempre va impulsar i va donar suport a projectes de dignificació de la fotografia, tant com a fenomen cultural com a referent de la nostra societat. “Oriol Maspons va cultivar un corrosiu sentit crític i desmitificador en cultivar tots els gèneres, sent notable també l’aportació teòrica a través de desenes d’articles de crítica i divulgació. En imatges carregades d’atreviment, gràcia i talent, existeix sempre una picada d’ullet còmplice a qui les contempla i una dissimulada tendresa que, malgrat tots els emmascaraments, neix d’un entendridor desemparament”, va escriure López Mondéjar.

Molt conegut per la seva desimboltura provocativa i per les seves fotos de models i altres personatges de l’agitada vida nocturna de la Barcelona de la Gauche Divine, Maspons és, abans que res, un dels grans puntals de la introducció a Espanya d’una visió moderna del documentalisme fotogràfic. El 1955, se’n va anar a viure a París durant dos anys i allà va entrar en contacte i va entrevistar per a la revista Arte Fotográfico fotògrafs com Cartier-Bresson, Brassaï, Robert Doisneau o Pierre Bourdin.

Des de París, va contactar amb el grup afal (Agrupación Fotográfica Almeriense), el moviment més genuí i renovador de la fotografia espanyola des del final de la guerra civil. Aquest grup publicava un butlletí que aviat es va convertir en la revista més important de fotografia que mai s’ha editat a Espanya. Allà van col·laborar, juntament amb els fundadors ‒José Maria Artero i Carlos Pérez Siquier‒, mestres com Xavier Miserachs, Ricard Terré, Gonzalo Juanes, Gabriel Cualladó, Ramón Masats, Paco Ontañón, Leopoldo Pomés, Joan Colom, Alberto Schommer, etc.; una generació capaç de buscar vies alternatives i transversals a l’oficialisme que impregnava la vida cultural de l’Espanya feixista. Maspons va ser un dels ideòlegs més aguts i més informats del moviment, i va formar part del comitè de direcció des de 1956, quan encara estava a París.

Al tornar a Espanya, el 1957, va compaginar la foto documental i el fotoperiodisme, que va publicar sobretot a Gaceta Ilustrada, amb treballs de moda i publicitat. Poca gent sap que, des de 1958, tenia obra venuda a institucions com el Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA) o la Bibliothèque National Française i que ja havia estat distingit pel Photography Annual nord-americà i pel Photography Year Book anglès.

A més de les referències franceses, Maspons sempre va admetre el mestratge de Català-Roca, l’enteniment professional amb el seu soci, Julio Ubiña (les postals de felicitació de Nadal en les quals ambdós cada any es disfressaven d’una manera diferent eren tot un esdeveniment en l’entorn dels seus clients i amics) i la gran amistat amb Xavier Miserachs, un altre gran mestre, al qual unien interminables converses sobre la fotografia i la vida, i amb el qual compartia la seva admiració cap a les dones belles.

Una de les últimes publicacions de Maspons, The private collection és un explícit repertori de les seves preferències; dones que destil·len erotisme i que semblen estar complaent exactament el gust d’un fotògraf pel qual se senten admirades i paradoxalment respectades. Un fotògraf capaç de demanar un text d’introducció per al llibre sobre les “seves nenes” a la mateixa Carmen Alborch, que després d’intentar sortir-se’n per la tangent, va acabar acceptant l’encàrrec: “Vaig tornar a mirar les fotos i vaig tenir la impressió que al nostre estimat fotògraf li agraden les dones i és capaç de riure’s d’ell mateix. Li agraden les dones més enllà de concebre-les com ésser per ser mirats, amb la seva mirada transgressora, curiosa, surrealista, eròtica, provocadora, irreverent, sofisticada, fetitxista, moderna i, sobretot, lliure”.