Gràcies, Manolo

Si el periodisme encara és un ofici, se suposa que hem de cuidar especialment els artesans i, en la seva absència, l’obra publicada. No es tracta pas de renegar sempre de la cultura de la instantaneïtat ni de la transformació que viu el negoci, per més ràbia que ens faci, n’hi ha prou a fer-ho de tant en tant. El que no hem de deixar de fer en aquests temps de trasbals és perseverar en la recuperació de la memòria i evocar el mestratge d’aquella gent que, precisament, o bé va ser revolucionària en un moment donat o que encara és capaç de liderar una redacció com a taller de formació.

Jo em pregunto tot sovint què hagués estat de nosaltres sense una figura com la de Manolo Vázquez Montalbán. A partir del bon gust i d’excel·lents textos, molts ens hem pogut guanyar la vida amb el futbol i la gastronomia, dues temàtiques que, en aquells temps no puntuaven pas massa per a un escriptor i periodista comunista com era el seu cas. Per això està bé que cada any el recordem almenys un dia: en què recuperem el seu discurs i alhora premiem qui el segueix amb especial devoció i aplicació.

Res millor per fer front a les jubilacions anticipades, a la deshumanització i a la despersonalització del periodisme que glorificar aquells que van dignificar l’ofici en l’adversitat i van convertir la supervivència en un mestratge en lloc de ploriquejar. Gràcies, Manolo.

RAMON BESA I CAMPRUBÍ

Periodista

(inclòs dins la crònica dels premis Vázquez Montalbán 2013)