La guerra de la informació a l’Afganistan

MÒNICA BERNABÉ

Desenes de periodistes esperen impacients al carrer que la policia afganesa els deixi accedir a l’edifici en construcció on els talibans han estat atrinxerats durant disset hores a Kabul, i des d’on han atacat amb llançagranades les ambaixades alemanya i britànica a la capital afganesa. Quan, finalment, els agents els deixen passar, els reporters hi entren en tromba i fotografien com bojos els cossos dels talibans que jeuen abatuts al terra, mentre els policies els van indicant on es troben els cadàvers. Els fets van ocórrer el 15 d’abril de l’any passat i van ser una repetició més del que ha succeït tantes vegades a Kabul quan hi ha un atac dels talibans i les forces de seguretat afganeses acaben imposant-se a la insurgència.

El passat 16 de maig, hi va haver un altre atac a la capital, però aquell cop els talibans van aconseguir matar sis militars nord-americans que circulaven en dos vehicles blindats. La policia afganesa va repartir bastonades entre els periodistes per evitar que arribessin al lloc de l’atemptat i només els va deixar apropar-s’hi quan els cossos dels militars assassinats ja havien estat retirats i la zona estava gairebé neta.

La guerra a l’Afganistan va molt més enllà dels bombardeigs, dels atemptats suïcides i de les mines antipersona. És una autèntica guerra de la informació, en què les diferents parts immerses en el conflicte intenten escombrar cap a casa seva, i els periodistes es troben en un foc creuat entre els talibans, les tropes internacionals, els senyors de la guerra, i el pitjor de tot: el mateix Govern afganès.

“Oficialment, a l’Afganistan hi ha més llibertat de premsa ara que abans, durant l’època dels talibans, i fins i tot molt més que al conjunt de la regió. Si bé, a la pràctica, existeixen moltes limitacions i constants amenaces”, assegura Ricardo Grassi, número dos del grup mediàtic Killid, un dels més importants del país, i coordinador del Consorci de Mitjans Independents de l’Afganistan, constituït el març de l’any passat per garantir la llibertat de premsa al país.

Les estadístiques corroboren aquesta teoria. Durant el règim talibà, existien un grapat de publicacions i una emissora única, Ràdio Sharia, controlada pel moviment fonamentalista. La televisió estava prohibida. Ara, a l’Afganistan, hi ha 170 emissores de ràdio, unes 2.500 revistes i diaris, i 54 cadenes de televisió. A això, cal afegir-hi la premsa internacional. Totes les grans agències estrangeres de notícies, a més dels diaris de més tirada dels Estats Units i el Regne Unit tenen oficina a Kabul. De vegades, les rodes de premsa a la ciutat són un autèntic formiguer de periodistes.

La legislació afganesa també hi és favorable. El 2008, el Parlament va aprovar una llei de mitjans de comunicació que garanteix l’existència d’un servei públic d’informació i facilita l’obertura de nous mitjans. Amb tot, no és or tot el que llueix, adverteixen els experts.

Molts mitjans de comunicació són propietat de senyors de la guerra, que han descobert en la televisió i la ràdio un filó per donar a conèixer el seu missatge i mantenir la seva influència. D’altra banda, “el fet que el Govern no posi traves a l’obertura de nous mitjans no vol dir que estigui a favor de la llibertat de premsa”, aclareix Abdul Mujeeb Khalvatgar, director executiu de l’Institut de Mitjans Nai. “Si ho fa, és pel seu propi interès perquè la concessió de llicències li reporta beneficis econòmics”, hi afegeix.

Violència impune

L’Institut de Mitjans Nai actua com a paraigua dels mitjans de comunicació a l’Afganistan i forma periodistes. També disposa d’una línia telefònica d’ajuda a reporters amb problemes, que està operativa les vint-i-quatre hores del dia. L’any passat aquest servei va registrar 69 casos de violència i abusos contra periodistes al país, dels quals 45 van ser a mans dels poders públics -sobretot la policia afganesa, parlamentaris, consellers provincials o guardaespatlles de càrrecs públics-, i incloïen detencions arbitràries, insults, amenaces i agressions físiques.

El 2012, van morir dos periodistes a l’Afganistan. Un, a causa d’un artefacte explosiu, la principal arma dels talibans, que normalment amaguen a les carreteres per atemptar contra les tropes internacionals. I, l’altre, va perdre la vida per trets d’individus no identificats que, de fet, constitueixen el segon col·lectiu més nombrós darrere dels casos de violència contra els reporters al país (19 casos, el 2012), cosa que resulta especialment preocupant. Com que no se sap qui són els agressors, és difícil fer justícia. I impera la impunitat.

Enguany, l’Afganistan ocupa el sisè lloc a l’índex d’impunitat del Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ, sigles en anglès), que recull els països del món on els periodistes són assassinats i els seus crims queden sense resoldre. El CPJ destaca que el nombre de casos d’informadors assassinats en aquest país asiàtic s’ha reduït, encara que lamenta que no s’han fet avenços per esclarir els casos dels periodistes ja morts.

“Per a nosaltres, això és el més alarmant. I també, els abusos del Govern perquè en teoria es tracta d’una institució pública i democràtica. Els talibans són terroristes i ja donem per fet que actuaran amb violència”, declara Khalvatgar. Amb tot, els abusos per part dels talibans van ser mínims l’any passat. Almenys l’Institut de Mitjans Nai només va registrar quatre casos. Pel que fa a les tropes internacionals, els casos encara van ser menys: només un.

En aquesta obsessió del Govern afganès per controlar els periodistes, el Ministeri d’Informació i Cultura va enviar una carta aquest any a tots els mitjans de comunicació locals, exigint-los que obviïn tota informació que pugui generar pessimisme o incertesa en la població afganesa sobre la situació del país a partir del 2014, quan està previst que el gruix de les tropes internacionals es retirin finalment de l’Afganistan. Així mateix, l’any passat el Govern va amenaçar amb restringir la feina al diari nord-americà The New York Times per difondre una imatge “massa pessimista” sobre el país després de la marxa de les forces estrangeres.

“I no només es tracta de la guerra, hi ha molts altres factors a tenir en compte. Per exemple, la religió. Què és antiislàmic? El Govern qualifica d’antiislàmica qualsevol informació que no li interessa que es doni”, es queixa Grassi, que explica que l’objectiu de crear l’any passat el Consorci de Mitjans Independents era precisament contrarestar aquesta situació. “Quan hem de difondre una informació delicada, ho fem tots els mitjans de comunicació a la vegada per, d’aquesta manera, evitar les represàlies”, detalla el responsable del grup Killid. Actualment, el Consorci el conformen divuit mitjans de comunicació i un dels seus principals objectius és fomentar l’opinió i el debat públics.

Problemes de mobilitat

Ara bé, més enllà de les traves del Govern, els periodistes afganesos també destaquen els pals a les rodes que la insurgència els posa. Quan a l’Afganistan preguntem a un reporter quina és la principal dificultat per informar, tots contesten, sense cap mena de dubte, “moure’s pel país”.

La falta de seguretat a les zones rurals per la presència de talibans o grups armats incontrolats impossibilita la feina dels periodistes. Anar a determinades àrees és simplement impossible. En conseqüència, encastar-se en les tropes internacionals -com es coneix en l’argot periodístic acompanyar a una unitat militar- és una de les poques maneres per arribar a llocs on el reporter no pot anar sol.

“Donem notícies de tota la província de Badghis”, afirma convençut Habibullah Morghabi, director de la Ràdio Televisió Pública de l’Afganistan a aquesta província del nord-oest del país on les tropes espanyoles es troben destinades. Ara bé, admet que ni ell ni cap dels seus reporters surten mai de la capital provincial. La seguretat no és bona, ni tenen diners per pagar el cost del transport, justifica. “Els caps de la policia, del districte o de l’exèrcit afganès ens faciliten les dades”, resol. I aquí és on comença la guerra de la informació.

Les fonts oficials del Govern i de les tropes internacionals intenten donar una imatge positiva del conflicte, com si les forces estrangeres i afganeses estiguessin guanyant la guerra. Per a això, les tropes nord-americanes disposen d’un potentíssim equip de premsa que genera notícies constantment, i també han fomentat la creació de tota una xarxa de ràdios locals des d’on els mateixos militars es dirigeixen a la població. Es tracta d’emissores molt simples, que normalment s’ubiquen dins de les mateixes bases militars de les forces estrangeres, i es redueixen a una petita estança amb un equip de so i un locutor local.

Per la seva banda, els talibans també disposen de tota una maquinària de propaganda que té com a objectiu magnificar les baixes de les forces estrangeres i afganeses. Editen pamflets, parlen a les mesquites, i sobretot difonen missatges a través d’Internet a gran velocitat. Abans que el Govern afganès o l’OTAN hagin ni tan sols reaccionat, ells ja han donat a conèixer la seva versió dels fets als mitjans de comunicació. I com els periodistes no poden comprovar amb els seus propis ulls què ha passat, perquè difícilment poden arribar al lloc de la notícia, s’han de limitar a reproduir la informació que els proporciona una i altra font. La veritat és difícil de conèixer-la.