La nostra part de culpa

MARTA ARBÓS

Els periodistes Jordi Évole i Nick Hornby van exercir de veu de la consciència d’una professió que es troba immersa en una de les pitjors crisis que recorda. L’acte de lliurament dels premis Vázquez Montalbán –que enguany arriba a una nova edició en les categories de periodisme generalista i esportiu– va servir, un cop més, no tan sols per guardonar professionals que exerceixen un periodisme de qualitat, sinó també per reflexionar sobre l’estat de la professió.

L’acte va tenir lloc al Palau de la Generalitat i va comptar amb la presència del degà del Col·legi de Periodistes, Josep Maria Martí, del Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i del president del F. C. Barcelona, Sandro Rossell. El premi, que convoca el Col·legi de Periodistes ‒que forma part del jurat juntament amb el Grup Planeta, Random House Mondadori i els diaris El Periódico de Catalunya i El País‒ es va crear el 2004, un any després de la mort de Vázquez Montalbán, amb la voluntat de recordar-ne la figura i l’obra.

El primer dels parlaments va ser el de Josep Maria Martí, que va recordar que Vázquez Montalbán “va renovar la manera de fer periodisme, la manera d’explicar històries i de fer avançar la professió” i va assegurar que el guardó té l’objectiu de transmetre una sèrie de valors que ell simbolitzava: el rigor, l’ètica, el compromís social i l’autocrítica. “El periodisme –va prosseguir– no viu els millors moments, perquè la crisi econòmica i el canvi de paradigma tecnològic posen la professió en unes circumstàncies més difícils que mai. Però sense periodisme no hi ha democràcia i el periodisme que avui premiem, el que s’acosta a la gent, el que treballa sense fer trampes, és el que s’ha de reconèixer”.

Després de Martí, va parlar Sandro Rosell, que va referir-se a les similituds de Nick Hornby amb Vázquez Montalbán. “Com en Manolo, també expliques l’esport des d’un punt de vista diferent, una visió diferent al que s’entén avui en dia com a periodisme esportiu”, va dir. “Molta gent de la cultura interpreta el periodisme esportiu com una derivada, com un periodisme secundari. Jo hi estic en contra, els periodistes esportius tenen molt mèrit”, va assenyalar el president blaugrana, que va acabar amb una cita de Santiago Segurola –guardonat en l’edició anterior– segons la qual la lectura de Fever Pitch –llibre escrit per Hornby el 1992– canvia “la manera d’interpretar i pensar el futbol i l’esport”.

Bombolla pròpia

Jordi Évole va ser el primer a recollir el guardó. Segons l’acta del jurat, el premi és “pel treball en la renovació dels gèneres periodístics, l’aproximació sense complexos a una realitat, la de la crisi, i l’establiment d’una agenda informativa pròpia i socialment necessària”. Évole (Cornellà, 1974) ha treballat a ràdio, premsa i televisió. Des de l’any 2008, dirigeix i presenta Salvados a La Sexta, és articulista en diferents diaris i ha estat guardonat amb diversos premis, entre aquests dos Ondas.

Évole va començar el parlament llegint un text que denunciava la persecució dels castellanoparlants per part de “la odiosa, rica e insaciable Cataluña, genocida lingüística y acaparadora”. “Això, que es podria haver escrit fa quinze dies a qualsevol diari del nostre país, va escriure-ho Manuel Vázquez Montalbán, el 1996, al llibre Un polaco en la corte del rey Juan Carlos”, va revelar. “No sé si Vázquez Montalbán era un visionari o és que aquest país viu instal·lat en polèmiques que són molt més polítiques i mediàtiques que no pas reals”, va afirmar.

“M’agradaria molt saber què pensaria Vázquez Montalbán del que està passant en aquest país; dels desnonaments, de la crisi, de les retallades, de Rodrigo Rato, de Miguel Blesa, de Fèlix Millet o de Neymar! (...) M’agradaria saber també què opina del nostre gremi, del periodisme, perquè crec que ens els últims anys no hem estat gaire fins. I jo el primer”, va assegurar. “Durant els anys de bonança, de les vaques grasses, –va prosseguir– nosaltres també vam voler participar de la festa. La majoria no vam saber, o el que és pitjor, no vam voler veure el que estava passant. I ara, des del nostre púlpit, llancem les culpes als polítics, però nosaltres també vam decidir mirar cap a un altre costat”.

“En aquest país ple de bombolles, com la immobiliària o la futbolística, el periodisme també ha viscut la seva pròpia bombolla. Hem estat més preocupats per fer programes o per escriure articles, pensant en altres periodistes o en el poder polític més que no pas en l’espectador, el lector o l’oient. Com diu el periodista José Luis Sastre, ‘moltes vegades no té res a veure el món real amb el món dels periodistes. Hem creat mons mediàtics que es retroalimenten amb mons polítics. No és que siguin mentida aquests mons, ara bé, no es corresponen amb els mons que preocupen el ciutadà’.

Per exemplificar aquesta bombolla allunyada de la realitat, Évole va explicar com el seu pare –a qui va dedicar el guardó– va intuir el resultat de les eleccions autonòmiques molt millor que ell, que feia cas dels diaris, enquestes i tertúlies. I això ho explica pel fet que els periodistes no van fer com el seu progenitor: “baixar al carrer i parar l’orella”. “Moltes vegades només vivim pendents de la declaració del polític de torn, de la contradeclaració de l’altre, del que un i altre es diuen a Twitter... I això no és periodisme. Hem estat massa a prop del poder. I com més a prop del poder som, més ens allunyem del ciutadà”, va alertar. També va recordar la funció de control dels poderosos i va convidar als periodistes a marxar de les rodes de premsa en què els polítics parlin des d’una pantalla de plasma sense respondre preguntes.

Évole tampoc no va estalviar crítiques als propietaris dels grans grups mediàtics que tan sols estan interessats pels beneficis econòmics i va prevenir dels poders que tenen els bancs dins els mitjans de comunicació degut als crèdits que els refinancen. “Tot això coincideix amb un dels moments en què més es pot gaudir fent periodisme. Perquè poques vegades hem tingut una societat amb tantes ganes de saber com aquesta. I no tinc clar si els grans mitjans estan aprofitant l’ocasió per estar a l’alçada de les circumstàncies”, va admetre. “El que és clar –va prosseguir– és que ser periodista ja no és una professió còmoda. És un dels sectors que més ha patit la crisi. De tot això, en podem fer moltes lectures negatives, però jo en faré una de positiva: tinc la sensació que com a periodistes estem perdent la por, perquè cada cop tenim menys a perdre”.

Panorames diferents

Tot seguit, Nick Hornby va recollir el guardó en l’apartat de periodisme esportiu. Segons l’acta del jurat, Hornby va obtenir-lo per ser “un magnífic periodista i escriptor, un autor que, com va fer el mateix Manuel Vázquez Montalbán, ha sabut interpretar l’esport, un dels grans fenòmens socials del nostre temps, amb grandesa, estil i creativitat”.

Hornby (Redhill, 1957) va iniciar-se en el periodisme treballant en diaris de prestigi com el Sunday Times i The Independent. A més, és autor de diferents llibres. El més conegut és Fever Pitch (traduït a Espanya com Fiebre en las gradas), que amb el pas dels anys s’ha convertit en tota una referència en la literatura esportiva.

“No conec cap altre premi al món que sigui concedit pels clubs de futbol als escriptors” va dir Hornby a l’inici de la seva intervenció. El periodista també va advertir que “mai no hi ha hagut una època més important ni un moment més adient, perquè el futbol reconegui que la reflexió seriosa i profunda sobre l’esport és molt important si vol conservar la credibilitat i la integritat”.

Hornby també va aprofitar per alertar de l’actual negoci que s’ha creat entorn al futbol: “Fa trenta o quaranta anys, el futbol no era un negoci, tal com l’entenem avui en dia. A la gent li encantava tant com ara i havies d’anar a l’estadi per veure’l. Només s’emetien per la televisió un o dos partits a l’any i quan els jugadors es jubilaven sabien que haurien de trobar un altre tipus de feina, perquè els diners guanyats no durarien quaranta o cinquanta anys més. Fins i tot és possible que els periodistes i escriptors més importants del món guanyessin tant, o fins i tot més, que els millors jugadors de futbol”.

Però, segons Hornby, el panorama actual és ben diferent: “L’any passat Wayne Rooney va guanyar més en dues setmanes que l’editor del Times en tot un any”. I és que, segons aquest periodista, “els diaris s’enfronten a molts problemes i és possible que en pocs anys deixin d’existir, mentre que els diners entren i surten del futbol cada cop més. En l’època digital, on tot és lliure i gratuït, l’esport és una de les poques coses que la gent encara està disposada a pagar”.

Finalment, Hornby va advertir que “són èpoques perilloses per a l’esport”, ja que els clubs no necessiten persones crítiques com ell mateix. “Ara, l’esport pot viure sense persones com jo. No obstant això, cada àrea de la vida –la política, la cultura o el futbol– necessita de gent disposada a reflexionar, a intentar parlar sobre el que significa i cap a on es dirigeix. A això és al que els escriptors dediquen les seves vides”, va concloure Hornby per, finalment, agrair al Barça que amb el lliurament del premi demostri que accepta les crítiques externes.

La memòria dels pobles

El darrer dels parlaments va ser el del conseller Ferran Mascarell, que va referir-se a alguns aspectes de les intervencions d’Évole i Hornby, tot i que també va recordar la figura de Vázquez Montalbán, a qui va definir com “un filòsof que a més a més era capaç de ser poeta i escriptor”. També va dir que era “un gran estudiós de la condició humana” i, per acabar, va destacar-ne “el compromís amb la llibertat i la justícia”, “la capacitat de vindicar sempre una Catalunya oberta, mestissa, profundament democràtica i profundament cosmopolita” i el fet que fos “un referent per al periodisme de qualitat del nostre país”. I, en aquest sentit, va apel·lar als beneficis que implica el record dels referents en les societats. “Els pobles que saben mantenir vius en la memòria els grans homes i dones del país són societats que manifesten la predisposició a mirar endavant. Si no és així, vol dir que estan aturats”.