“Hi ha el perill que TV3 es vagi consumint a si mateixa”

JORDI ROVIRA

Gardel cantava allò de “veinte años no es nada”, però tu has decidit que amb deu ja n’hi havia prou de Telemonegal.

Sí, he decidit passar pàgina abans que me la passin.

Has dit que era decisió teva, si bé quan t’han preguntat per les retallades a BTV has admès que “tot influeix”. Pots ser més explícit?

Les retallades no agraden a ningú, però tampoc són una bandera per dir que plego, sobretot tal com està el país. Més aviat, es tracta de la fi d’un període de deu anys d’un programa que, inicialment, era per tres mesos. En el fons, les retallades no han influït en la meva decisió.

Has dit que deu anys és una bona xifra per tancar el cicle de Telemonegal. Enguany, en fa vint de la teva columna a El Periódico...

La columna al maig va complir vint anys, així que ja els he superat. Jo només aspiro a continuar guanyant-me la vida fent de periodista. A partir de setembre o octubre, analitzaré les possibilitats de fer alguna cosa útil i estrictament periodística a televisió, sempre que vegi un projecte amb cara i ulls i una cadena que m’accepti. I això és bastant difícil, perquè em dedico a fer crítica de la nostra professió.

I això no agrada a tothom...

A la professió no agrada gens. Aquesta entrevista mateixa és una raresa. En deu anys d’èxit insòlit de Telemonegal, poc ressò se’n ha fet CAPÇALERA. Ho assenyalo com una dada. Perquè Telemonegal és un programa incòmode que s’ha salvat per l’audiència. A les cadenes, productores i criatures de la televisió, no els agrada, no els interessa. Som una professió tremendament endogàmica. Ens podem posar de manera incisiva amb el president de la Generalitat, del Govern espanyol o amb el cap de l’oposició però, alerta, si ens posem amb nosaltres mateixos! Hi ha unes trinxeres molt delimitades i ja s’ha vist que l’oasi català no és tal, ni molt menys, sinó que continua sent aquesta espècie de palangana podrideta de la nostra professió. Som gossets i anem tirant. I si un està submergit en una empresa multimèdia les complicacions s’eleven exponencialment.

Dius que el programa era incòmode però també has admès que en els darrers set anys has rebut ofertes de televisions públiques i privades.

Quan hi ha un programa d’èxit, la gent del món de la televisió se t’acosta. Jo sempre ho he agraït, tot i així, cadascuna de les converses que he tingut al llarg d’aquests anys s’han acabat sempre on s’havien d’acabar, perquè els deia que no podia haver ingerència en els continguts, ni dir-me el que puc i no puc mossegar, etc.

Amb ingerències, el programa no es podria fer tal com estava plantejat.

Exacte. Aquest és el problema. I la gran sort d’haver estat en una cadena de televisió petita com BTV, en què els directors s’assabentaven del programa veient-lo a casa seva el dia de l’emissió. Això és molt difícil que ho acceptin les televisions més grans.

A part de la televisió, sempre has treballat en premsa escrita. De jove ja tenies vocació de plumilla?

Tan bon punt vaig acabar la carrera a l’Escola de Periodisme ja vaig entrar firmant als diaris. He treballat a Garbo, Tele/eXprés, D estino, La Vanguardia, etc.

Deixa’m fer com tu feies als convidats, traient-los les parts més criticables de la seva carrera. El 1991, vas ser fundador i director del diari sensacionalista Claro, un càrrec que et va durar poc.

Vaig estar dos anys muntant el diari i vint-i-dos dies de director.

Et preguntaria si va ser un pecat de joventut si no fos perquè et va agafar més enllà dels quaranta anys.

Allò va ser una oferta del grup Axel Springer, editors del Bild, que en aquella època venien cinc milions d’exemplars diaris. És el que ells anomenen premsa popular, que no és premsa groga, sinó sensacionalista.

El projecte anava a mitges entre els del Bild i Prensa Española, editors de l’ABC. En cap moment vas pensar “què faig jo en un lloc com aquest”?

Sí, quan van signar l’aliança amb Prensa Española. Jo dirigia el projecte a Espanya, l’havia començat des de zero. Van ser dos anys durant els quals vaig aprendre moltes coses. Vivia tres o quatre mesos a Hamburg i cinc o sis a Madrid. Amb tot, un dia arribo a Hamburg i em diuen que han signat una joint venture amb Prensa Española i que es muntarà una societat instrumental en què cadascú tindrà un 50%. Em vaig quedar una mica descol·locat. I, a més, perquè en una societat en què els dos tenen la meitat és molt complicat treballar. Tenia reunions amb les dues parts per discutir sobre tot, des de l’alçada dels mòduls de redacció fins a les càmeres de seguretat de l’edifici... Va ser llavors quan em vaig preguntar què feia jo allà.

Vas plegar o “et van plegar”?

Em vaig fer acomiadar.

Claro era un diari sensacionalista amb titulars provocatius i senyores amb poca roba. Això no és contradictori amb el fet que anys després parlis de deontologia periodística?

No n’he renegat mai ni considero que sigui periodisme groc ni tampoc cap atemptat a la deontologia periodística que un diari publiqui la fotografia d’una senyora més o menys suggerent.

No em referia tant a les senyores com als titulars.

Repeteixo que el que fèiem era un diari sensacionalista i no pas groc. Nosaltres amb el cas Millet no hauríem fet mai com alguns mitjans, que ho amaguen. Ni com TVE amb el cas Bárcenas, que no en parla. Som en una societat periodística molt malaltissa. Quan la Merceditas Milà ensenya les calces és el que m’agrada més de Gran Hermano. No li he criticat mai, perquè són les seves calces! Et pot semblar patètic o gloriós, però el que ensenya és el seu cul. És més fotut quan agafa els ratolins de la “ratomàquia” i els emporca en determinades situacions...

Què penses quan la gent diu allò de “a la televisió no fan res de bo”.

El món de la televisió és molt ampli i a les públiques s’estan fent programes excel·lents. El que passa és que, com a analista, molts cops no ho reflecteixo perquè a El Periódico tinc un espai limitat i a la televisió tenia una hora i vint minuts setmanals. Per tant, la prioritat és el que el “ramat” mira en massa.

Sovint el “ramat”, sobretot en les privades, consumeix teleporqueria. Fa temps que denuncies que també afecta els informatius. És una situació irreversible?

L’única manera de recuperar-ho és que els periodistes fem la nostra catarsi. El que no podem és demanar-ho individualment, que ens transformem en uns herois. I, com a conjunt, la resposta de la professió, fins ara, no hi ha sigut o, si més no, no ha estat contundent. Hem de dir: “Senyors, punt!”.

Mesos enrere, l’Albert Om deia en aquesta revista que “els catalans mirem a Telecinco programes que a TV3 no acceptaríem”.

L’oasi català és una entelèquia però, en el seu conjunt, TV3 ho ha fet bé. Ha marcat una diferència? Sí. Més complicat és analitzar TV3 amb lupa quan els informatius tracten temes que afecten els poders de casa nostra. D’altra banda, la teleporqueria no és tan sols el Sálvame Deluxe o Gran Hermano. Quan ETA va anunciar la fi de la lluita armada, totes les cadenes es van bolcar amb la notícia, mentre que TV3 va seguir amb la inauguració de la nova Masia del Barça. Són casos puntuals que grinyolen, tot i que el conjunt ha estat positiu. Una altra cosa és la deriva actual respecte de la situació política.

Per què?

Per l’impuls d’una opció perfectament legítima. Davant de la consulta que impulsa Artur Mas, els periodistes hem de treballar a favor de fer-la perquè sempre hem de donar suport als plantejaments democràtics i que un poble s’expressi és un dret, no una concessió. El problema és quan ens transformem en pastors del ramat i els diem que votin a favor de la independència. Si us plau, companys, això ja ho decidirà la gent! Em sembla molt bé si aposten per la independència, però no hem de marcar-los el camí!

Amb l’anunci de l’ERO, s’ha dit que perilla el model de TV3, mentre que Jaume Barberà va dir que “no és sostenible sense una reforma”.

Algú s’ha parat a pensar que potser el model perilla si no es fa l’ERO? No vull parlar de teories de conspiració, però no sé si el que hi ha és un disseny ocult. M’estranya que es deixin les coses d’aquesta manera en un tema tan important com és TV3. Si no recordo malament, dels 2.500 treballadors de la Corporació fa un any i mig es va parlar d’una reducció de 900, després, de 500, més tard, d’uns 340 i sembla ser que, finalment, afectarà uns 205. Amb tot aquest batibull, cap a on va el disseny? Això si algú n’ha fet un. Anem cap a una situació absolutament surrealista.

Per què?

Perquè l’objecte de TV3 és fer programes. La Mònica Terribas i en Paco Escribano –en la meva opinió els millors directors que ha tingut TV3– han dit més d’una vegada que no tan sols ha de ser la televisió nacional de Catalunya, sinó també el motor de la indústria audiovisual catalana. En canvi, segons les informacions actuals, quasi no hi ha pressupost per a programes. I això és com una botiga de pernils amb tantes despeses (lloguer, electricitat, el rètol, etc.) que no pot tenir pernils. No sé si és això el que es busca: un rètol sense contingut, una cadena pública cada cop més empobrida en la producció audiovisual i amb menys capacitat per ser motor de la indústria. No sé a qui podria afavorir tot això, però podria ser un disseny molt pervers: que TV3 es vagi consumint a si mateixa. I això seria gravíssim.

I hi ha perill que passi això?

Tal com ho veig, sí. Tenim una botiga sense pernils ni capacitat per comprar-los. No es pot deixar una cadena com TV3 sense recursos. Això és deixar que es vagi consumint. Com a analista, estic desorientat i no sé si hi ha un pla pervers perquè TV3 s’extingeixi per inanició.

Parlem de Telemonegal. Tu eres un rostre veterà en un mitjà que aquí promociona molt els joves, a diferència dels Estats Units, on als informatius hi ha força periodistes veterans.

El problema és que aquí les cadenes fugen del periodisme d’autor. I per fer el periodisme d’Iñaki Gabilondo, s’ha de tenir l’edat, l’experiència i el pòsit professional de l’Iñaki Gabilondo. A Espanya, s’han vist coses tan surrealistes com que TVE acomiadés professionals com Rosa Maria Calaf o Vicente Romero, persones en els quals has invertit durant anys i que els acabes acomiadant perquè tenien una certa edat. Déu nos en guard que l’Einstein hagués sigut espanyol! Haurien estat capaços d’acomiadar-lo! Tot plegat és delirant. Que hi hagi gent jove a la televisió, em sembla perfectament normal, el que no em sembla normal és escombrar la veterania. El mateix passa a les redaccions dels diaris. Quan jo era a Tele/eXprés hi havia en Josep Maria Lladó, en Manolo Vázquez Montalbán, en Tísner, en Manuel Campo Vidal, etc. Jo era joveníssim, tenia vint-i-pocs anys i em trobava amb tota aquella gent! A La Vanguardia, hi havia en Carlos i en Santiago Nadal. Vaig treballar amb els grans d’aquella època i quan a la una de la matinada acabàvem la feina ens reuníem i només fèiem que escoltar-los.

Als que en sabien.

És clar! Escoltàvem Santiago Nadal parlar de la situació econòmica, dels lobbys, etc. I a la televisió alguns personatges que són ideals per a l’entreteniment, en canvi, no ho són per a altres coses. A les cadenes, no els interessa una criatura massa potent en els informatius perquè causa problemes i pensa massa. Prefereixen una bona cuina controlada i posar al capdavant un periodista que posi caretes i vagi llegint el teleprompter. Això sí, amb molta dicció i gràcia i que, de tant en tant, s’aixequi i s’acosti al plasma, que queda molt maco. I si al costat té una senyora, molt millor perquè és com un duo. Jo defenso el periodisme d’autor als informatius, tant en públiques com en privades, que un periodista amb experiència faci la interpretació d’un fet noticiable.

Acabem amb una nota d’humor i parlem del Polònia. Has admès que el primer cop que vas veure la teva imitació et van caure “els collons al terra”. Després d’uns anys d’imitació, com està la teva salut genital?

(Riu) Primer, m’ho vaig agafar amb sorpresa i em van sortir els colors, però la família es pixava de riure i el meu equip, també. És un plus de popularitat que agraeixo als de Polònia. Hi ha molta gent que em coneix gràcies al programa. Així que ho porto amb molt d’humor i amb molt d’agraïment pel fet que s’hagin fixat en mi. El Papitu és el que ho passat més malament, perquè sempre surt rebent...