Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
En els temps digitals que corren, la gestió de la marca personal s’ha erigit en un element essencial a l’hora de desenvolupar la carrera professional. En l’àmbit periodístic, el personal branding vinculat sobretot a les xarxes socials afavoreix la visibilitat, l’ocupabilitat i l’especialització del periodista. No en va, una bona marca personal permet, tal com apunten els experts, ser coneguts, reconeguts, recordats i escollits, un procés més que necessari per als especialistes en la comunicació.
La revista La Veu del Carrer, editada per la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), va néixer l’octubre de 1991 per convertir-se en la veu dels barris i dels moviments socials. Un quart de segle després, aquesta capçalera segueix mantenint-ne l’esperit crític i insubornable. El llibre 25 anys de Barcelona a Carrer recull articles i imatges que ressegueixen l’evolució de la revista. També inclou un epíleg d’Andrés Naya, codirector de Carrer i ànima de la publicació des de la fundació, en què repassa el funcionament i les pressions polítiques rebudes. En aquestes pàgines, reproduïm alguns extractes d’aquest epíleg.
El Procés que viu Catalunya ha comportat que l’independentisme sigui una ideologia normalitzada, amb una gran presència als mitjans. No obstant això, als anys setanta i vuitanta no era així, i Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més fecunds de la literatura catalana, va viure-ho en pròpia pell. Era un intel·lectual que incomodava per les idees polítiques i per les crítiques, sense embuts, al poder. Silenciat durant el franquisme, va veure, doncs, com sovint era relegat en democràcia. L’Any Manuel de Pedrolo busca reivindicar-ne la figura i l’obra, igual que aquest reportatge, guardonat com el millor del Report.cat del primer trimestre de l'any.
En temps de velocitat digital, el periodisme cuit “a foc lent” es desdibuixa. L’opinió, els titulars d’impacte i l’hegemonia de les xarxes socials han convertit els professionals de la informació en gestors d’informació molts cops contrastada en les mateixes xarxes. El temps d’ensumar i descobrir veritats al carrer s’ha esfumat. Els temes socials entren en les redaccions quan ja han esclatat en la vida social. Però encara hi ha mitjans de comunicació –alguns pocs de veterans i d’altres de nous– que aposten per un periodisme amb un fort component social.
Quaranta-dos anys després d’entrar per primer cop en una redacció, Júlia Otero és una periodista reconeguda i guardonada, però també és una veu lliure que sovint incomoda per la seva sinceritat. Filla d’emigrants gallecs, va veure de prop la mort quan era adolescent. Tot plegat, una infantesa i una joventut que la convertiren en una persona valenta i decidida. El seu periodisme també va de cara, tot i que s’allunya dels que aposten per la tensió fàcil i el verb agressiu. Ella prefereix escoltar, deixar parlar, fins a trobar una escletxa per on fer aflorar les contradiccions dels entrevistats.
Cordons, cintes, distància, molta distància. Ja sigui al Parlament, al Palau de Justícia o al Camp Nou, els periodistes cada cop estan més encerclats, més controlats, més apartats de la notícia. En una època en què qualsevol ciutadà fotografia o grava qualsevol cosa amb el mòbil, els professionals de la informació veuen que han de fer-ho des de lluny. I tot plegat, sense diàleg, per imposició. Una distància, aquesta, que condiciona, i molt, la qualitat de la informació.
Les tendències de les audiències digitals continuen sent un reflex d’un món extremadament canviant, fruit d’una revolució social a la qual tots plegats ens hem acostumat amb una gran rapidesa. S’han transformat tant les coses que en només una dècada han aparegut una sèrie d’actors –les xarxes socials, per exemple– sense els quals no s’entendria el panorama informatiu actual. Així, el creixement continuat de la utilització del mòbil per llegir notícies, un menor ús de Facebook i Twitter o l’increment de les subscripcions de pagament són alguns dels titulars que ens deixa la darrera edició d’aquest complet estudi del Reuters Institute for the Study of Journalism de la Universitat d’Oxford.
En el número 180 de la revista Capçalera trobareu com el #MeToo arriba a les redaccions i busca posar fi a la visió masculina dels mitjans.
En un context en què l’esfera mediàtica està dominada per gegants globals plenament integrats a l’era digital, les ràdios i televisions públiques no es poden limitar a oferir una emissió lineal, amb la màxima qualitat en els continguts. Avui dia, el repte és la innovació constant, aconseguir recursos per a destinar al desenvolupament tecnològic i de noves narratives, així com ser trobables a les plataformes digitals i a Internet.
En una època de canvis tecnològics vertiginosos, els informatius segueixen impertorbables oferint una selecció de notícies en els horaris habituals. Ara bé, seguirà sent així en el futur? Els experts consultats preveuen pocs canvis en la graella però, en canvi, apunten moltes innovacions gràcies a les immenses possibilitats tecnològiques que estan arribant. Informatius amb un pes més fort del directe, amb equips més lleugers i amb un paper clau de YouTube. Aquests són només alguns dels pronòstics dels professionals consultats.
En pocs anys, la televisió per Internet ha revolucionat la manera de consumir-la. Plataformes com Netflix, HBO, Filmin o Movistar+, per posar els exemples més coneguts, estan canviant la manera de mirar i consumir televisió, però també l’estructura del sector i els models de negoci propis del cinema i la televisió. Ens trobem, doncs, davant d’un canvi de paradigma en la indústria audiovisual.
L’augment de l’ús de mòbils i tauletes per mirar continguts audiovisuals, la ferotge competència de les plataformes de televisió a la carta i l’aposta per les retransmissions en temps real han obligat les cadenes de televisió a adaptar-se als nous hàbits dels teleespectadors. I és que, mentre el nombre de minuts davant del televisor davalla cada any, també es detecta un augment d’hores de consum audiovisual. La televisió està en perill o simplement es troba enmig d’un procés de transformació?
