La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
Els joves no se senten identificats amb els noticiaris convencionals. En realitat, molts d’ells, sobretot els nadius digitals, prefereixen informar-se a través de les xarxes socials. Davant d’aquesta disjuntiva generacional i tecnològica, en els darrers anys, diferents mitjans de comunicació de tot el món han creat píndoles informatives, aplicacions i programes pensats per arribar, d’una forma innovadora, a aquest públic potencial que fa temps que els està girant l’esquena.
La feina dels periodistes de gabinets de premsa, en molts casos essencial, ha aportat transparència, enteniment i ordre en moments de desconcert. La COVID-19 també ha impulsat el compromís de les organitzacions i ha multiplicat l’ús de la tecnologia i la digitalització per mantenir el contacte amb els públics: més videoconferències, més WhatsApp, més Telegram, més continguts als mitjans propis (blog, xarxes, etc.), més QR... Tot apunta que la realitat postpandèmia estarà impregnada de noves dinàmiques i maneres de fer en el periodisme corporatiu. Plantegem un exercici de prospecció sobre les tendències post-COVID als gabinets i a les àrees de comunicació.
De petit, abans d’anar a dormir, gaudia amb un conte que passava a l’Àfrica i anys després, de gran, és corresponsal de La Vanguardia en aquest continent, des d’on explica als lectors les històries que hi troba. Xavier Aldekoa aposta per la proximitat, pels matisos, per treballar sense presses i fer-ho de la manera més honesta possible. És la seva manera d’entendre el periodisme i d’explicar el que passa en un territori immens que Occident sovint redueix a una etiqueta carregada de prejudicis.
El nombre de falsos autònoms ha crescut a Catalunya durant la pandèmia en quasi tres mil persones, apunta la UGT. I ja ho havia fet durant la crisi econòmica, quan es van duplicar el nombre de professionals de la informació treballant per compte propi. En aquest context, la figura del fals autònom és una pràctica comuna en diverses professions, la nostra inclosa. Però, a poc a poc, la jurisprudència està desvetllant una realitat subjacent en el mercat laboral de periodistes i fotògrafs, i ha evidenciat una precarietat que escanya el dret a la informació.
El periodisme que té lloc a l’Àfrica sovint és un gran desconegut per a molts professionals de la informació occidentals. Quedà massa lluny. En molts països, com Mali, el setè país més extens del continent, la convulsa situació política condiciona l’exercici de la professió. En aquest estat, situat al cor de l’Àfrica occidental, la premsa pateix nombrosos problemes, sobretot des de la intervenció militar de tropes franceses del 2013 amb l’objectiu d’aturar els combatents gihadistes. I això passa enmig d’una revolució tecnològica que a poc a poc, gràcies als sectors més joves de la població, està condicionant el poder.
Si hi ha una revista política de to humorístic i de categoria intel·lectual indiscutible de les moltes dels anys trenta, i que esdevé encara avui remarcable pel mèrit social i l’interès periodístic, no hi ha dubte que és El Be Negre. Era una capçalera molt llegida i valorada, i alhora criticada pels adversaris pel seu to àcid i crític. El ressò d’aquest setmanari perdura gràcies al facsímil, a la digitalització als webs de premsa històrica de Madrid i Barcelona, però també pels diversos estudis que la configuren com una tribuna de referència d’un humor polític ben elaborat i lliure.
Els gais, les lesbianes i els transsexuals cada cop tenen més acceptació en la societat, però encara hi ha un llarg camí fins a aconseguir la plena acceptació del col·lectiu LGTBI. Una mostra d’això és la representació d’aquestes persones en la telerealitat i en la ficció espanyola, que sovint reforça els estigmes que acostumen a acompanyar-los. Aquest article –considerat el millor reportatge del primer trimestre del Report.cat– analitza amb profunditat la presència televisiva carregada de prejudicis i d’estereotips.
El Vaticà és un lloc on el secretisme i l’opacitat estan a l’ordre del dia. Al llibre "Intrigues i poder al Vaticà" (Pòrtic, 2021), Vicenç Lozano, periodista i historiador que ha treballat com a corresponsal de TV3 a Roma, analitza, amb nombroses anècdotes, la complexitat i les dificultats a l’hora d’informar sobre el que passa a dins dels murs vaticans. En aquestes pàgines, reproduïm extractes del tercer capítol (“Que difícil és fer aquí de periodista”) d’un llibre que s’endinsa en les claus del poder de l’Església catòlica.
Els mitjans de comunicació de les facultats de Periodisme elaborats per estudiants de grau són una eina excel·lent per posar en pràctica els coneixements adquirits durant l’etapa universitària. Permeten que els alumnes es familiaritzin amb les rutines periodístiques, que comencin a crear una agenda de fonts pròpia i que assumeixin la responsabilitat d’allò que diuen. Als Estats Units, aquest tipus de publicacions han destapat exclusives d’impacte nacional i han format periodistes amb una sòlida trajectòria professional. A Catalunya, la implantació d’aquestes publicacions encara és incipient, però comencen a haver-hi propostes destacables.
L’autocensura és la forma més subtil de censura. En l’àmbit periodístic, es produeix per múltiples raons. I una d’aquestes es deu al conflicte del periodista amb els interessos empresarials del mitjà de comunicació on treballa. Això explica que els professionals de la informació dels mitjans petits i independents se sentin més lliures, si bé es topen amb una altra realitat: la manca de recursos. Com diu la dita: "en aquesta vida no es pot tenir tot".
En el paradís de la polarització i la crispació, com són les xarxes socials, els periodistes prefereixen l’autocensura i el contingut asèptic. No és tant una qüestió de perdre la feina, sinó la por que, en un context on tot es magnifica, a algú se l’assenyali i acabi afectant la credibilitat de la seva informació. Amb tot, la prudència o l’autocensura també es traslladen a la comunicació política i als gabinets i agències de comunicació.
La publicació d’un article pot provocar el linxament virtual de l’autor. Insults i amenaces que qüestionen el periodista sense debatre la feina feta. Aquesta és una nova realitat que planteja nous dilemes ètics a la professió. Un condicionant que acaba afectant de ple els professionals de la informació, que sovint prefereixen autocensurar-se per no haver de donar peu a un atac en massa contra la seva persona a les xarxes socials.
