Adolescents versus informació

LAURA SAULA

Cada matí, mentre menja la seva ració de llet amb cereals, la Inés Torres agafa La Vanguardia en paper que han comprat a casa i va directe a la secció d’esports. Gran aficionada al futbol i amb vocació d’arquitecta, la Inés, una barcelonina de quinze anys, no acostuma a interessar-se per altres seccions del diari, a no ser que hi hagi notícies sobre “noves construccions arquitectòniques o d’enginyeria”. El que sí que té clar a l’hora d’informar-se, però, és que prefereix llegir sobre paper que no pas en format digital. Igual que la Inés, la Maria Navarro, sabadellenca de quinze anys, també acostuma a imitar el pare a l’hora d’informar-se de l’actualitat a través del paper. “Tot i que l’edició és de mala qualitat i costa de llegir, el diari és el millor mitjà per saber les novetats i les notícies”, afirma.

Un costum que contrasta amb la d’altres joves com Òscar Tañá, barceloní de setze anys, que només s’informa a través de la tauleta i on, des de les xarxes socials, rep notificacions constants dels diferents mitjans de comunicació als quals està subscrit. “No té cap sentit fer com els pares i esperar a saber les notícies l’endemà a través del diari, quan ho pots saber tot al moment per mitjans digitals. A més, és molt més còmode”, comenta aquest aspirant a economista.

Per a Joan Espuñes, un adolescent de Balaguer de la mateixa edat, “si no t’informes en directe ja no és notícia. Si de veritat és una notícia important, anirà passant de boca en boca sense la necessitat d’una ràdio o televisió i te n’assabentaràs molt abans que comenci el proper noticiari”. “Això sí –afegeix– sempre seran millors les notícies publicades en un diari de paper, ja que el contingut serà més extens i treballat que en el format digital”.

Hàbits audiovisuals

Que els joves imiten els pares en els costums a l’hora d’informar-se és clar, però, queda molt més patent en l’àmbit televisiu. Sense anar més lluny, l’Òscar, qui no comparteix els hàbits de llegir diaris de paper com els pares, sí que mira amb ells els informatius de televisió, així com programes com 8 al dia, de 8tv.

Pel que fa a documentals, tot i que en general es mostren poc disposats a mirar-los, sí que hi ha excepcions com Enric Sansalvador, de setze anys i resident a Sarrià de Ter, a qui agrada mirar reportatges sobre ciència, en especial sobre l’espai o les nanopartícules “encara que aquests a les televisions catalanes no abunden”. També la Laia Rigat, de Cartellà (Girona), es mostra interessada en documentals que ofereixen programes com 30 minuts o Què, qui, com.

Ara bé, la realitat, segons explica Mònica Nieto, gironina de disset anys, és que “la majoria preferim mirar alguna sèrie de televisió o programes d’entreteniment abans que escoltar les notícies, que ens semblen molt llunyanes, a nosaltres”. “En tot cas –aclareix l’Àngela S. Lloveras, una noia de setze anys procedent de Matadepera– “si ha passat alguna cosa que ens interessa, ens la baixem per Internet”. El que sí que es reflecteix de la conversa amb aquests adolescents és que el gran mitjà de comunicació oblidat a l’hora d’obtenir informació és la ràdio. La majoria d’ells reconeixen, com en el cas de la Laia Rigat, només l’escolten “al cotxe quan anem amb els pares”.

Preocupats per l’actualitat?

La resposta de tots ells a l’hora de preguntar-los si estan preocupats per l’actualitat és que no. Malgrat que hi ha excepcions, adolescents que s’informen de l’actualitat, admeten que no és allò habitual. “En conec molts que no han vist mai un noticiari”, explica Joan Espuñes. “Si passa algun fet molt destacat, com la mort de Nelson Mandela, sí que estem al cas, però del dia a dia no”, aclareix Òscar Tañá. “Estem mal informats, no tenim ni idea del que passa al món i el que sabem ens ho expliquen els pares”, confessa l’Àngela S. Lloveras. Així, la Laia Rigat ho sintetitza admetent que, en general, “estem molt ben informats sobre esport i premsa rosa, si bé no ens interessen altres temes com la política”. “De fet –remarca Joan Espuñes–, m’interessa qualsevol notícia que no estigui relacionada amb la política”. Potser per tot això Enric Sansalvador creu que “si es tingués el mateix interès per les notícies de caire general que per les esportives, la cultura del nostre país no seria la que és”.

La imatge dels periodistes

Tot i que es percep certa admiració per les figures mediàtiques, també hi ha una forta crítica sobre la credibilitat i l’enfocament de les notícies. “Tinc dues imatges molt diferents dels periodistes”, explica Espuñes. “La primera és que són unes persones que s’interessen perquè tothom pugui gaudir de la informació i de la veritat, i la segona és la dels ‘periodistes’ que apareixen cada tarda en programes de televisió com Sálvame”, afirma. “Els periodistes de premsa rosa i d’esports no els considero professionals, però tinc una bona imatge de la resta”, confessa Maria Navarro, mentre que Sandra Martí, una adolescent de disset anys, és contundent quan diu que els periodistes estan manipulats i els falta “molta llibertat d’expressió”. D’altra banda, Enric Sansalvador critica tots aquells que “s’autoproclamen periodistes als quatre vents, encara que n’estan ben lluny i fan que aquesta professió vagi quedant desprestigiada”.

Curiosament, a diferència del que passava en generacions anteriors, entre els adolescents consultats hi ha una nul·la vocació periodística. La precarietat de la professió i el descrèdit d’alguns mitjans i periodistes semblen haver contribuït a extingir el romanticisme propi de l’ofici, que tants joves havia captivat. Sobre el futur del periodisme, però, tots tenen clar que Internet, les xarxes socials i els telèfons intel·ligents són la clau principal, i que ja no hi ha marxa enrere. Però, tal com veiem al principi del reportatge, no tots opinen igual dels diaris en paper. “Digueu-me romàntic –confessa Sansalvador–, però m’agrada asseure’m a llegir el diari. El tacte del paper em relaxa molt”.