El camí de Gabo

XAVIER SULÉ

Gabriel García Márquez es considerava fonamentalment un periodista. No es cansava de repetir que la primera i única vocació va ser el periodisme, que ell qualificava com el millor ofici del món. Al llarg de la seva vida, Gabo –tal i com se’l coneixia– va moure’s per totes les variants de la professió al mateix temps que desenvolupava l’obra narrativa de ficció. Va ser columnista, redactor de editorials, crític de cinema, cronista, reporter, corresponsal i enviat especial.

Ja com a escriptor consagrat, el compromís amb la professió el va fer crear una mena d’escola de periodisme itinerant. Volia contrarestar el deteriorament de la qualitat informativa que existia al seu continent i que considerava com una amenaça a la democràcia. Gabo es va erigir, llavors, com a mentor d’un periodisme diferent i es va voler fer acompanyar de gent com Kapuscinski, Jon Lee Anderson, Miguel Angel Bastenier, María Teresa Ronderos o Jean-Francois Fogel, entre molts altres.

El 1994, es creava l’entitat que avui porta el seu nom (Fundación Gabriel García Márquez para el Nuevo Periodismo Iberoamericano, FNPI). Des de llavors, la Fundació ha organitzat gairebé 400 tallers i seminaris de formació i intercanvi amb la participació de més de 9.000 periodistes.

Per al director, Jaime Abello, el que distingeix la FNPI és l’orientació cap al treball pràctic, l’intercanvi d’experiències i el debat professional. “És un lloc de trobades presencials i virtuals de col·legues de tots els països iberoamericans moguts per una veritable vocació. Aquí es defensa un periodisme inspirat en els valors i les idees de García Márquez, un periodisme que creu que la vocació és important, aquella vocació d’explicar històries amb ètica i voluntat de servei públic”, afirma.

Per complir el mandat de Gabo, la Fundació treballa transversalment quatre línies d’actuació. La primera és la de la narració periodística, que pretén formar en reporterisme i estimular el periodisme narratiu per promoure noves generacions d’autors. La segona línia s’emmarca dins del que és l’ètica i la sostenibilitat dels mitjans. Una tercera línea incideix en tot el que és investigació, cobertura i opinió sobre temes que es consideren claus per a l’Amèrica Llatina com poden ser la seguretat ciutadana, el narcotràfic o l’economia. I, finalment, es tracta també tot el que té a veure amb la innovació, l’aprofitament de les eines digitals i els mitjans en línia.

La fórmula del taller

El mètode fonamental que utilitza la Fundació per a la formació són els tallers. Per la Fundació han passat moltes persones (Jon Lee Anderson, Alma Guillermo Prieto o Miguel Ángel Bastenier) que han acabat exercint un lideratge intel·lectual i professional. Juanita León n’és una. Va realitzar diferents tallers, incloent-hi un amb el mateix García Márquez i amb Kapuscinski. Tot un luxe. “Va ser increïble tenir-los tots dos junts. De fet, el llibre País de plomo que vaig escriure posteriorment va estar molt inspirat en el que vaig aprendre sobre periodisme literari amb ells. León és avui la directora de la Silla Vacía, un mitjà en línia creat fa cinc anys per tal d’explicar com s’exerceix el poder a Colòmbia i que ja compta amb 600.000 usuaris mensuals.

A més de tallers i seminaris d’intercanvi de coneixements, l’FNPI també organitza premis i estímuls als millors treballs periodístics, com ara la convocatòria anual del Premi García Márquez de Periodisme en diferents categories, manté una línia de publicacions i un portal ric en recursos digitals que ofereix consultoris, webinars, cursos i xarxes virtuals. L’FNPI la segueixen gairebé 100.000 persones.

Un dels recursos és el consultori ètic. Gabo donava molta importància a l’ètica periodística tot fent famosa una frase que deia que l’ètica havia d’acompanyar sempre el periodisme com “el zumbido al moscardón”. Aquest servei ja ha donat resposta a unes 1.500 inquietuds. Jorge Darío Restrepo, reconegut expert en ètica periodística, és el responsable d’aquest consultori.

Temps de transició

Des de la fundació miren com poden aportar idees i experiències al procés de canvi que també viu el periodisme a l’Amèrica Llatina. Són temps de transició en què conviuen realitats que conviden a l’optimisme amb altres de més negatives per a la professió. Per a Abello, tot i reconèixer el declivi del periodisme tradicional, el periodisme a l’Amèrica Llatina té uns signes de vitalitat indiscutibles amb un escenari més plural i amb més oportunitats per a l’emprenedoria independent sense ànim de lucre i amb vocació de servei.

Acompanyant també tot el procés de l’FNPI, encara que més a l’ombra, ha estat Jaime García Márquez, segurament el germà més proper a Gabo, que avui és l’encarregat de les relacions institucionals de l’entitat. Jaime reconeix que moltes vegades se sent defraudat amb el periodisme que es fa a l’Amèrica Llatina i per això defensa aferrissadament la feina des de la Fundació. “La nostra missió és millorar la qualitat del periodista mitjançant tallers pràctics. La concepció de la Fundació per a Gabo va ser una idea genial. Ell tenia fe i tenia clar que l’objectiu era formar el jove periodista, no el periodisme, perquè al capital no li interessa el periodisme, té altres interessos”, assenyala.

Ja sense Gabo, la Fundació segueix el seu camí. “Evidentment, ell ja no hi és, però volem mantenir la claredat estratègica de com ser rellevants i útils. Mentre que la Fundació sigui útil, rellevant i lleial a l’estil que Gabo ens va imprimir crec que seguirem trobant o liderant oportunitats de la mà dels nostres mestres, els grans noms del periodisme”, conclou Jaime Abello.