El periodisme, davant el conflicte

ENRIC CASTELLÓ

Espanya viu temps polítics convulsos que posen a prova el periodisme, una eina principal per al manteniment d’una democràcia sanejada i participativa. Davant qüestions com el procés sobiranista català, les tensions territorials i la crisi de l’estructura autonòmica, els mitjans de comunicació estan tenint un rol crític. Assistim a un context d’alta pressió a les redaccions que massa sovint situa els professionals al llindar del que marca un exercici responsable i ètic del periodisme. Més enllà dels codis i recomanacions existents i necessaris, hi ha tota una sèrie d’aspectes que poden millorar la manera de tractar el conflicte polític, tot prestigiant la feina feta i millorant el servei al ciutadà.

El periodisme que es fa a l’Estat espanyol és molt polaritzat a nivell ideològic, una característica que comparteix amb altres contextos com l’italià. En aquest model, els poders polítics i econòmics tenen força capacitat d’influència en la feina periodística, en contrast amb els models liberals (bàsicament anglosaxons) o centreeuropeus. En els darrers anys, i especialment des del 2010?amb la retallada de l’Estatut de Catalunya per part del Constitucional?, aquesta polarització s’accentua no només en l’eix ideològic d’esquerra i dreta, sinó també en l’eix nacional espanyol i català.

Pluralitat als mitjans

Llegim i escoltem titulars destinats a abonar una determinada visió política que dobleguen, a vegades fins a esguerrar-lo, el referent i principi de veritat. Aquest periodisme ideologitzat actua perfilant tota informació i opinió des d’un prisma nacional, i fins i tot nacionalista, parapetat en premisses que malmeten ja no una objectivitat desitjable, sinó el mínim distanciament exigible entre la línia editorial i la informació dels fets. Quan observem tertúlies, sovint s’evidencia qui parla amb el barret de quina posició o facció política. El resultat és un ciutadà avesat a un periodisme ideològic que per tenir una visió plural ha de consumir mitjans diversos.

En el marc d’un projecte d’investigació encapçalat per la Universitat Rovira i Virgili en el qual han participat dotze investigadors radicats a Espanya, Regne Unit, Bèlgica i França s’ha observat que qualsevol temàtica inclosa a l’agenda és susceptible de ser resclosa entre les parets del conflicte polític. Així, una qüestió de recursos hídrics, un litigi sobre la tinença i exposició d’obres de museu, la controvèrsia sobre la prohibició dels toros, i altres temes que sovint tenen dimensions tècniques, esdevenen matèria de construcció de marcs interpretatius que redunden en el conflicte identitari, en la confrontació de comunitats i nacionalitats. El periodisme català està sotmès també a aquest tipus de context en contraposició a sucursals i mitjans radicats a Madrid, que juguen la carta contrària. Com s’esdevé aquesta polarització ideològica i amb quins mecanismes actua en els textos i discursos? Podem fer quelcom per millorar-ne el tractament?

El conflicte com a marc únic

Entre els mecanismes, s’abusa d’estereotips i generalitats aplicades a casos puntuals o extrems. Una pràctica observable és, per exemple, l’ús de les opinions i declaracions més radicals per presentar els arguments de “l’altre”. Les narratives periodístiques a Espanya i Catalunya intensifiquen els discursos d’alteritat. Se sobreentén l’existència d’una comunitat (cultural o política) enfrontada (catalans/espanyols i Barcelona/Madrid) i se n’explota tot el potencial narratiu, a vegades exagerant o focalitzan-ne només les diferències.

Així, es perd de vista l’anàlisi matisada del conflicte, els serrells, els detalls i la complexitat; avui es prima un periodisme categòric, contundent i alineat, i es troba a faltar la figura del periodisme distanciat, amb criteri propi, que defuig de classificació, reputat per la independència. Aquesta actitud professional i comercial ?es repeteix que això “és el que ven”?, és miop en el sentit que deixa de banda una bona part de l’audiència, ?sospitem que cada cop més àmplia? que busca una visió alternativa a la tirania dicotòmica del blanc i negre.

Conflicte-espectacle

Ara bé, aquesta “agitació” s’està llegint erròniament quan muta en alarmisme i espectacle. L’accent en el conflicte forma sovint part d’aquest joc, conforma un conflicte-espectacle. Cal vigilar, però. L’exacerbació de les diferències entre comunitats pot derivar cap a un llenguatge de l’odi, o una deshumanització de la comunitat “enemiga” un preludi que, desgraciadament, s’ha donat en conflictes que han derivat cap a escenaris de violència. A l’altra banda, el periodisme té la possibilitat de recollir un debat i exposar una informació que expliqui la diversitat política, cultural, lingüística, etc. Fer-ho no és tan complex.

Una manera d’actuar seria incorporant articles d’opinió i declaracions raonades de visions oposades a la línia editorial. És molt poc habitual i implica buscar els millors arguments contraris i presentar-los adequadament a l’audiència i evitar l’ús sistemàtic de les declaracions més exacerbades per refermar la posició pròpia. No presentar aquests raonaments descontextualitzadament, incomprensiblement, només per crear més confusió. El debat polític televisiu s’ha convertit en un espectacle en què en el format es prioritza el crit, s’entretalla l’argument, s’imposa la pressa i l’anècdota, i s’escalfen les boques buscant reaccions.

Estructures i llenguatge

Una altra de les actituds habituals és l’ús de metàfores que acaben malmetent la qualitat. Avui, les metàfores bèl·liques, esportives i de catàstrofes naturals es colen amb naturalitat en la crònica política. La metàfora pot enriquir el llenguatge, és un recurs suggestiu que usat conscientment, es una opció per vestir el text. Però en anar a caure als llocs comuns metafòrics (la batalla, noqueja, torpedina, el tsunami, etc.) s’acaben més aviat empobrint els textos d’opinió i s’arriba a distorsionar els informatius.

Especialment interessant és posar atenció quan s’usen metàfores de camps semàntics molt allunyats del referent que estem explicant. Per exemple, per parlar sobre una manifestació s’usa un símil amb una pel·lícula de terror o s’entra en el camp dels desastres naturals. Una interessant pràctica podria ser justament buscar camps lèxics alternatius que ofereixin imatges o marcs inèdits sense tergiversar la informació. El periodisme escrit està virant cap a gèneres més interpretatius i analítics que legítimament incorporen un llenguatge florit. Tot i així, aquest periodisme sovint dóna per descomptat que el lector ja està informat del tema per altres vies, i aquesta pressuposició és problemàtica perquè molts lectors només tenen com a referència aquella anàlisi periodística.

Serenitat versus ‘ventada’

Així, el periodisme queda fascinat per la tempesta que ell mateix relata. Potser algú dirà que és mal moment per demanar reflexió i serenor, però es oportú, necessari. De com s’actuï tindrem un resultat en relació al prestigi i rol de la professió. Al final, prevaldrà el periodisme de qualitat, honest i compromès amb l’ètica: són les parets que es requereixen per protegir-se de “la ventada”. La professió pot sortir-ne reforçada, i potser en el futur proper es relacionarà encara més amb la llibertat, el progrés i la democràcia; no donem això per descomptat.