El 2020, la junta del Premi Pulitzer va crear una nova categoria, la de Reportatges d’àudio, en reconeixement a l’extraordinària producció de narracions de no-ficció en l’àmbit del periodisme d’àudio. El premi va ser per al pòdcast “The Out Crowd”, una producció conjunta de This American Life, Los Angeles Times i Vice News que investiga els problemes que van patir els immigrants mexicans amb la política restrictiva de Donald Trump.
A casa nostra, també s’han creat reconeixements semblants com els premis Ondas Globals del Pòdcast, organitzats per Prisa Audio i la Cadena SER, amb la col·laboració de Spotify; o els premis Sonor del pòdcast en català impulsats per La Mira i Catalunya Ràdio.
El periodista Antonio Rubio va resultar guanyador ex aequo del premi Ondas Globals al millor pòdcast de no-ficció per “gal: El Triángulo”. Una de les principals fites d’aquest pòdcast és que revela en exclusiva documents secrets i àudios inèdits. L’objectiu del periodista consistia a arribar a un públic més jove a través d’aquest format, perquè les noves generacions tinguessin consciència del terrorisme d’estat. “L’audioperiodisme respon a una demanda actual d’oferir enfocament i context dins d’un ritme accelerat i immediat de notícies. Aquesta espècie de cultura snack, en paraules de Carlos Alberto Scolari, expert de la comunicació, respon a una tendència de tractar els temes superficialment. En contraposició a això, sorgeix una necessitat d’explicar successos complexos amb detall, amb diferents perspectives, amb un ritme pausat i lent”, afirma María Jesús Espinosa de los Monteros, directora general de Prisa Audio.
L’escenari del podcàsting periodístic és molt divers i canviant, com el del pòdcast en general. A grans trets, trobem pòdcasts periodístics independents capaços d’autofinançar-se (crowfunding, subscripcions, etc.), els de la indústria radiofònica o d’altres mitjans de comunicació (principalment premsa digital) i els produïts directament per les grans plataformes (Spotify, Amazon, Podimo...). Tots comparteixen dos aspectes essencials: el què i el com.
En general, els pòdcasts d’investigació periodística tenen una agenda diferent a la mediàtica convencional, que permet posar el focus en una revisió del passat (recuperar assumptes que ja van ser tractats mediàticament amb una mirada nova), aprofundir en temes actuals o posar el focus en uns protagonistes diferents (persones desconegudes i històries que no són mainstream). Les investigacions que realitzen han arribat a aconseguir troballes rellevants com, per exemple, el cas de Crims, el true crime de Catalunya Ràdio i TV3 dirigit per Carles Porta, que va poder identificar la noia que va aparèixer morta a Portbou l’any 1990.
“El podcàsting ens permet fer un periodisme allunyat del periodisme de declaració i contradeclaració vinculat a la immediatesa. També ajuda a donar sentit a una realitat que ens envolta i que de vegades a partir de la mecànica dels mitjans de comunicació acapara l’atenció un moment i oblidem molt fàcilment. [...] El periodisme d'investigació en podcàsting ens permet fer un periodisme que perdura”, assegura Toni Sellas, professor de la Universitat de Vic i expert en podcàsting, ràdio i nous formats sonors.
La segona característica fa referència al com en dos sentits: com es treballen els temes i com s’expliquen. “El podcàsting en investigació periodística es basa en unes rutines productives que són molt difícils de trobar en els mitjans convencionals perquè requereixen temps, investigació documental, gestió de les fonts, anar als llocs per captar la informació i els contextos”, afirma Sellas. A tall d’exemple, Pablo Romero es va estar fins a cinc anys investigant per realitzar el pòdcast “Las tres muertes de mi padre” i Carles Porta es va estar dos anys per fer “Le llamaban padre”.
L’estructuració també és molt rellevant. Els pòdcasts molt sovint són sèries que incorporen recursos narratius de la literatura i la ficció: “El so no és un decorat per enaltir la paraula descriptiva, sinó que hi ha una funció narrativa en els silencis, la música i els efectes. Cal un bon guió construït a través d’escenes sonores que propiciï una identificació amb l’oient”, assegura Espinosa de los Monteros.
També, Toni Sellas creu que en el pòdcast “es permeten unes llicències que en altres formats o gèneres no es permetrien com, per exemple, l’exposició del propi punt de vista o, fins i tot, com la pròpia història l’està afectant o com l’està investigant (com va ser el cas de Sarah Koenig amb “Serial”). En alguns casos, permet un exercici de metaperiodisme”, afirma Sellas.
“Durant el darrer any, he passat cada dia laboral intentant esbrinar on es va estar un estudiant de secundària una hora després que sortís de l’escola el 1999. O, si voleu ser tècnics (aparentment jo sí), on va estar aquest estudiant durant vint-i-un minuts un dia de 1999». Així és com la veu assossegada de Sarah Koening comença “Serial” (2014), el primer pòdcast a assolir els cinc milions de descàrregues i streams de la història d’iTunes. “Això va suposar un punt d’inflexió per l’impacte que va suposar per nombre d’audiències i de descàrregues i va posar de manifest el potencial del podcàsting”, assegura Sellas.
“Serial”, considerat el primer pòdcast de masses, és a parts iguals un exercici brillant de periodisme i alhora un producte d’entreteniment. Tanmateix, s’ha de posar en el context de les tradicions periodístiques que poden haver estat incorporades en aquests pòdcasts d'investigació com el new journalism, la crònica llatinoamericana, la radio documentary o l’slow journalism. “Són tradicions que acaben confluint. El pòdcast d’investigació que està funcionant no neix de cop i volta del no-res, sinó que s’alimenta de tradicions”, explica Sellas. Per exemple, “Radio Ambulante”, un pòdcast de periodisme narratiu; o “BBC Radio The documentary”, tenen episodis de periodisme d’investigació.
Amb tot, l’audioperiodisme és un format viu, però amb reptes importants per endavant. María Jesús Espinosa de los Monteros n’identifica tres: “Primer, que cada vegada més els periodistes quan tinguin una gran història pensin que el format idoni per explicar-la és l’àudio. Segon, disposar de temps i de recursos econòmics per a investigar els temes en profunditat. I, tercer, que algunes marques entenguin que donar suport a aquest tipus de periodisme valuós i prestigiós és favorable per a la seva comunitat de clients/oients”.
Aquest article es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari