La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Els estudiants en pràctiques han estat sempre una figura fonamental a les redaccions periodístiques. Molts graduats esperen el moment d’arribar a un mitjà per conèixer i aprendre les rutines de l’ofici. Valoren molt positivament sortir al carrer, investigar i entrar en contacte amb les fonts, però també es lamenten del fet que les pràctiques no siguin remunerades, d’un excés d’hores i tasques o, en l’extrem oposat, de no fer ni aprendre res. Tot i així, coincideixen en la necessitat de cursar-les perquè s’han convertit en una via d’accés per entrar al mercat laboral.
Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Els morts mai són fotogènics, però sovint són notícia. En els darrers anys, la cobertura d’atemptats o de la pandèmia de la Covid han deixat clar que molts ciutadans no desitgen veure els cadàvers de la gent que pertany al seu entorn social i cultural, mentre que no s’alteren tant quan són cossos sense vida de països llunyans. El debat entre el dret a la intimitat i el dret a la informació es veu alterat pel tabú a la mort, per una hipocresia social i, també, per una certa infantilització d’una societat que fotografia a totes hores amb el mòbil encara que, després, quan té lloc una desgràcia, critica les fotografies que expliquen el que està passant.
En els darrers anys, els pòdcasts s’han convertit en tot un fenomen amb nombroses derivades. Una d’aquestes és ser una plataforma que permet realitzar una investigació periodística. I és que són de fàcil accés i producció, es poden compartir ràpidament i aconsegueixen arribar a audiències joves. Molts mitjans de comunicació tradicionals estan produint pòdcasts d’investigació amb un gran resultat d’audiències i de descàrregues. La clau de l’èxit d’aquesta fórmula són el temps i la dedicació, la implicació del periodista amb la història i també emprar una veu pròpia que enganxi els oients.
Sovint sembla que les novetats tecnològiques només les dominen la gent jove, però els que tenen una edat avançada també estan interessats a explorar-ne les possibilitats. Sobretot quan toca reinventar-se professionalment.Aquest és el cas de diversos periodistes veterans, que en lloc de girar l’esquena al món digital han decidit llançar-s’hi, aprofundir en un món que desconeixien, per seguir escorcollant els diferents camins que, davant seu, els ofereix el periodisme i la comunicació.
En l’espai digital, la informació periodística conviu amb un mar de continguts que actuen d’imants per captar lectors i conquerir anunciants. Una munió de texts es carreguen les 5w i repeteixen paraules obeint les dictadures del SEO i omplint les notícies de titulars pescaclics. Distingir-se de tot això amb qualitat té un preu, que el lector que ho valora sap on trobar i paga. Cada cop, doncs, hi ha més distància entre la informació gratuïta i la de pagament per subscripció. Cada cop es consolida més una divisió entre dos grups de lectors: els ben informats i els altres.
El que semblava un intent de robatori a la seu del Comitè Nacional del Partit Demòcrata a Washington es va convertir en
una investigació periodística que va finalitzar amb la dimissió de Richard Nixon. Un robatori frustrat –del qual enguany s’han complert cinquanta anys– que va ser el punt de partida en el qual Bob Woodward i Carl Bernstein, del Washington Post van començar a rascar. En aquest article -premiat con el millor del trimestre del Report.cat- es rememora aquella mítica investigació, que ens retorna a l’essència del que hauria de ser el periodisme: la recerca de la veritat.
Enguany, Catalunya Informació celebra el trigèsim aniversari en un panorama periodístic canviant en què els mitjans de comunicació clàssics busquen adaptar-s’hi, en un context ben diferent, per no perdre’n l’essència. En un moment donat, van ser innovadors, quan eren necessaris perquè hi havia demanda d’informació, però la truita s’ha girat i ara lluiten per mantenir el prestigi i la utilitat en una època en què, gràcies a la tecnologia digital, tenim informació a tot arreu i a totes hores.
Després de cinquanta anys en l’ofici, Josep Cuní, un dels periodistes més reconeguts de Catalunya, inicia l’enèsima aventura professional, aquest cop a RNE. Quan semblava que, després de quatre anys a la SER, feia un pas al costat pel que respecta a la informació diària, Cuní ha sorprès tothom –fins i tot a ell mateix–, posant-se una altra vegada al peu del canó. Aquest cop ho fa en castellà, des de Madrid, i davant d’una audiència que, majoritàriament, no el coneix. De nou, com ell ressalta, li toca picar pedra, tal com ha hagut de fer sempre en les diferents etapes que han conformat una de les trajectòries més consolidades de casa nostra.
Les dues capçaleres de referència del món anglosaxó, The New York Times i The Guardian, acaben d’editar guies d’usos de xarxes socials per frenar l’ús de Twitter entre els seus periodistes. L’ús abusiu de la xarxa de microblogging, així com la desinformació i les campanyes orquestrades per imposar determinats corrents ideològics, han conduït alguns mitjans cap al minimalisme digital. A casa nostra, el fenomen encara no ha arribat, malgrat que moltes capçaleres són conscients de la sobrerepresentació de Twitter en l’àmbit periodístic, la toxicitat de la plataforma i la necessitat d’invertir recursos en xarxes audiovisuals com Instagram,Twitch o Tik Tok.
Montse Armengou, directora del programa Sense Ficció de TV3, fa trenta-set anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha fet un nom gràcies a documentals d’investigació històrica, realitzats amb Ricard Belis, com "Els nens perduts del franquisme", "Les fosses del silenci" o "Els internats de la por". En aquestes pàgines, Armengou repassa moments de la seva trajectòria, però també analitza l’evolució de TV3 i l’estat del gènere documental, que actualment viu un moment d’auge a tot el món.
La psicologia cognitiva i la neurociència han desvetllat més enigmes sobre la ment humana en els darrers vint anys que en tota la història de la humanitat. Encara és més extraordinari saber que bona part de les tècniques d’Imatges de Ressonància Magnètica i Funcional, la neurociència i el descobriment de les neurones mirall aporten una allau d’estudis sobre comunicació. Evidència científica que, posada al servei de la formació de portaveus, permet millorar –i ratificar– les claus per a una comunicació eficaç sense obviar els grans teòrics de la comunicació i de la persuasió. Les emocions inexorablement compartides, la novetat i l’ús d’històries es confirmen com les grans eines per acoblar l’orador amb el públic.
El 1992, amb l’aprovació del Codi deontològic, es van establir les bases de l’autoregulació de la professió. Des de llavors, han canviat moltes coses amb l’arribada de la societat digital. Va ser llavors quan es va entendre la necessitat de repensar el lloc que ocupava l’ètica en els continguts universitaris. Un debat que avui és més necessari que mai. En aquest article, Anna Clua, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, reflexiona sobre els reptes de l’ètica periodística i la comunicació digital des del punt de vista de la professió i de la docència.
A final de l’any passat, el Col·legi de Periodistes, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) i les onze universitats catalanes amb estudis de Periodisme van organitzar una jornada sobre ètica periodística amb ponències sobre l’exercici professional, la desinformació o la cobertura informativa de la Covid. Autors d’algunes d’aquelles ponències han escrit els articles que conformen el dossier d’aquest número, com el d’aquestes pàgines de Patricia Ventura, coordinadora d’un estudi del CIC sobre els reptes i les recomanacions per dotar la intel·ligència artificial dels valors ètics del periodisme.
