“La ciutat dels periodistes”

XAVIER MARTÍ I YLLA

Una fotografia mostra un grup de persones assegudes en un jardí i a un parell de nenes. S’hi intueix, més que veure’s, un entorn de natura, de pau i tranquil·litat. Ella, la Teresa, n’és una. Té cinc anys. Però això ho hem sabut gairebé noranta anys després, quan en un entorn ben diferent –un pis de l’eixample barceloní– recorda que el seu pare, Antoni Rovira i Virgili, periodista i diputat al Parlament –va ser-ne vicepresident– va ocupar un dels xalets del que es va conèixer com la “Ciutat dels periodistes”.

Corria l’any 1917 i la Cooperativa de Periodistas para la Construcción de Casas Baratas, creada per bastir habitatges per a membres d’aquest col·lectiu segons l’anomenada “Llei de cases barates” de 1911, veia acomplert el seu somni: s’acabaven els tres primers edificis i ja estaven en fase de construcció altres cinc.

Totes les cases van ser promogudes per la Cooperativa i, tal com contemplava la llei, van poder comptar amb bonificacions i facilitats. La Cooperativa va començar a aixecar cases a la Mulassa i a la Font d’en Fargas (Horta) fins que, més endavant, van poder adquirir un terreny a La Salut (Gràcia) per construir-ne més.

Quedaven enrere uns anys de gestions, reunions, projectes, burocràcia i començava una nova etapa. Aquesta i altres moltes coses és el que recorda la Teresa, que presenta l’aspecte d’una persona fràgil (té més de noranta anys), però enèrgica i dolça alhora, i amb una voluntat irreductible.

Aquest tarannà de fermesa de ben segur que és un tret heretat del pare. “El rei Alfons XIII va dir que pagava una casa, tot i que els diners van anar a parar a la Cooperativa, i va resultar que era la nostra. Van comentar que en un viatge que faria a Barcelona ell mateix la inauguraria. I, quan ho va saber, el meu pare va dir: ‘ell pot venir però jo no hi seré!’. Finalment,van venir les infantes i les va haver de rebre la mare”, recorda.

Era un moment en què el moviment cooperatiu tenia una forta implantació a casa nostra després d’haver tingut lloc, el 1898 i 1899, la I Assemblea de Cooperatives de Catalunya i el Congrés Català de la Cooperació, respectivament. Aquella Llei va permetre, doncs, posar en marxa tota la maquinària burocràtica necessària per tirar endavant el projecte.

Un ‘conjunt orgànic’

El projecte, de l’arquitecte Juli Maria Fossas Martínez,se situava al límit dels barris barcelonins de Gràcia i Horta. Contemplava la construcció d’una “ciutat-jardí”, on a cada parcel·la el propietari podia projectar el tipus d’edifici que volia. Eren, en finques tancades, habitatges unifamiliars, de planta baixa, pis, golfes i jardí. Com es pot suposar, aquestes cases no eren gaire barates, a diferència d’altres col·lectius que estaven agrupats en la seva respectiva cooperativa que les edificaven en blocs o en filera.

La família de Rovira i Virgili va viure en un dels vuit xalets que es van construir en el sector de la Mulassa, al barri d’Horta, entre el passeig que portava aquest nom, i el carrer Maryland, que portava el cognom del propietari anglès que va cedir els terrenys. En l’actualitat són, respectivament, els carrers Peris Mencheta (on encara es poden veure dos habitatges, amb la torre de l’aigua) i Marqués de la Foronda.

Un altre grup de sis “cases barates”es va construir, entre 1917 i 1918, al sector de la Font d’en Fargues, al mateix barri. Al carrer Verdi, encara es conserven les cases Altimis i Garcia-Anné, i la d’Eduard Solà ara és un edifici de pisos. Al carrer Frederic Rahola, es conserva, tot i que deteriorada, la casa Almerich, mentre que la casa Manuel Miralles va ser derruïda i la casa Pérez-Carrasco actualment és un centre d’ensenyament.

El 1917, la Cooperativa de Periodistes va comprar 52.364 m ² de terreny –dels quals 34.500 eren edificables– a l’aleshores alcalde de Barcelona, Carles Sanllehy Girona, i a la seva mare, Anna Girona Vidal, marquesa de Caldes de Montbui i filla del banquer Manel Girona.

Ritme desigual

La finca adquirida per la Cooperativa ocupava la zona compresa entre el carrer de la Salut –antic camí del Coll del Portell–, camí de Torre Baró, carretera del Mont Carmel i camí del Mont Carmel. La parcel·lació la va aprovar l’Ajuntament, el 1917, i comprenia 14 illes de cases amb 68 solars edificables. En total, doncs, es van construir totes les cases inicialment previstes. Gairebé totes dividides en tres grups (les vuit a la Mulassa, les sis de la Font d’en Fargas i les 65 de la ciutat-jardí de la Salut) van ser per a periodistes.

Segons un fulletó imprès per anar a l’Exposició Internacional de Brussel·les, a la Salut s’edificaven sis tipus de xalets amb uns preus que oscil·laven entre 19.000 i 33.000 pessetes. Antoni Rovira i Virgili tenia el seu al grup de la Mulassa.“El pare la va acabar de pagar l’any abans d’anar a l’exili. Sort, perquè si no, no sé què hauria passat”, recorda la seva filla.

I és que, tot just després de deixar casa seva, igual que va passar amb la del seu veí, Pompeu Fabra, que també n’ocupava una de la Cooperativa, va ser assaltada i saquejada pels franquistes. Teresa Rovira recorda com “l’any 1948, van eximir el meu pare de cap responsabilitat política. Però a la casa ja hi vivia una vídua de militar amb els seus fills”. Ella va tornar el 1953 i, com a bibliotecària, es va establir a Esparraguera. “Des d’allà em vaig preocupar de recuperar-la. Vaig tenir la sort que em va tocar un tercer premi de la loteria de Nadal i vaig poder donar els diners que em demanava la dona per marxar”, afirma.

La ciutat-jardí promoguda per la Cooperativa de Periodistas para la Construcción de Casas Baratas va aconseguir una gran quantitat de premis i reconeixements tant a l’Estat Espanyol com a l’estranger per la seva qualitat, tot i que el cert és que es desconeix quants periodistes, en realitat, hi van anar a viure, ja que pel que sembla alguns inquilins no tenien res a veure amb la professió. També va ser font d’inspiració per a altres institucions semblants. Certament, no es poden considerar “cases barates”, encara que va ser l’única “Ciutat dels periodistes” que el gremi ha tingut mai al nostre país.

Així doncs, el pas del temps –alguns propietaris se les van vendre uns anys després– i, sobretot, el boom urbanístic dels anys seixanta, vam desdibuixar la idea inicial del projecte i actualment en queden pocs d’aquells habitatges.