El Pla Hidrològic Nacional que va planificar el Govern espanyol de José María Aznar fa vint anys va suposar l’inici d’un potent moviment social de defensa de les Terres de l’Ebre que va arrossegar el periodisme ebrenc a una de les seues millors èpoques, tant pel que fa a recursos com a producció de notícies d’abast nacional. Però anys després, les diferents crisis econòmiques, sobretot, els nous reptes digitals i la pèrdua de força mediàtica de la lluita antitransvasista han posat el periodisme del sud de Catalunya en una situació delicada.
Els fets es van començar a succeir a una velocitat vertiginosa amb aquell “espoli” que arribava amb la forma d’un “brutal transvasament”. Es va posar en marxa en poques setmanes la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que lideraria un combatiu moviment que va saber mobilitzar la societat de les quatre comarques del sud de Catalunya. Durant anys, el territori havia covat un sentiment d’abandonament per part de les administracions superiors. I, de sobte, en l’inici del nou mil·lenni, tot va esclatar.
L’escàndol arribaria amb el projecte de transvasament a Barcelona i el llevant espanyol, però també amb la proliferació de projectes eòlics a la Terra Alta, els plans de la multinacional Enron d’instal·lar a Móra la Nova una polèmica central tèrmica i la construcció d’un macroabocador a Tivissa.
L’oposició de la societat ebrenca als projectes d’extracció dels recursos naturals del territori va convertir les Terres de l’Ebre en un referent de les lluites socials i en un dels epicentres de l’actualitat no només catalana, sinó també espanyola. El territori perifèric, el sud del sud, havia aixecat la veu i esdevenia de cop focus de la notícia. I així va nàixer l’edat d’or del periodisme ebrenc contemporani. Els periodistes locals, acostumats a explicar habitualment l’actualitat local només en clau interna, van haver d’acostumar-se de cop i volta a explicar el territori i els motius a una audiència molt més àmplia. I diàriament.
“Entràvem cada dia als informatius nacionals per explicar el que estava passant”, recorda Josep Baubí, president de la demarcació de l’Ebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya i aleshores corresponsal de Catalunya Ràdio. “Va ser el moment més dolç del periodisme a l’Ebre; hi havia corresponsals de pràcticament tots els grans mitjans i agències”, diu. Enmig del tsunami de l’oposició al transvasament proposat pel Govern d’Aznar, els periodistes ebrencs van ser testimonis, relators i actors dels fets. I l’actualitat va esdevenir una escola de periodisme de primera línia. “Vam aprendre a fer periodisme de trinxera, amb fets noticiables que se succeïen contínuament”, afegeix Baubí.
Tot plegat, va fer que els grans mitjans es fixessin en les Terres de l’Ebre, un territori situat en la ròtula dels Països Catalans i amb unes característiques i dinàmiques molt específiques. “És un territori geogràficament mot peculiar, travessat pel riu Ebre, amb el Delta i la seua importància mediambiental; si bé també molt poc poblat i amb poc múscul econòmic, de manera que periodísticament parlant els temes mediambientals són els més noticiables”, valora Víctor Sorribes, originari de Deltebre i corresponsal de TV3 a les Terres de l’Ebre. El transvasament i la lluita social que va generar va fer que tothom es fixés en el sud i que prengués valor el fet d’informar des del territori. “No és el mateix informar des de la distància que fer-ho amb un periodista al peu del canó; perquè en este territori tenim una idiosincràsia social i cultural tan peculiar que per a entendre-la és important xafar el carrer, ser-ne part, parlar amb la gent. A vegades hi ha cert recel cap als mitjans de fora i, l’any 2000, es va veure com n’era, d’important, això d’informar del territori des del territori i entenent el context social del lloc del qual s’informa”, reflexiona Sorribes.
La proximitat amb la notícia i el coneixement profund d’un territori com les Terres de l’Ebre, però, també té limitacions. “Tenim el factor a favor del domini del territori, encara que les dimensions de les redaccions, molt reduïdes, no permeten als periodistes l’especialització”, argumenta Sílvia Tejedor, cap d’Informatius de Ràdio Ebre-Cadena SER, amb seu a Tortosa. “A vegades, tinc enveja sana d’altres companys de redaccions més grans que treballen, per exemple, temes propis de medi ambient o de memòria històrica fantàstics i que aquí, per manca de temps i de recursos, no podem fer”, afegeix.
El boom informatiu ebrenc es va mantenir fins que, el juny de 2004, el Govern espanyol del socialista José Luís Rodríguez Zapatero va derogar el transvasament de l’Ebre. I amb este fet va començar a desinflar-se la bombolla periodística del sud. Es van perdre corresponsalies i les que es van mantenir van veure com es reduïen a poc a poc els encàrrecs. I amb la crisi econòmica iniciada el 2008 va començar un degoteig d’acomiadaments i de reduccions de plantilles dels mitjans locals que van encendre totes les alarmes. Tant, que els periodistes ebrencs van participar en la manifestació de l’1 de maig de 2013 a Tortosa amb el crit de “Sense periodisme no hi ha democràcia”.
Des d’aleshores, el territori ha seguit generant notícies d’interès nacional, com ara la crisi sísmica del projecte Castor o la polèmica encara vigent del monument franquista de la Batalla de l’Ebre situat al mig del riu a Tortosa. Tot i així, els mitjans i els periodistes del territori han hagut d’encarar estos nous fronts amb unes condicions molt més desfavorables que les de fa vint anys. A banda de l’aprimament de les plantilles dels mitjans, el canvi de model i de dinàmiques informatives generades pels mitjans digitals i les xarxes socials també hi han posat la seua part.
Així, la immediatesa imposada per les xarxes fa que s’acabin reproduint a tots els digitals totes les notes de premsa que arriben, sense que molts cops se’n faci un treball previ de contrastació o d’elaboració. “Alguns mitjans acaben fent de taulers de notes de premsa quan la feina del periodista hauria de ser buscar, elaborar, explicar la notícia”, diu Sílvia Tejedor.
La fuga de talent és també una altra de les preocupacions actuals del periodisme ebrenc. “La gent no s’està guanyant la vida amb el periodisme a l’Ebre i la precarietat, la manca de criteri periodístic, les coaccions polítiques i altres elements estan provocant que molts companys abandonin la professió”, lamenta el president de la demarcació ebrenca del Col·legi de Periodistes. Anna Ferràs, periodista de l’Agència Catalana de Notícies i originària d’Horta de Sant Joan, fa ús del llenguatge pandèmic per a definir la situació del periodisme ebrenc: “Tinc la sensació que sobrevivim amb respirador, som a l’UCI”. “Tots hem començat i hem necessitat aprendre dels més veterans, tanmateix molts han marxat i amb ells es perden referents i s’instauren unes dinàmiques que són preocupants”, adverteix.
La marxa de periodistes cap a altres camps s’ha accelerat en els darrers temps. Afecta periodistes que ja exercien el periodisme a l’Ebre de fa molts anys, encara que també hi ha casos de gent jove que han apostat pel canvi. És el cas de la Júlia Albesa, d’Aldover. Després d’uns pocs anys treballant en una de les televisions locals, ha decidit aparcar el periodisme i apostar per obrir una llibreria a Tortosa. Albesa enumera diferents factors a l’hora d’explicar el perquè del canvi: el territori ofereix poques alternatives als periodistes que volen canviar de lloc de feina, els nous periodistes no troben a les redaccions referents de qui aprendre, les jornades laborals són llargues; i també manquen d’independència respecte dels poders locals. “A vegades sembla que o t’adaptes al que hi ha o has de marxar. Quan el periodisme acaba estant al servei d’altres coses, potser millor deixar-ho”, diu amb convicció.
El periodisme ebrenc conté la respiració, doncs, i sobreviu a l’espera de temps millors i d’un canvi de mentalitat del mateix sector i de la societat per entendre que el bon periodisme és imprescindible en democràcia i que això passa per reivindicar-ho des de les mateixes redaccions i des del carrer. L’any passat, Sílvia Tejedor i el també periodista tortosí Ximo Rambla van ser els pregoners de les festes majors de Tortosa. En aquell pregó, que va ser llegit a dos veus, ho van resumir tot plegat de la manera següent: “És molt bonic parlar de com la societat ha d’estar informada, però potser no agrada tant entendre que la bona informació l’han d’escriure professionals amb unes condicions laborals dignes, com les que reclama qualsevol altre sector”
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari