Nerviosos davant la imminent mort del dictador, durant la recta final del franquisme els comandos feixistes solien actuar de nit. Però el dia que un d’ells va assaltar la redacció d’El Ciervo al carrer de Calvet de Barcelona, ho va fer després de dinar, a plena llum del dia: “No te muevas y no te haremos nada”, va dir, pistola en mà, un dels quatre assaltants a la secretària, que s’havia quedat treballant sola una estona.
Després de lligar la noia a la cadira, van anar per feina: van tirar fitxers per terra, ruixar llibres amb àcid corrosiu (els volien cremar i no van poder) i destrossar telèfons i màquines d’escriure. També van decorar les parets de l’entrada i del despatx rebedor amb missatges diversos: “Arriba España. Comunistas a la horca. Rojos no”, “Policías: los cerdos que mataron a vuestro camarada leían esta revista”.
L’acció va tenir lloc el 4 de juliol de 1973 i va ser executada pel V Comando Adolfo Hitler. La notícia es va escampar per diaris com Le Monde, The Times, New York Herald Tribune i Frankfurter Allgemeiner. Al mateix temps, periodistes amics de la casa com Manuel Vázquez Montalbán, Joan de Sagarra o Enric Sopena, entre molts altres, van publicar articles a mitjans de l’Estat mostrant el suport a la revista i condemnant l’assalt. Molts amics i subscriptors, per altra banda, van passar per la redacció en els dies posteriors i hi van deixar donatius. “El nom de Hitler ens va afavorir”, diria Llorenç Gomis (1924-2005), director de la revista entre 1951 i 2005, en al·lusió a la repercussió mediàtica dels fets.
Durant la primera meitat dels anys setanta, Gomis era editorialista de La Vanguardia i, com altres persones del món de la cultura i dels mitjans, estava amenaçat de mort. Per això hi havia dies en què, havent sortit de la feina a la nit, evitava dormir a casa per precaució. “En aquells anys, hi havia una incertesa enorme, calia coratge per no deixar-se atemorir; i en Llorenç i la Roser [Bofill] en tenien”, detalla Jaume Boix, que aleshores treballava com a aprenent a El Ciervo mentre estudiava Ciències de la Informació a la UAB, on tenia a Gomis com a mestre de redacció.
“L’any 1973, en plena dictadura, la llibertat d’expressió no existia, era un crim, i alguns la practicàvem com podíem, a còpia de multes, segrestos, judicis i tancament de publicacions. Ara, que per sort sí que n’hi ha, alguns segueixen atacant mitjans, com ha passat fa poc amb El Periódico. Per què? La llibertat d’expressió molesta els fanàtics, els dogmàtics i els ximples, i en general a la gent mal educada. Hi eren abans, hi són ara i em temo que hi seran sempre”, comenta Boix, director d’El Ciervo des de 2015.
El prestigi d’El Ciervo s’havia començat a forjar abans del Concili Vaticà II (1959-1965) gràcies a la cobertura de la mort de Pius XII, el 1958, i l’elecció de Joan XXIII el mateix any, i va continuar creixent durant l’agonia del franquisme i la Transició. “En aquestes dues dècades, la revista va saber connectar amb una aspiració general i una il·lusió de canvis, no només a Espanya sinó a tot el món”, subratlla Boix.
Els anys seixanta i setanta van ser convulsos a escala global: el Vietnam, la Guerra Freda, els assassinats de líders com Luther King i John F. Kennedy. La societat mundial lluitava per desempallegar-se de l’absolutisme i Espanya no n’era una excepció. En aquest context, els mitjans estaven sotmesos a un fort control i El Ciervo va haver de lluitar contra dues censures: la civil i l’eclesiàstica.
El Ciervo havia nascut a la primavera de 1951 en un ambient de plena ebullició literària i cultural a Barcelona. Entre el nucli fundador hi havia, entre altres, els germans Gomis (Llorenç, Joan i Joaquim), Roser Bofill, Paco Condomines, Claudi Colomer Marqués, els germans Montobbio (José Ignacio i Juan Manuel), Jordi Maluquer i els mossens Jarque i Pedrals). Tots coneixien molt bé l’Evangeli, eren molt catòlics i al mateix temps molt crítics amb l’Església.
En unes primeres trobades que tenien lloc sobretot als bars-restaurants Terminus, al carrer d’Aragó, al Túria, a la Rambla de Catalunya, i al despatx de Paco Condomines, aquest grup de persones va establir les bases que marcarien la línia editorial de la revista en les successives dècades: la cultura, la religió (una religió que “mira, busca, pregunta, dubta i té poques certeses, però profundes”), el bon humor, la ironia i l’atenció a la vida quotidiana.
Aquest tarannà és especialment valorat pel públic de la revista. “Els nostres lectors i subscriptors són persones obertes, plurals, dialogants, com ho és El Ciervo”, explica Eugenia de Andrés, redactora en cap de la publicació, en el número commemoratiu del setanta aniversari. “Quan alguns d’ells es donen de baixa, sovint és per l’avançada edat, per la pèrdua de visió, per dificultats econòmiques o altres circumstàncies. Quan això passa, alguns traslladen la subscripció als fills o a les famílies per no renunciar a un vincle que s’ha mantingut durant molts anys”, afegeix la periodista.
El Ciervo, actualment la degana de les revistes culturals de l’Estat, ha sobreviscut al pas del temps sense cap organització religiosa, cultural econòmica, financera, política o administrativa al darrere. Per això, en Llorenç Gomis en deia “una revista improbable”. En un món marcat per la superficialitat i la immediatesa i en què els mitjans estan cada cop més abocats a l’àmbit digital, com s’explica la supervivència d’una publicació d’aquestes característiques? “Si una revista germana com Cuadernos para el diálogo, tan important durant els seixanta i setanta, va durar només quinze anys, haver sobreviscut cinc dècades més té un mèrit enorme. La continuïtat, encara que sigui amb discreció, és molt més important que la flamarada. El que està fent El Ciervo, complir setanta anys de publicació ininterrompuda, és un fet tan excepcional i únic, que s’hauria d’estar estudiant a les facultats de Periodisme”, afirma Boix.
En el marc del setantè aniversari, El Ciervo ha estrenat web i ha reforçat la presència a les xarxes socials. Conscient de la necessitat d’arribar a nous públics, la capçalera mira al futur, però sense perdre la perspectiva. “Estem fent el que sempre s’ha fet a la casa: intentar, número a número, oferir als subscriptors un producte que els interessi. Els donem cada dos mesos una revista pausada, que vol ser com un oasi on respirar una mica i refugiar-se de la dinàmica de parcialitat, fragmentació, immediatesa, frivolitat i fum en què han entrat el periodisme i la política, aquí i a tot arreu”, argumenta Boix. “Mirem de fugir de l’agenda i del marc que estableixen les plataformes, les xarxes, els partits, les institucions, els influencers, els algoritmes i els consumidors compulsius. Oferim repòs. Això té futur? Els creadors de digitals que neixen i moren cada dos per tres pensen que no en té? Bé, ells mateixos. El Ciervo mai no va pensar a arribar als cinc, als deu, ni als vint, quaranta o cinquanta anys. Ni als setanta. El futur són els pròxims dos mesos, el número següent. O sigui, setanta anys i dos mesos”, assegura Boix.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari