“Era una persona molt justa que va portar el feminisme als mitjans en un moment en què això era bastant complicat”. Així recorda la fotògrafa Pilar Aymerich la seva amiga i companya de professió Montserrat Roig en un vídeo publicat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) amb motiu del 75è aniversari del naixement i el 30è de la mort de la periodista catalana. Dues dates que se celebren aquest 2021 i que ens recorden la importància de reivindicar i de llegir l’obra de persones que “han fet molt per tot el moviment feminista”, afegeix Aymerich.
Nascuda el 13 de juny de 1946 a Barcelona, sovint es coneix la trajectòria de Montserrat Roig per les novel·les i contes, que li van valdre premis com el Víctor Català per "Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen" (1971) o el Premi Sant Jordi de novel·la per "El temps de les cireres" (1976). En canvi, sovint no es parla tant de la faceta com a periodista. Un ofici que va iniciar a final dels anys seixanta a la revista Serra d’Or, on se la va premiar per un reportatge sobre les il·lusions de la seva generació i on les fotos eren de Pilar Aymerich. Una col·laboració entre periodista i fotògrafa que es va mantenir entre 1968 i 1991.
No va ser fins al 1970 que a Montserrat Roig li va sorgir un dels projectes més ambiciosos: fer un llibre sobre els supervivents catalans dels camps de concentració. "Els catalans als camps nazis" (1977) va ser un intens treball d’investigació que, amb el temps, es convertiria en un referent històric imprescindible. “És una mostra de com una periodista pot acabar completament absorbida pel tema que investiga”, explicava Aymerich en un reportatge sobre aquest llibre publicat a Report.cat el 2017.
I no només el valor periodístic i d’investigació va convertir aquest llibre en un referent com a assaig històric del país, sinó també per la gran tasca a l’hora de visibilitzar les dones catalanes que van morir als camps. “Les oblidades d’entre els oblidats”, en deia Neus Català, una de les supervivents i un dels principals testimonis femenins del llibre. Segons Català, fins que Roig no la va entrevistar, mai ningú s’havia preocupat per les dones que van patir i morir als camps de concentració nazis.
Mentre anava escrivint el llibre, Roig també va començar a treballar, el 1971, a Tele/eXprés, on va deixar una seixantena d’articles a la secció "Los miércoles letras" i més tard, el 1975, també escrivia per a Mundo Diario, on es dedicava a descobrir al gran públic els personatges que havien tingut un paper important durant la República i la Guerra Civil, amb l’objectiu de rescatar-ne la memòria històrica. És en aquest període que coincideix amb companys com Maria Aurèlia Capmany o Terenci Moix.
“La Montse no només va ser una escriptora, va ser una periodista de profunditat, una periodista feminista i una periodista d’esquerres”, comentava fa tres anys el periodista d’investigació Antonio Rubio a la Cadena SER. Amic de Roig, Rubio la reivindica com una pionera de la memòria històrica i del periodisme d’investigació. Durant els anys setanta, Roig també va formar part de la redacció de revistes com Arreu i Triunfo, on escrivia articles de temàtiques diverses, però on sempre es percebia la seva tendència d’esquerres i el seu pensament feminista. I no va ser fins al 1977 que va iniciar la trajectòria en el món televisiu de la mà de Joan Anton Benach a TVE amb Personatges.
Aquest programa, on va entrevistar a personalitats com Antoni Tàpies, Pau Vila, Joan Fuster o Marta Mata, entre molts altres, li donaria una gran popularitat. Sobretot perquè feia entrevistes en profunditat en què aconseguia que els entrevistats se sentissin còmodes i relaxats a l’hora de parlar.
“Si bé era una autèntica periodista que va practicar el periodisme total en premsa, ràdio i televisió, Roig va portar compromís social i polític, feminitat, feminisme, qualitat literària, investigació i una especial sensibilitat al gènere de l’entrevista”, afirmava Joaquim Roglan en un reportatge publicat a Capçalera el 2016. Un gènere amb el qual se sentia còmoda i que va seguir practicant el 1981 al programa de RTVE "Clar i català", en què va entrevistar a polítics com Josep Tarradellas o Jordi Pujol.
Mentrestant, seguia col·laborant a la revista L’Avenç i a El Periódico, on va tenir una secció fixa i va arribar a viatjar a indrets com l’antiga URSS. Una estada que va culminar amb la publicació de "L’agulla daurada", un llibre que va escriure després de parlar amb els supervivents del setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. I ho va fer en un treball que és a mig camí entre l’assaig i el testimoni personal amb un estil i plantejament semblant als llibres que, trenta anys més tard, li donaren el premi Nobel a la periodista Svetlana Aleksiévitx.
Les últimes col·laboracions les va fer al diari Avui, on el 9 de novembre de 1991 es va publicar el seu últim article: “Un múscul traïdor”. Un dia després, Roig deixava aquest món a l’edat de quaranta-cinc anys, víctima d’un càncer de mama. Una trajectòria curta i intensa, però plena de mèrits, que ens deixa amb una pregunta: què se n’hauria fet avui, si encara fos viva?
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari