Els anys trenta del segle XX estan considerats els anys d’or de la premsa catalana. L’embranzida de la Renaixença produeix, gràcies a la llibertat d’impremta –tot i les limitacions de censura i les prohibicions– un esclat de noves capçaleres. La diversificació professional, el creixement urbà, les noves professions terciàries i la creixent alfabetització fa que dibuixants, caricaturistes, corresponsals, redactors, columnistes i escriptors puguin tenir un públic fidel per la qualitat formal del producte i l’excel·lència del contingut.
En la premsa humorística del primer terç del segle XX apareix l’especialització. Així, hi ha setmanaris d’humor temàtics en esport –Xut!–, erotisme –Papitu– o de to polític, i exitosos. La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa o L’Estevet són els dominants. La majoria d’aquestes publicacions són republicanes i liberals, obertes i anticlericals. La Segona República, doncs, és el marc ideal per a la premsa crítica. Un espai de llibertat amb la derogació de la Llei de Jurisdiccions, que passava el control dels continguts periodístics dels jutges als militars, esdevenint així art i part quan eren criticats. Amb aquests nous aires de llibertat el periodisme es treu la cotilla que el constrenyia i pot respirar i publicar, i fer-ho amb plenitud.
En aquest context, El Be Negre és la tribuna més representativa del nou humor. Aquest setmanari s’editarà des del 23 de juny de 1931 fins al 15 de juliol del 1936 regularment, excepte les dues setmanes d’octubre del 1934 i els quatre mesos i mig durant el Bienni negre, de setembre del 1935 a gener del 1936. El setmanari es redacta en gran format, regularment amb quatre pàgines, excepte quan treu números especials.
I s’edita sempre amb imatges i abundoses notes, articles i textos irònics en una exuberant exhibició de talent humorístic. Tot amarat d’un enginy i una creativitat que fa les delícies, encara avui, dels lectors que se’n riuen del mort i de qui el vetlla, d’un caràcter sempre foteta i disposat a la brometa i a qüestionar-ho tot. El títol que adopta és tota una declaració d’intencions, ja que recull la frase feta “I un be negre!”, usual de rèplica i d’incredulitat.
Així doncs, des de l’aparició, s’imposa un humor corrosiu, tal com el defineix Josep Maria Huertas en un article a Tele/eXprés, el 1978, arran de la presentació de l’aparició del facsímil d’El Be Negre. Un humor que va comptar amb grans plomes.
Lluís Solà, estudiós de la premsa catalana, explica com diferents periodistes afins ideològicament, van ser cridats per Josep Maria Planes i Màrius Gifreda, director i editor de la capçalera respectivament. Així van crear un dels equips més espurnejants del moment, amb noms de prestigi com Josep Maria de Sagarra, Jaume Passarell, Eugeni Xammar, Just Cabot, Rossend Llates, Manuel Amat, Àngel Farran, Joan Cortés... i dibuixants com Avel·lí Artís-Gener Tísner, Pere Calders, Valentí Castanys, Feliu Elias Apa o Romà Bonet Bon.
Al llarg de 245 números que es van editar, el contingut va ser sorprenent, per la constància en la creativitat. Com escriuria Jordi Finestres a Sàpiens: “A la segona planta de l’Ateneu, els diumenges a la nit es confecciona una publicació que fa sàtira del feixisme i de l’anarquisme, de l’Església i del radicalisme lerrouxista, del carlisme i de l’esquerra republicana, de l’alcalde Aiguader i del president Companys. Ningú no s’escaparà del comentari viu i desvergonyit”.
Els que feien El Be Negre, tot i procedir majoritàriament de La Publicitat i Mirador i tenir simpaties per Acció Catalana no es casaven amb ningú. Així, posaven a la picota personatges singulars, des de l’inefable Ramon Pociello Forradellas, president del Partit Republicà d'Ordre de Catalunya, passant per Joan Pich i Pon, alcalde Barcelona, que encara avui fan somriure al públic per les divertides confusions i ocurrències.
Les seccions d’El Be Negre eren diverses i començaven sovint amb el Be i un motiu irònic. Eren de literatura (“El Be...rnat Metge”), pintura (“El Be...lasques”), música (“El Be...thoven”), cinema (“El Be a les fosques”), etc. Cal remarcar les frases punyents de la portada que apareixen al costat de la capçalera. Frases de l’estil d’“El Parlament encara no s’obre. És que sobra?”, sempre amb jocs de paraules i dobles sentits. Perquè l’humor punyent i sovint corrosiu era la marca de la casa. “Un Be negre que fos blanc? Em sembla que no tindria cap gràcia”, admetia el periodista Josep Maria Cadena el 1972 a Serra d’Or.
Segons Lluís Solà, el tiratge d’El Be Negre era entre quinze i vint mil exemplars, tot i que arran de l’assalt a la capçalera s’indica que a la impremta hi havia cinc mil còpies. Sigui com sigui era un dels tiratges alts en la premsa setmanal barcelonina. I la tirada va lligada al seu ressò i a l’enuig pels dards que llançaven. El setmanari, igual que amb la FAI, també tenia picabaralles amb els escamots de les joventuts d’Esquerra. Els anònims i les amenaces sovintejaven a la redacció.
Davant d’això, la resposta era sempre irònica com els versos de la pàgina dos, en què amb la música d’un cuplet, nadala, caramella, etc. s’acompanyaven sempre amb lletres jocoses: Els escamots d’en Dencàs / són gent delicada i fina, /porten porra sota el braç / i abric de gavardina, / els puja la mosca al nas / i posen pell de gallina. / Els escamots d’en Dencàs / són un cas com un cabàs.
Un acudit resumeix amb eloqüència de la situació en què es trobava el setmanari: un be negre s’està al mig d’una cantonada mentre pels carrers pugen dos grups oposats. Per una part, els escamots en actitud violenta i per l’altra els faistes gens pacífics. El drama d’estar al bell mig i de criticar-ho tot.
Però, com explica Finestres al seu article, “no tothom acceptarà la broma de la mateixa manera. El setmanari viurà dures sancions, llargues èpoques de censura i més d’una agressió, com la dels escamots d’Estat Català, que el 1933 no dubten a assaltar i fer malbé la impremta on es produeix la revista. O els carlistes, que es volen endur Planes a “fer un tomb per Horta”.
En no tenir El Be Negre cap redacció, l’assalt d’Estat Català té lloc a la impremta. Els fets són coneguts: es presenten a la impremta una trentena de membres dels escamots d’Estat Català, que operen sincronitzats i destrueixen planxes, s’enduen exemplars i amenacen la impremta amb calar-hi foc si continuen imprimint el periòdic. El dibuixant Francesc Fontanals, present als fets, recordava que entre els assaltants hi havia el fill de l’alcalde d’ERC, Jaume Aiguader, que va haver de declarar durant tres hores.
El judici acaba amb llibertat provisional sense fiança per al fill de l’alcalde, l’únic afectat i amb les turbulències posteriors no hi haurà més resolucions. El recurs a la violència, tradicional en la repressió al periodisme, havia estat usat profusament i palesava la incapacitat d’acceptar una sàtira constant. És el mateix que havia passat, el 25 de novembre del 1905, quan els oficials de la guarnició militar barcelonina van assaltar el diari La Veu de Catalunya i el setmanari Cu-cut!. O el que va passar a final del segle xix amb diaris madrilenys com El Globo i El Resumen.
Malgrat aquell atac, el Be Negre segueix editant-se fins a l’esclat de la Guerra Civil. A partir de llavors, tot s’enfosqueix. Fins i tot el jove i inquiet periodista manresà Josep Maria Planes, director d’El Be Negre, és assassinat per membres radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per les investigacions periodístiques a La Publicitat. El maten poques setmanes després d’haver tancat el setmanari humorístic.
A partir de llavors, aquell setmanari no-més passa a ser el record d’uns anys on es podia fer befa de tot i de tothom. Però, com és que va tenir tant d’èxit? El 1979, en Tísner, explicava en una entrevista a L’Hora que “la gent no estava acostumada a aquest tipus d’humor. La Dictadura de Primo de Rivera havia creat en la gent una tristor innata i l’aparició d’El Be Negre és un xoc impressionant: aquí radica part del seu èxit”. La capçalera, afegia, “neix sense una influència política”, però en realitat en va tenir, ja que va contribuir que la República fos vista com un govern normal que podia ser criticat fins al límit per la premsa, tot i que als polítics no els agradava.
L’octubre del 1978, va aparèixer un setmanari humorístic que recollia el títol i la capçalera i que estava dirigit per Rosa Massagué i que comptava amb noms com Joan de Sagarra o Ramon Barnils. Era un intent d’apostar de nou per aquest humor tan característic, si bé ni el producte ni la societat tenien res a veure amb aquella aventura dels anys trenta i el nou setmanari va acabar sent un fracàs empresarial i periodístic notable.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari