El negacionisme es fa present als murs orfes del barri. A canals de Telegram, a determinades etiquetes (hashtag) de Twitter, a grups de WhatsApp i a converses a l’aire lliure filtrades per mascaretes. En molts d’aquests espais, competeix o s’hibrida amb altres postulats com ara els antivacunes, les teories de la conspiració o les pseudociències. Tot i que són grups molt diversos entre ells i, també, amb molta complexitat i heterogeneïtat interna, la pregunta que emergeix a les redaccions coincideix: els ignorem o els donem cobertura? I, si ho fem, com podem ser curosos per alertar sense amplificar? En temps de polarització, els experts consultats no responen amb contundència, sinó amb matisos. Subratllen la complexitat del debat, demanen prudència i analitzar-ne cada cas.
“És una discussió que tenim de manera contínua. L’hem tinguda durant tota la pandèmia i la continuarem tenint. Crec que hem de seguir un únic criteri”, reflexiona Cristina Sáez, periodista especialitzada en ciència i salut a La Vanguardia, on coordina la secció de Ciència en línia Big Vang. En el cas d’influenciadors i de famosos que donen suport al negacionisme, Sáez es mostra diàfana: “Quan dones cobertura a una barbaritat d’aquest tipus, d’alguna manera, també li estàs donant veu”.
En aquesta mateixa línia es pronuncia Jordi Farré, doctor en Comunicació i professor a la Universitat Rovira i Virgili, on dirigeix el grup de recerca asterisc, que investiga en comunicació política i comunicació de risc. “Practicaria un periodisme especialment crític amb donar veu a segons quines opinions que no aporten, sinó que el que fan és confondre, atordir o generar por”, apunta Farré. “No els hem d’ignorar, perquè evidentment cal confrontar-los, però hem de ser molt conscients que, si entrem en la batalla, els estem donant un espai que no mereixen. És complex i caldria analitzar-ho cas per cas. Ara bé, en la lluita contra la desinformació, si entres al fang, pot ser contraproduent”, afegeix.
El debat professional és ben viu a totes les redaccions, també les internacionals. Per exemple, als EUA, on des de fa anys es plantegen dilemes sobre com informar de Qanon, una teoria de la conspiració que creu que hi ha un estat profund per lluitar contra Trump, o altres teories com ara que Bill Gates vol utilitzar les vacunes de la COVID-19 per implantar microxips i controlar el món. Brandy Zadrozny, reporter d’investigació a NBC News, reflexionava així en un article publicat a Poynter a principi de 2021 sobre el tema: “Quan les teories de la conspiració es traslladen des de l’en línia fins a la vida real, sentim que necessitem explicar qui són aquestes persones. No volem que la gent vegi aquestes coses a la vida real o a la televisió i després ho “googlegin” i no trobin cap peça de periodisme responsable sobre això”.
Els criteris i les postures són diverses entre les diferents seccions, entre les versions en línia i en paper; entre els caps i els redactors o entre col·legues. Cal desmentir només quan allò és absolutament viral i no abans? I si es consensua donar cobertura al negacionisme, l’altra gran pregunta és: com fer-ho? El novembre de l’any passat, El País publicava la peça “Negacionismo con rostro” en què el periodista posava nom i cognom, a més de conversar amb persones que neguen l’evidència científica. Altra gent que, després de més de 2,8 milions de morts –segons dades de la Universitat Johns Hopkins–, continuen negant el coronavirus, empraven com a fonts al reportatge Negar la pandèmia del programa 30 minuts que TV3 va emetre al març, en què també es recollien testimonis de científics i experts en desinformació.
La pregunta és insistent: com els cobrim? Els desmentim? Els esmentem? Utilitzem la paròdia? Maria Victoria Mas, professora a la UIC i investigadora sobre desinformació, té clar que no es poden tancar els ulls davant la seva presència. “Hem d’alertar d’allò que està circulant per xarxes, què hi ha de cert i el que no és comprovable. El que caldria és arribar a més gent; a persones que no hi són tant a xarxes socials o que els arriben aquestes teories per vies secundàries. Als mitjans tradicionals i fora de línia hi hauria d’haver una major presència del que és la verificació”, argumenta.
Mas posa com a exemple les cobertures de Verifica Radio Televisión Española: “Alertaven d’una manera molt gràfica de les etiquetes en què s’estava parlant i dels comptes amb més difusió. Alertaven i ajudaven el lector; encara que els deien “no ho difongueu”. Feien un exercici molt pedagògic i crec que és el que hem de fer ara mateix”.
Per tal d’encarar el repte de cobrir aquest tipus d’informacions, el Col·legi de Periodistes, el Col·legi de Metges, el CAC i el Departament de Salut van divulgar, el desembre de 2020, algunes recomanacions, entre les quals hi destaquen donar veu a persones expertes, ser curosos amb el contrast de la informació o no elevar a categoria d’anècdotes o de casos concrets de persones. En el cas del negacionisme, el document advertia que “una informació equilibrada no significa posar a la mateixa alçada les veus científiques i les veus del negacionisme, sinó donar-los el pes que es deriva de l’aval científic que tenen”. També en aquesta línia, sobre rumors i desinformacions, el document aconsella “valorar molt detingudament si el fet de reproduir-los, fins i tot des d’un punt de vista crític, contribueix al debat lliure i democràtic sobre la vacunació o no”.
Les recomanacions a quatre bandes també demanen evitar l’espectacularització. Precisament, això és el que Farré considera que es va fer amb cobertures com les declaracions de Miguel Bosé o Victòria Abril. Des de La Vanguardia, Cristina Sáez assenyala que en el cas de Bosé van decidir no cobrir-ho; però, per contra, sí que creu que “té sentit” desmentir algunes informacions sobre les vacunes a partir d’una notícia que es feia ressò d’una enquesta sobre confiança en la vacunació. “Vam creure convenient reforçar el missatge que les vacunes són segures i efectives desmuntant alguns punts que vèiem en aquella enquesta que feien por”, afegeix.
En aquest tipus de cobertures, el negacionisme o els antivacunes no són ni el tema principal ni els protagonistes; tampoc no s’esmenten els seus canals o els caps visibles; es desmunten mentides que es repeteixen i que molta gent ha sentit. Sáez tampoc és partidària de la burla. “Ho veig molt perillós, ja que només estàs reafirmant tota aquesta gent que no se sent representada o acollida i fas que tinguin un sentiment encara més de rebuig cap al mitjà de comunicació”, afirma.
“Amb els negacionistes i els antivacunes no hi ha res a fer –assegura Sáez. Només pots incidir amb gent que té dubtes; persones que no estan ni a favor ni en contra, en canvi, tenen por”. Maria Victoria Mas hi coincideix; aposta perquè siguin les persones informades les que parlin amb els seus pares, mares, fills, filles o cunyats negacionistes o antivacunes: “Podem aspirar a inspirar que les converses siguin de major qualitat, més constructives i menys tòxiques”. En aquest sentit, es pronuncia també Claire Wardle, cofundadora de First Draft i investigadora veterana en desinformació. “Necessitem usar l’empatia. El pitjor que podem fer és dir “no hauries de creure’t això, ara t’envio un article del New York Times”. En comptes d’això, hauríem de dir-los “escolta, jo també tinc por com tu, parla amb mi”. Hem d’escoltar i entendre per què aquests tipus d’informacions són atractives per a ells i parlar sobre les seves pors i angoixes. És molt més eficaç parlar-los sobre les fonts que sobre el contingut”.
Farré aposta per solucions a mitjà termini basades en l’alfabetització mediàtica i el periodisme que s’allunyi de la polarització, al mateix temps que lamenta que, en determinats casos, tant periodistes com polítics, i fins i tot científics, hagin contribuït a la desinformació, al soroll i a la confusió. Ningú no surt indemne d’una pandèmia, que també ha posat en relleu la necessitat de comptar amb periodistes especialitzats en salut i ciència, i d’abocar recursos en unes seccions sovint minvades.
Les presses, la incertesa i els errors han estat altres dificultats. Farré reflexiona sobre els reptes. “La pandèmia –conclou– ha estat l’exemple màxim de com vam ser incapaços de preveure alguna cosa que científics, periodistes i pensadors de molt diversa mena tenien clar que succeiria. A banda de fer un periodisme de seguiment de l’actualitat científica, el periodista científic ha d’estar pendent de les discussions prospectives, hauria de fer comprendre els diferents reptes que té la ciència i que recauran sobre la responsabilitat dels polítics i de la ciutadania. Té una feina completament apassionant”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari