La ràdio es conjuga en femení

“Dones a les ones” és un projecte que vam engegar ara ja fa quatre anys un petit equip de tres persones sota la direcció d’Elvira Altés i que consta de diverses potes. La primera, ara ja pretèrita, és l’exposició que es va poder veure al Museu d’Història de Catalunya la passada tardor-hivern. La segona, la revista número 50 de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, que va fer també de catàleg de l’exposició. En tercer lloc, el banc de veus, un projecte interactiu que avui encara treballem per ampliar. I, finalment, el més recent: el llibre Dones a les ones (Pagès Editors) que acaba de publicar l’alma mater del projecte, en què Altés recull tota la història de la ràdio a Catalunya en veu de les dones. Un reportatge que combina la història de Catalunya, la història particular de la ràdio a casa nostra i també de les dones que n’han format part.

I és que ben aviat farà una centúria que la ràdio va arribar a casa nostra i les dones hi han estat des del començament, però no sempre de la mateixa manera ni amb la mateixa presència. L’invent arriba a Barcelona el 1924 amb tot el pes d’una història que, com a col·lectiu, no ens ha anat a favor. A la llosa històrica, s’hi ha de sumar el moment històric i polític concret: la dictadura de Primo de Rivera, que durarà fins al 1930 i que a Catalunya serà representada pel govern del general Losada, primer, i pel de Milans del Bosch, després.

En aquell començament, les dones arriben a la ràdio, sobretot, com a actrius, locutores i secretàries. L’arribada s’explica per diferents causes, ara bé, segons documenta Altés, “també per una idea que es va anar imposant pel que fa a les sonoritats de la veu de les dones”. De fet, la primera veu que parla a la ràdio catalana, Ràdio Barcelona EAJ-1, és una dona: Maria Sabaté, assistent de direcció de l’emissora, en què va fer les proves de so abans de l’acte d’inauguració.

Elles, que des del començament són objecte primordial de la creació de continguts, aviat arriben, doncs, també a ser professionals del mitjà. Entre els primers noms destacats, hi trobem Maria Cinta Balagué, que, segons la investigadora Sílvia Espinosa, pot ser considerada la primera locutora de ràdio a tot l’estat i, a més,  va ser al capdavant de la “Sección femenina” de Ràdio Barcelona fins al 1929.

Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, i després de gairebé dos anys de la “dictablanda” del general Berenguer, arriba la República. En aquest sentit, i com a nou moment historicopolític, els anys republicans suposen un pas endavant molt important per a l’avenç de les dones a la ràdio. I és que, en un moment en què la ràdio es consolida com a instrument polític, a més de com a eina d’entreteniment, afermant-se com a mitjà de comunicació de masses, les dones agafen embranzida també en aquest mitjà.

Un nom clau de la ràdio republicana és Maria Carme Nicolau, vinculada primer a Ràdio Associació i després a Ràdio Barcelona, així com Rosalia Rovira, que es convertirà en la veu més popular de Ràdio Associació durant els anys de la República. 

Si la República suposa un glop d’aire fresc per a la presència femenina a la ràdio, els quaranta anys de franquisme, i molt especialment el primer franquisme, van significar de nou una reculada en tota regla. No pas perquè les dones no hi fossin, que hi eren, sinó perquè queden sovint relegades, de nou, a un paper secundari. “Així com en la República la presència femenina als micròfons assoleix un impuls extraordinari, amb l’arribada dels feixistes, la ràdio s’omple de veus masculines”, explica Elvira Altés. “Les dones –prossegueix– perden l’estatus professional i els costarà unes quantes dècades recuperar l’autonomia que havien tingut fins aleshores davant el micròfon”. A més, les que s’aniran incorporant a les emissores hauran de passar un examen en què, a més dels aspectes pertinents a la professió, també es valorarà la vinculació personal o familiar al Règim. Un exemple d’aquesta vinculació, per posar-ne només un, és el de Maria Esther Jaumot, nascuda a Barcelona el 1919 i pertanyent a la “Sección Femenina” de la Falange, que va treballar a RNE després de passar per diverses emissores.

Millores constants

Després d’uns anys cinquanta en què s’inicia un període expansiu d’una ràdio bàsicament d’entreteniment, adreçada a sufocar el malestar derivat de l’escassetat de recursos i la manca de llibertat, arriben els anys seixanta, en què sembla que tot comença a canviar una mica. Tanmateix, en el panorama radiofònic, segueixen encara els formats que han aconseguit interessar el públic fins aleshores. En clau femenina, sobretot cal destacar els serials radiofònics, que mantenen les dones enganxades a l’aparell, i els consultoris femenins, en què destaquen sens dubte el de Montserrat Fortuny, presentat per Mercedes Laspra i Ernestina Guillén, i el d’Elena Francis, amb Maruja Fernández i Pilar Morales al capdavant.

Als anys setanta, amb el franquisme a les acaballes, s’inicia ja un període d’obertura, que culminarà amb la Transició espanyola de 1978. Aquesta dècada destaca, entre altres, per l’aparició dels primers programes feministes. El primer apareix l’any 1974 sota el nom de Punto y aparte, a Radio Juventud, amb Maribel Álvarez al capdavant, i anirà seguit d’altres com el Nosotras, a Radio Miramar, amb Adelina Castillejo, Clàudia Torres i Júlia Bustamante o el Bruja más que bruja, també a Ràdio Miramar, amb Júlia Otero i Montserrat Boix al capdavant.

A partir de la Transició espanyola, la història de la ràdio en clau femenina tan sols ha anat millorant. Avui, les dones ocupen totes les categories professionals a la ràdio, des de periodistes, guionistes o productores fins a tècniques de so o editores. “Es pot constatar que, actualment, existeix a Catalunya tot un estol de radiofonistes que lideren espais i formats diferents, hi trobem dones que condueixen espais i programes informatius, al costat de dones que fan producció, realització i guions”, afirma Altés al seu llibre Dones a les ones. Pel que fa a les directives i les executives, tanmateix, i com també explica Altés, trobar-les “ha estat cercar una agulla en un paller”. Vet aquí el principal repte pendent.