El 13 de març de 2020, el Govern espanyol va decretar l’estat d’alarma a tot el país. Començava un confinament domiciliari per frenar la transmissió de la COVID-19 mentre la població, astorada, veia com un virus que dos mesos abans s’havia detectat a la localitat xinesa de Wuhan es convertia en una pandèmia planetària. Enmig d’aquest context excepcional, el fotògraf Santi Palacios arribava a Barcelona procedent d’Indonèsia. Faltava poc perquès tornés a marxar, aquest cop a Kènia, però el viatge es va suspendre per causa de tot això i Palacios va decidir començar a fotografiar els efectes de la pandèmia.
Havent nascut a Madrid i residint a Barcelona, Palacios centra el seu treball en l’àmbit internacional. Col·labora amb l’Associated Press i amb mitjans com El País i The New York Times, i el seu treball ha estat reconegut amb guardons com el Picture of the Year International o el Premi Nacional de Fotoperiodisme. El 2018, la Fundació World Press Photo el va seleccionar com un dels sis talents d’Europa. Però ni l’experiència ni els guardons van ajudar-lo quan va sortir a fotografiar el que estava passant. “Les dues primeres setmanes em vaig dedicar a vagar com una ànima en pena pels carrers de Barcelona. Després dels carrers buits, volia fotografiar els hospitals, però no deixaven entrar els mitjans de comunicació a les UCI. No hi havia imatges. Quan trucaves, ningú responia al telèfon. Va ser desesperant, intolerable”, assegura.
Palacios, sociòleg de formació, reflexionava sobre el que estava passant: “Em vaig plantejar que ens trobàvem en un experiment sociològic: paralitzes un país i poses tots els documentalistes a fer un mateix tema, perquè la COVID-19 ho va afectar tot”. Per això, recorda Palacios, era tan greu que moltes coses que passaven no les poguessin fotografiar.
Finalment, a mitjan abril l’ONG Open Arms –amb qui col·labora aquest fotògraf– va iniciar una intervenció amb l’Institut Català de la Salut per fer tests massius a les residències catalanes i Palacios hi va poder accedir i immortalitzar el que estava succeint allà dins. Unes imatges que es van publicar a 5W i que mesos després va fer-lo mereixedor del Premi Internacional de Fotografia Humanitària Luis Valtueña, atorgat per Médicos del Mundo.
Però tot i les imatges a les residències, Palacios era conscient que molta gent estava produint un treball que no es publicaria “perquè la indústria periodística no absorbeix tot el que es produeix. La majoria d’aquestes fotos no sortirien del disc dur dels autors”. Això, sumat als efectes d’una actualitat trepidant. “No hi ha temps per reflexionar sobre les imatges d’ahir”, afegeix.
Per tot plegat, Palacios va decidir actuar. “A final d’abril, quan ja estava més tranquil, vaig escriure una carta que vaig enviar a molts companys fotògrafs per veure com respiraven”, recorda. A la carta proposava la creació d’un arxiu digital sense ànim de lucre que aglutinés el material documental sobre la pandèmia durant el 2020 i que fos de lliure consulta per a tothom. És a dir, es tractava de crear una memòria fotogràfica de la pandèmia i dels seus efectes en la població. “Era un repte bestial, i s’havia de fer per amor a l’art”, admet Palacios, conscient que ningú finançaria una idea com aquella
“En Santi –recorda la fotògrafa Sandra Balsells– em va trucar per explicar-me la idea i em va proposar implicar-m’hi. Li vaig dir que sí a l’instant. La idea era crear una mena de teranyina entre tots els nostres contactes per implicar-hi al màxim de fotògrafs. Immediatament, vaig contactar amb un grup de companys de diverses zones geogràfiques per si es volien sumar al projecte i amb exalumnes de la meva facultat, molt implicats i ben connectats. De mica en mica, vam anar detectant fotògrafs que podien mobilitzar certes comunitats geogràfiques. I tothom va acceptar a l’instant”.
Quan una bona part de fotògrafs van confirmar la participació, els impulsors van crear un grup de gestió, el nucli dur del projecte, en el qual hi havia Palacios, Balsells i altres companys. Després, van fer un grup de territoris que treballés per aconseguir imatges de tots els indrets perquè l’arxiu no es limités a Barcelona i Madrid. També van crear una mesa d’edició de fotografia i una altra de vídeo, en les quals editors professionals seleccionarien les imatges definitives.
El pas següent va ser aconseguir implicar una institució. Per les característiques del projecte, buscaven una universitat pública, ja que centenars de fotògrafs cedien gratuïtament les imatges sense cap vocació comercial (tot i que la propietat intel·lectual i els drets d’explotació seran sempre dels autors). “De seguida, vam estar en sintonia amb la Universitat d’Alcalà d'Henares que, a més, té experiència amb arxius”, afirma Palacios. No en va, aquesta ciutat és la seu, entre altres, de l’Arxiu General de l’Administració, el tercer arxiu més voluminós del món.
Així, aquesta universitat seria l’encarregada de preservar i divulgar un llegat que vol ser de lliure consulta i d’accés gratuït per a la ciutadania. I també proveirà el marc acadèmic i institucional que possibiliti l’explotació no lucrativa de l’arxiu per a investigadors, que desenvolupi activitats acadèmiques i que preservi l’esperit del projecte.
La convocatòria es va obrir al desembre i es va tancar a final de gener. En total hi van participar 385 professionals del fotoperiodisme, del videoperiodisme, de la fotografia i del vídeo documental de les disset comunitats autònomes, a més de Ceuta i Melilla, que van enviar més de nou mil d’imatges. Després d’un acurat procés d’edició, en van quedar 8.367 i 256 reportatges temàtics. “La resposta va ser brutal. Hi havia consens entre tothom que hi participava que no s’havien pogut veure les conseqüències de la pandèmia”, explica Palacios.
“Estem molt contents del material rebut, perquè ens ha arribat de totes les comunitats autònomes i això reforça el projecte i la seva missió”, explica Sílvia Omedes, membre de la mesa d’edició. “M'ha agradat comprovar –afegeix– que la comunitat amb més nombre d’autors participants és Catalunya. La tradició i el vincle del nostre país amb el fotoperiodisme de qualitat ve de lluny i ha creat amb els anys un molt bon planter de professionals”. “És un èxit sense precedents, per la quantitat de professionals que s’han sumat al projecte i per la qualitat i varietat del material presentat. La implicació de tothom ha estat impressionant”, apunta Balsells.
“És una radiografia bestial de com s’ha fotografiat a Espanya”, assenyala Palacios. “El material rebut està molt marcat per la naturalesa de la convocatòria, destinada a fotògrafs amb carnet de premsa”, afirma Omedes. “Com a temàtiques principals i comunes a totes les comunitats autònomes –detalla Omedes– es poden detectar clarament els grans temes centrals de la pandèmia i els seus efectes: els carrers buits, els hospitals i les UCI desbordats, les funeràries, els funerals, els aplaudiments de la ciutadania, les residencies, les mascaretes, els guants, el seguiment a sanitaris i tècnics de la salut, la vida confinada i les noves relacions intrafamiliars, el teletreball, la natura guanyant terreny sense fre...”.
“Em sento privilegiada de poder haver vist tant i tant material, i de tot l’Estat. Per als editors que hem format part del projecte ha estat una gran oportunitat de coneixement. Veure, a més a més, com s'està fotografiant, no només el què, és d’un valor incalculable per als que ens dediquem a la docència fotoperiodística. Cal afegir que el nivell de qualitat, tècnic i expressiu de l'arxiu és molt alt, cosa que ens confirma, de nou, que tenim molts fotògrafs amb molt de talent al país”, afirma Omedes.
La voluntat dels fotògrafs per documentar i fer accessibles imatges de moments històrics no és nou. A Espanya, per exemple, el 2008, Jessica Murray va idear un arxiu multidisciplinari digital –Crónica 21– que acollia treballs fotoperiodístics que havien tractat la crisi econòmica i social.
“El que aquest cop sí que és diferencial –ressalta Omedes– és que Arxiu Covid neix d’una convocatòria a nivell estatal. Es crea una base de dades de més de vuit-cents professionals, gràcies a contactes de contactes. També és important i diferencial que, des de l’inici, el contingut estarà en una entitat acadèmica, degudament conservat i posat a disposició del públic”. “Mai abans en aquest país, i crec que enlloc, s’havia vist un conglomerat similar de tants fotògrafs i videògrafs documentant un mateix tema al mateix moment, posant en comú el material gràfic d’un esdeveniment històric tan transcendent com la pandèmia”, afegeix Balsells.
I per què cal disposar d’un arxiu d’aquest tipus? “Per què hem congelat un fragment del temps, si no és per reflexionar sobre això?”, es pregunta Palacios. “Sense imatges no tenim passat, ni història ni memòria. Com a societat, cal poder mirar el que ha passat, reflexionar-hi i comprendre-ho. Necessitem no oblidar i tenir les eines per revisar, millorar i preveure”, explica Omedes. “I complint les funcions bàsiques del fotoperiodisme en democràcia –prossegueix– fer accessible els relats dels professionals és un deure. Un deure de fer-ho i un dret de tenir-hi accés. Aquest arxiu protegeix el dret d’estar informats de tota la societat, i el que és extraordinari, és que ha nascut dels mateixos fotògrafs que són els que més entenen i defensen el valor de la seva feina”. Per Balsells, la utilitat de l’arxiu és “posar-lo a l’abast de la ciutadania i deixar al futur una memòria històrica d’un moment transcendent, inaudit per la dimensió global, planetària”.
Per finançar el web que acull l’arxiu no es volia comptar amb institucions polítiques, així que es va aconseguir la implicació d’empreses com Fujifilm, DKV, Mémora i entitats del sector com Photographic Social Vision o Fundació Foto Colectania.
En el moment d’escriure aquest article, un equip de l’Aula de fotografia de la Universitat treballa en la descripció i registre de les imatges i vídeos que formaran part del repositori digital (https://archivocovid.com), que permetrà als usuaris realitzar cerques temàtiques, per autors i per territoris. Està previst enllestir-lo a mitjan juny, data prevista pel llançament.
L’arxiu permetrà fer recerques concretes d’imatges i històries per tot el territori, per comunitats, per municipis, per pobles, per temes, per autors, per conceptes claus i saber en quin moment, per exemple, es van fer les primeres fotos a les UCI com a dada important que permetrà veure quan va començar el bloqueig i la censura que van viure els reporters. També serà una eina molt útil per a investigadors universitaris de diverses disciplines. “Serà un complet retrat de l’any 2020, i seria molt adient fer una segona convocatòria per tenir testimonis gràfics també del 2021”, assegura Omedes.
Els impulsors del projecte se senten orgullosos de la feina feta. “Ha estat una experiència increïble, molt engrescadora i il·lusionant. La suma de molts esforços individuals. Tothom s’ha implicat en un projecte conjunt impressionant, una experiència grupal que jo no havia vist mai”, admet Balsells. “El que en un primer moment em va transmetre el Santi –una mena de somni, potser difícil d’assolir– s’ha convertit en una realitat”, afegeix. “És una manera de cedir a la ciutadania unes imatges d’una realitat que han viscut, però que no han vist”, conclou Palacios.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari